dilluns, 24 de gener del 2011

Quinzè

               Enrenou, tràfec de patges, criats i mossos enfardellant els baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la capital compartint unes jornades d'oci amb els amics. L’encarregat de l'alberg s’ho mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi. L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què és fes de dia, i de l’ensopiment regnant entre el grup dels predilectes de protocol.
              Llevat el xicot la resta no menjà gens. Havent sopat el patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballar, encara que sense excessos, ja m'enteneu...—. Estava ufà, llàstima que la duresa del metall li tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un conflicte amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
              Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, aquell que ens van trobar allà dalt a la teua balma fumada, que mai més no tornaríem a veure les nostres famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí. Els dos muntaners restaven isolats, un sense l’altre a la sala menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua, les etèries connexions que orquestren les relacions entre les persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.



dissabte, 22 de gener del 2011

Laos Cambotja, resum esbotzat

LAOS, CAMBODJA. Resum esbotzat.1

          Al menys el segell del visat és bonic.
En arribar a Ventiane, passejant descalç per la balconada de l’hotel, vas veure uns paletes treballant en una obra del davant, al mateix temps les narius se t’omplien d’aromes familiars. La motxilla no va arribar i te’n vas anar a comprar roba al mercat de dia. La capital quieta, guarda els ritmes antics. Les capitals del sud-est asiàtic són ciutats enfebrades on passes d’un extrem a l’altre sense que tu, ignorant estranger, acabis de percebre el que succeís. Ventiane no, ella resta tranquil·la, els carrers mig buits, les brigades van construint voreres i col·locat rajoles, els comerciants s’asseuen xerrant al costat dels seus negocis, com si la població fos rebeca al canvi de costums, despreocupada per una acceleració innecessària.

            Bob Marley.
S’ha fet fosc. Mentre encara erets a la sauna, el capvespre ha passat veloç com cada dia. Foscos, els carrers són il·luminats per les plantes baixes i uns tubs fluorescents penjats dels pals escampats ronyosament en la distància. Les motos corren pel carrer principal, les voreres arribaran. El primer que arriba, sempre és el quitrà: pels camions, amb ells se’n van els arbres. Amb el quitrà, poc a poc venen els estrangers, després que arribin els productes, amb ells s’esvaeixen les formes tradicionals i es confonen les vestimentes, ampliant-se el comerç. L’agricultura, ara exportable, s’emparra pels vessants. La lluna nova; és esperada pel gran festival de la lluna plena. La vida dels poblets no s’adapta encara a l’incipient tràfic; la tradició d’algunes ètnies en buscar les collades per edificar els sues pobles sobre les carenes... les carreteres també recerquen el mateix sistema per avançar. No sé sap si per sort o per desgràcia, a voltes, pel muntanyós relleu del nord de Laos, coincideixen. Les besties dormen aprofitant l’escalfor retinguda per l’asfalt. Les casetes de fusta amb les parets trenades de bambú, tremolen, els silenciosos sostres vegetals van sent substituts per la sorollosa xapa l’ondulada galvanitzada. Com sempre tot canvia.
Els col·legues anglosaxons es van quedar enrere buscant una altra ruta. Buscaràs un bon restaurant xinès, la Xina és a tocar.
Avui estàs sol sopant al restaurant i no pots gaudir dels apetitosos àpats comunitaris de les altres taules, mínim dos. Fan coure el menja a la mateixa taula, sobre les brases, verdures, bolets, carns, salses, pasta... una especialitat coreana et diuen. Amb els "palillos" prenen els condiments dels plats i els escalfen sobre una mena de paella convexa, després els comensals agafen directament de les paelles. Tu no saps ni que has demanat, “kepcat” ficava.
Bé el “kepcat” és un trinxat de pollastre amb verdures, condimentat amb una salsa agredolça força picant amb un lleuger toc a gingebre. Exquisit quan els llavis s’acostumen i el nas deixa de rajar. A la tele karaoke de doble alfabet, sona una versió del “No woman no cray” en tailandès, la influència del gran país veí és gran, els idiomes quasi be són parells. Marley és omnipresent arreu del món, sens dubte el músic popular més estimat del segle vint.

En el cor de les tenebres.
Les equilibrades jornades dels tròpics. A les set de la tarda ja estàs sopant i et resta tota la nit per dedicar-la a les seues coses pròpies, i encara et resta força temps per fer altres coses, com ara llegir..., o en tot cas escriure.
 Nuan Meing és un poble comunicat únicament per riu, no hi ha vehicles, la llum funciona a partir d’una certa hora mitjançant grup electrogen. Pensar en un riu tropical sempre et porta a Conrad, però en aquest cas no és tant profunda remuntada? L’entorn envoltat de vestides muntanyes calcaries és preciós, la gent del poble s’espavila en endreçar unes “guest house” senzilles pels estrangers que s’hi atansen. Avui has anat a caminar pels volants. El senderó passava pel costat d’una cova d’on sortia un riu. Has travessat camps d’arròs a punt de segar, fen cap a diferents llogarets. A la sortida d’un poblet, mentre estaves mirant unes conduccions de bambú que formaven unes dutxes comunes, ha aparegut un home que duia un rotllo de fil elèctric a la mà, t’ha dit que el segueixis i s’ha enfilat veloç, després de creuar els arrossers del poble, per un torrent que baixava encaixonat entre grans torres calcaries, endisant-se al bosc.
L’home avança pujant con si tu no hi fossis. Al cap d’una estona es gira somriuen, com si t’avisés de què falta poc. Res, tot seguit un parell de xavals en un salt d’aigua canalitzant-la per una canonada de fusta fins a una dinamo. Primer has pensat que era un sistema per fer arribar llum al poble, però és lluny. Desprès s’han ficat pescar. L’andròmina dóna corrent a un cable lligat a les puntes d’unes branques d’on surten uns fils ferros que fiquen dintre l’aigua per fer sortir els peixos de la tolla i encistellar-los a la sortida. Tenen varies tolles instal·lades amb aquest enginy.
La tornada l’has dedicada al goig estètic. Has trigat en adonar-te, la parada feia estona que havia començat. Una rera l’altra, les papallones competien en bellesa. Sabedores dels seus encants posaven a l’objectiu plegant i desplegant les ales, desenrotllant les llengües libant d’un petit dipòsit de travertí. Fins que has entrat a la cova, per la boca inactiva que de seguida davalla fins al riu i has resseguit un parell de meandres, fent proves amb l’aparell digital fins que s’ha exhaurit la bateria.
Al poble la gent és agradable i està contenta de rebre els visitants, ningú no et demana res, és l’inici de l’estació seca, a penes hi ha mosquits, no hi ha sangoneres.
El buda menut de la boca petita de la cova, a Indoxina omplen les coves de estatuetes de buda, en algunes de més fervoroses n’hi ha milers, en aquest cas restava solitari, semblava antic i solemne.



Aquí ningú no et diu:”sabadee”
La calcaria als tròpics pateix d’elevats índex de pluviositats que juntament amb l’exuberant vegetació, fa que es carregui de CO2 tornat l’aigua molt més agressiva, erosionant-la de mil maneres. El carts evoluciona més ràpidament que en cap altre lloc. El final d’aquesta evolució seria la devastació completa de les serres calcaries Primer, però, poc abans resten en peus com testimonis de les antigues serralades els famosos pinacles que han fascinat tant as viatgers com als habitants d’aquestes zones. Famoses representacions d’aquesta peculiar transformació en la mateixa península d’Indoxina, les trobem a la costa tailandesa entre Krabi i Puket, al nord de Palaguan (Filipines), a la badia de Kalong (Vietnam) o a Guilin (Xina). La profusió de fenòmens càrstic se’ns mostra amb tota opulència sense escatimar detalls. Un parell d’exemples: els dipòsits de travertins de la surgència de Kouangsy, prop de Luang Prabang, les aigües després de caure verticalment conformen una successió de grans piscines naturals turquesa, abans de desguassar al Mekong. Al centre-sud del país un cabalós riu en el seu trajecte quotidià, creua la serra durant uns set quilòmetres per després continuar vers al Mekong. Les lleugeres torres calcaries dels voltants de Vang Vieng guarden en son interior unes galeries d’unes dimensions que et fan la sensació d’estar en una bombolla.

               Noies, franceses, soles, viatgen, “tellement charmantes”, les mirades creuen, les expressions s’eleven, l’interval.
El periple per la Indoxina amb setge anys de distància dóna peu a una reflexió d’autobus: Actualment hi ha més turistes, inclús està de moda entre els joves anglosaxons de tot el món. L’estabilitat política aconseguida d’anys ençà ha permès una certa bonança econòmica, per molt que continuïn sent molt barats. Els països lentament es van obrint, les fronteres habiliten la facilitat d’obtenir visats in situ, la gent jove que no ha patit les salvatjades del passat, sembla contenta i optimista davant el futur. Les comunicacions milloren l’accessibilitat entre les diferents regions seguint les rutes principals (fora d’elles és una altra cosa), aquells viatges guiats per l’atzar van quedant enrera. Resta encara mòlta feina a construir ponts, obrir carreteres i fer voreres.
Tanmateix els avantatges moderns condueixen a la rutina, a l’avorriment, a la distracció i a la supressió. I tants de nosaltres en la necessitat d’alguna cosa més ens veiem abocats a fer muntanya;  tornem a ser al cap del carrer, a lo de les diferents velocitats per la tècnica i el pensament. A fi de comptes el progrés porta a una unificació de les tribus, o societats, portant a una forma de vida estàndard, llavors tornem a la distracció per omplir-la. Per això quan un bàrbar torna d’Àsia estar uns quants dies desorientat, com si li faltés alguna cosa, fins que torna a sentir el paisatge.

Va ser aquell dia?
Laos és el país de la sauna d’herbes. N’hi ha gaire bé a tots els pobles, el funcionament ve a ser sempre el mateix: un parell de cabines de com a molt tres metres quadrats (una per cada sexe), sobre un entarimat de fusta amb un sostre i obert a l’exterior. Els clients entren i surten a l’antuvi de les cabines, i reposen en uns bancs, mentre se serveixen te de les teteres que són a la seua disposició. Hi ha els vestidors on et despulles, deses la roba i et cobreixes amb el sarong que t’han deixat a l’entra. En  molts llocs el públic femení, superior al masculí, envaeix la caseta no corresposta, llavors et trobes compartint un minúscul espai amb cinc o sis dones suaus, movent-se i ajustant-se el sarong, xerrant i rient entre penombres i vapors, oferint amb senzillesa moments exquisits.





Història Universal de la Infàmia
Hi ha una dona occidental asseguda en un banc de l’ampli vestíbul sota el porxo central. Darrera, envoltant el pati, els edificis de l’antiga escola reconvertida en presó pel règim de Pol Pot. Entrant a l’esquerra, les tombes dels darrers catorze torturats davant de les aules de la planta baixa, tal com les van trobar les tropes vietnamites, recent presa la capital. Els retrats dels opositors, abans de la mort propera ocupen varies sales. En el seu record, ara, l’escola és museu. La visita pels passadissos, per les exigües cel·les, per les exposicions, per la sala on s’exhibeix un documental sobre l’època fosca dels “Killing Fieds”, els oberts corredors superiors closos pel reixat de fil ferro... La senyora distén les cames canviant la intenció del seu esguard.



Quan passejant, comprant, anant cap aquí o cap allà, fen les coses més habituals, perceps l’elevat nombre de dones belles que t’envolta.
 Siam Rep està creixent. Les inversions estrangeres abonen el creixement de grans hotels. El nombre de visitants s’incrementa dia a dia. Suposo que un dia arribarà que les entrades al recinte dels temples d’Angkor seran més controlades, actualment encara hi ha un cert campi qui pugui, en benefici de la població local. L’únic imprescindible és comprar un forfait pels dies que tinguis previst visitar-los, després pots recórrer l’entorn amb moto-taxi, bicicleta, tuck-tuck, elefant, cotxe o els autocars pels grups organitzats. No s’ha d’entendre el conjunt d’Angkor com un lloc tancat, l’extensió és molt gran, incloent pobles, camps de conreu, boscos, carreteres, serres entre mig. Hi ha dotzenes de llocs per veure. Les rutes dels tours operadors segueixen quatre o cinc recintes en un dia, cercant els més famosos, resultant sent els més visitats. Així és fàcil evitar les multituds. Però no importa massa. Et passaries hores a les terrasses del Bayon, en tens prou amb, ser-hi, no necessites res més. Et sap greu abandonar el gran temple d’Angkor, un lloc que només veient-lo en fotos ja t’havia enlluernat de petit, i molts altres temples en els que quasi bé sense adonar-te et sents acollit. Aquest és un dels rars casos on l’arquitectura en la seua forma creativa arriba a donar la mà a la natura.  2006.




1 Esbotzat: Fer que alguna cosa s'obri o es rompi cedint a una pressió exterior. La torrentada ha esbotzat la resclosa.



dissabte, 15 de gener del 2011

Catorzè

              De nou a la Sala de Parlaments, els expedicionaris van ser rebuts per set dels Membres de la Junta. Primer els van felicitar per l’èxit de la seua empresa, després van convidar al recol·lector a abandonar la sala, ja que la seua participació no era necessària. Un dels Membres s’interessà per l’estat de la seua família a ultramar i pels seus plans de regressar amb ells, a lo que el xicot contestà que si tot anava bé, encara trigaria un parell de primaveres a veure’ls.
              Una vegada sense la presència del recol·lector el portaveu de la Junta començà, punt per punt, a notificar les seues deliberacions. Els explicà amb rigor empíric, la impossibilitat de reobrir immediatament els vincles amb la Comarca, tot apuntat que no era un procés irreversible, però la casualitat que els havia facilitat el pas aquest hivern, difícilment es tornaria a repetir en el transcurs de moltes vides humanes consecutives; calia respectar els cicles meteorològics. Malgrat això, i gracies a ells, estarien llestos i atents quan el canvi climàtic ho afavoreixi. Van dictaminar que la senyora trementinàira ocupes el càrrec d’ambaixadora de la Comarca a la Vall, una tasca per la que tindria de preparar a la seua descendència, a més a més els seus coneixements sobre el llenguatge de tot tipus de boscos, enriquirien la saviesa dels especialistes de la Vall, als quals s’afegiria, sinó hi havia cap inconvenient per la seua part. Ella es va sentir afalagada, l’únic és que ja es trobava en els límits naturals per la concepció. Aquest no era problema, sempre podria adoptar un deixeble al que ensenyar la idiosincràsia de la Comarca, lo fonamental era que la minsa vida humana no fracturés l’esforç, que ells havien destinat a transmetre la seua cultura més enllà de la serralada. A continuació el portaveu es dirigí al carter, estaven molt interessat en la seua feina, sempre deficitària de prou efectius a la Vall, i mentre se’n anava fent amb els mètodes, camins i destinacions, li agrairien què estigués en disposició de l’Arxiu de la casa de la Junta, que prendria nota acurada de tota l’aventura viscuda, que sense dubte seria motiu de consulta per les generacions futures. A la resta els va donar la benvinguda com habitants de la Vall amb tots els seus drets, obsequiant-los amb una mena salconduit, que els solucionaria els petits contratemps que lis poguessin sorgir, durant els seus primers mesos d’estança a la seua nova terra. 
              Doncs així van quedar les coses. Van eixir en un silenci sepulcral de la Casa i lentament avançaven pel carrer sumits cadascú en les seues reflexions, quan el pastor va ser el primer en esclatar: --Que s’han cregut aquests menja pedres, a mi no hi ha ningú que em dictamini la vida--. El vidrier per la seua part estava capficat en el pensament que mai més tornaria a veure al seu millor amic, aquella maleïda inflamació del genoll... ell mateix va estar a un punt de no anar-hi, encara es tenia que desfer el cosit d’un trep al polze, que duia embenat des de la setmana abans d’allunyar-se per sempre més de la seua Comarca.   -–Aquest mateix estiu podem creuar el Pas entre els Marbres i els Gresos, no tinc res més a fotre jo en aquesta vall tancada. Que em dieu?--. La senyora trementinàira havia partit saben què podria ser un viatge sense retorn, i passant els dies en el seu interior creixia el sentiment que mai més compartiria sapiència amb les seues companyes. Ella no tenia família, els seus estudis l’havien absorbit tot el temps, inclús estava una mica feliç: des de la intimitat se li havia encès la llumeta d’engendrar una nova vida.

diumenge, 9 de gener del 2011

Tretzè

     

                   L’alberg era en una punta del carrer. A la planta baixa es podia menjar, damunt estava desorganitzadament dividit en diferents estances, confonen i desorientant a qui no estava prou avesat. El problema va ser l’encarregat, que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol, culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes preferents si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres litorals, per deixar espai a sis persones, que haurien de compartir sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i si es descuidaven els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que trigués a caure una nevada de veritat.
                 Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de iogurts de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar els hi demanà si havien trobat tot al seu gust. La senyora trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els convidessin. Al poc entrellat que el subordinat va poder extraure de les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa que anava bé per a tot.
                 El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de vida. Al pis inferior de la Casa de la Junta, la gent xerrava mentre lis enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van rebre es van seure davant. Després d'uns prolegòmens, més aviat de pura cortesia diplomàtica, van desplegar el seu paper com ambaixadors de la Comarca, inicialment presentant el desig del deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de gel perpetu havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els preguntà aspectes més concrets de la seua travessa, de tant en tant aixecant el cap deia: --Molt interessant, molt interessant --. Al cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer callar.
                 Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies i dels seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat per la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o document que els avalés com representants del govern de la Comarca en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els detallà pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat aconseguida: malgrat del temps transcorregut des de les antigues cròniques transaccionals arxivades sobre la Comarca, el sistema continuava sent el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.
                  Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre. Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda de malfactors per les mateixes dates, condemna que sol coneixien ells i el delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels expedicionaris, persones que segurament passarien com qualsevol altra entre la població de la Vall...




dimecres, 5 de gener del 2011

D'Agadez a Cotonou

1
                  Diari esbotzat.

                    Per què d'una ciutat a l'altra? Podria contestar que és un recorregut per l'Àfrica de l'oest, del tòrrid interior al litoral Atlàntic, creuant multitud de cultures contrastades, canviant de colors, de teixits i de pentinats, però no cal explicar-ho tot.
                El primer bivac al Sahara, era conscient que no seria un bivac corrent. A les sis de la tarda l'Ibrahim, el xofer tuareg resident a Agadez, busca un lloc per passar la nit a la llera d'un riu sec. A la poca estona, pel camí apareix un home gran, conduint una petita caravana de dromedaris carregats de mill. L'Agmet el cosí del Ibrahim engega corre cap a ell. S'ha post el sol i ell, que fa el ramadà, per fi ja pot beure. L'aigua que portem al 4x4, encara que protegida amb teles, està reescalfada. L'home del desert li dóna la seua aigua fresca, de l'interior de la pell d'un xacal al que sol li falta el cap. Per dormir el xofer s'acomoda a la baca del vehicle, estranyat li pregunto al Agmet per què ho fa, em contesta que és la seua costum, potser té por?, però segons ell: allí no hi ha "rien de rien". La nit és gran, mitja lluna il·lumina embolcallant tot l'indret. La nit és admirable, la son no arriba. Un batec d'ales darrera, em giro: no hi veig res; la llum i les ombres de les acàcies. Una altra vegada un enrenou d'ales al meu costat, és un gran xut. Es posa en una branca propera. L'il·lumino amb el frontal, ni cas, enfoco els voltants amb la llum, ell gira el coll seguint-la. Després baixa a terra. L'ampolla d'aigua refracta els raigs de lluna i el té fascinat. Algú hi col·loca tots els estels, quan desapareix.

                     Mitia és un oasi a les muntanyes de l'Aïr. La població és situada a la riba d'un gran riu sec. Al seu tàlveg tres pous subministren aigua als seus habitants, regant els arbrers fruiters i els horts dels vergers, que portent a vendre al mercat d'Agadez a 250km. És una meravella verda entre roques cremades. Comprem pomelos, incomparables, deliciosos. Les cases de blocs de tova arrebossats, decorats amb gust senzill, carrers estrets per evitar la calor. Uns nens acompanyen la visita, un artesà mostra la seua obra. Em fixo en unes petites gaseles en aliatge plata, ell es fitxa amb els meus "keds", la troca. L'altre dia vaig anar a comprar unes sandàlies al mercat d'Agadez, de tornada a l'hotel se'n van desencolar totes dos. Després de la migdiada hi vaig tornar, el comerciant em va porta fins un home assegut sobre una caixa: el sabater. Me les va cosir, mentre tant em vaig anar a què m'afaites el barber del davant. La troca és habitual al desert; apuntar per una altra vegada: carregar de piles petites, per les seues ràdios. No crec que hagi millor combinació que una nit sahariana i una ràdio.
Pou
2
                  A Níger, país extens, els autocars de llarg recorregut parteixen abans de l'alba, a dos quarts de cinc. A Zinder, porta del Sahel, l'hotel és troba a quatre kms. de la central d'autobusos. Els càntics del mohaidins de totes les mesquites de la ciutat acompanyen la caminada. És hora  de llevar-se, fer les ablucions, beure i menjar, el dia es farà llarg. Soc en terra tranquil·la, no he de patir, perquè em deixin pelat en una "gare routiere". Marxa d’aquí és a més d’altres coses, allunyar-se de l'esplèndida arquitectura del fang,  Ara, que els veritables mestres són els Somba, que edifiquen les seues “Tatas” al nord del Benín compartint territori amb el Togo. Construeixen el seus castellets familiars de dos plantes, amb una acurada disposició interna i una exquisida estètica exterior, no és estrany que hagin sortit fotografiades a les revistes més prestigioses, a més a més coneixent l’art d'impermeabilitzar els blocs arrebossats.
               El Sahel, el territori a mitges entre el desert i les grans sabanes, ofereix més facilitats de desenvolupament, els conreus són més extensos, conté una densitat humana una mica més elevada. Després hi ha el riu, el Níger, mandrós, que rega aquesta part del continent. La frontera entre el Níger i el Benín és un pont. Lo millor és agafar una taxi-moto al darrer poble. El conductor et du durant set km. per la riba del riu cercant el pont. Els marges estan atapeïts de vida, constantment la carretera és envaïda pels ramats. Els camions resten aturats al migdia i és més senzill creuar-la. El motorista s'espera fora, mentre es fan els tràmits i es tamponen els segells reglamentaris. Així a tots dos costats, després et porta fins al primer poble "beninoise", el pagues i se'n torna a casa. Aquí sí, Benín és el domini del peugeot 504. Quin cotxe! Sempre hi ha un racó pel viatger, es pot compartir amb quinze ànimes sense que pateixi d'estabilitat en velocitat de creuer. És còmode, suau, silenciós, resistent, sofert, permet fer una bona becaina repenjant en el veí del costat, potser una mica dur de suspensió. Ja no és fabriquen cotxes com aquest!
                 A Benín està creixent la xarxa viaria asfaltada ("le goudron"), no exempta de l'oportú peatge. Funciona com a veritable arteria nodridora. A ella, pegats, s'enganxen tallerets, comerços, revenedors, barbers... Fora de la xarxa, la vida no s'ha mogut d'anys ençà, "nous sommes en brousse". Algunes teulades vegetals han estat substituïdes per planxes galvanitzades ondulades "made in Japan". Aquí costa molt fer les coses, però costa més mantenir-les. Les carreteres de seguida comencen a ratar-se, els edificis a descoronar-se; les ciutats són plenes d'encofrats a mig fer deixats de la mà de les divinitats. Regalimós, el tròpic desfent-ho tot. Se'n va la llum, els nens del poble criden, cridaran més fort quan torni a vindre. Les  bosses de plàstic són el mitjà més barat per contenir qualsevol cosa, s'embossa tot: l'aigua es posa al congelador i es ven per uns cèntims, els iogurts, els gelats, les llaminadures, els plats preparats. Quan s'acaba, es llança la bosseta buida i ja està. Llavors una inclinació gregària inorgànica, fa que per diferents factors les bosses se reagrupin a la vora d'un carrer o en un petit descampat. Allí s'hi estan, acumulant-se.
                 Abomey és una ciutat al centre sud de Benín. Durant tres segles albergà una dinastia monàrquica. Quan el rei partia al bosc (expirava), les seues pertinences no podien ser tocades per ningú més. El seu successor construïa un nou palauet al costat; el que va acabar conformant un conjunt d'edificis, decorats amb baixos relleus, i patis, declarats patrimoni universal per la UNESCO. Cent anys després de la deportació a Argèlia del darrer rei, la població continua guardant-li veneració, i encara avui es fan ofrenes a les tombes del rei (?) Franquejant els corredors entre els patis, resten disposades inacabables fileres de canons. En les antigues cartes  de navegació, a la costa del golf de Guinea es llegeixen els vells topònims, alguns persisteixen en l'actualitat: La Costa d'Ivori, a continuació trobaríem la Costa d'Or (Ghana), i després la Costa dels Esclaus (Togo i Benín). El regne d'Abomey comerciava directament amb els negrers. Capturant-los en ràtzies vers l'interior, entre els seus enemics o en els seus propis adversaris polítics. Encadenats eren transportats a la costa. Un canó valia quinze homes o vint dones.

La cuinera del peix.

                   La gasolina de Nigèria, tenia ganes de què algú m'ho expliqués. De tant en tant surt publicada la noticia d'un paorós accident, provocat per l'extracció de cru, perforant directament en l'oleoducte que condueix el petroli fins al mar. Tenint en compte la relació de mort, quilometratge i zona d’influència, aplicada pels "masmedia", la xifra resultant supera els centenars. Al seu llibre "Ebano", Kapucinsky relata les correries dels corresponsals per l'Àfrica des els inicis dels anys seixanta. Quaranta anys més tard és difícil associar activitat i continent. És cert que aquells eren el tems de les independències i els habitants de les metròpolis volien saber el que passava. Actualment el desinterès és absolut, malalties, "hambrunas", "lords of war", guerres irresoltes i absolutismes, assoten la població. Preocupats només per les invasions costeres, cadascú es construeix el mur cada cop més a prop del seu nas. Doncs, existeix un tràfec de benzina provinent de la veïna Nigèria d'una qualitat ínfima, que es ven impunement embotellada pels carrers. Per fi un dissabte sopant pel carrer, l'Anizet m'ho aclareix. L'Anizet du les escarificacions de la pitó a la cara, pertany a una família adepta al seu culte. Animal sagrat, té un famós temple al centre d'Auida, en una de les càmeres conviuen una quarantena d'aquestes serps de totes les mides. És de cortesia durant la visita purificar-se duen una sobre (la pell freda). Per la nit obren les portes i les que tenen gana surten per la ciutat a caçar, amb el perill de ser xafades per algun vehicle. Auida és un centre capital en la religió Vudú. Els practicants es congreguen en diferents cultes, segons la divinitat més important. La gran festa vuduista és el 10 de gener, encara que en la temporada seca, de novembre a març, quasi tots els caps de setmana se celebren cerimonials i rituals. Hi ha la dels "Revenants", que són els esperits dels avantpassats que retornen. Aquesta és una celebració multitudinària on unes dos-centes persones es convoquen al pati d'una casa d'un prohom de la ciutat, avui a "Villa Almeida", els cognoms portuguesos es troben ben representats; populosos els Souza, descendents tots d'un dels més criminals negrers que mai van existir. Com no adepte, tinc la fortuna de compartir el reservat tancat de les dones, que no poden estar al patí (molt mala astrugància si les toca un dansant), on es col·loquen tots els homes envoltant-lo. Dos grups de percussió s'encarreguen de cridar als "revenats". Aquests van totalment coberts, vestits amb un conjunt de capes, profusament decorades que canvien de forma segons els moviments. L'acceleració de la percussió provoca que els "revenants" desfermin la dansa persecutòria, aconseguint als homes congregats al pati. Cadascun d'ells té assignat un domador que amb una llarga vara impedeix que s'excedeixin. De tant en tant el dansaire s'atura i parla amb una persona, representen els esperits dels avantpassats i es comuniquen amb els seus parents. Malgrat que inicialment pugui fer una mica de respecte, el conjunt cada cop resulta més simpàtic i divertit, més encara quan les dones comencen a cantar, suscitant als ballarins.
3
                    El vudú és present per tot arreu, als altars dels familiars, dels mercats, dels carrers, dels arbres... Una complexa cosmogonia dificulta l'accés al no iniciats, inclús entre seguidors de diferents cultes es desconeixen les particularitats pròpies de cadascun, i són una munió de petites formalitats imprescindibles. Els sacerdots són rebecs a la popularització excessiva dels ritus, encara que acostumen a ser amables i et relaten com si d'un comte fantàstic es tractés, la història del seu temple, mentre les senyores esperen per demanar-li consulta i consell. No es permet l'assistència en moltes de les celebracions. A les iniciacions i les reclusions, com a molt, al visitant se li permet restar al pati del temple. Però com moltes d'ells desborden l'espai tancat: un nombrós grup de persones surt cantant i dansant frenèticament transportant en volandera un cos cobert. Plegats se'n van al carrer cercant una plaçeta amb un arbre central (importantissim), al que donen unes quantes voltes per regressar després al lloc de culte. La religió també va seguir el llarg camí sense retorn. Arrelant en les terres d'ultramar, especialment a Brasil, les Antilles i Luisiana, on a l'igual que aquí va conjugar perfectament amb el catolicisme, configurat un sincretisme religiós, facilitat per la possibilitat del bescanvi de fetitxes. En canvi la favorable expansió de l'Islam pels tròpics africans, es va topar amb unes creences profundes que el van refrenar. Així i tot a les ciutats destaquen les grans mesquites, moltes i molt grans, pel reduït percentatge de feligresos (l’expansió de l’islamisme saudita), convivim amb tot tipus de cultes, sense que els veïns es vegin alterats per tal cosa.
L'Anizet em parla de democràcia, segons ell al seu país està permesa la venda ambulant de benzina per què a Benín, al contrari dels països veïns, tothom pot fer el que vol. Parla dels lladres de la gasolina de l'altre costat de la frontera, però si tota la gasolina venuda al Benín fos robada, suposaria una enorme sangria penso, jo, (Nigèria ingressa milions de dòlars a l'any per l'exportació de petroli, per la població local és com si venguessin bidons plens de fum). No importa diu ell, tan si la compres als lladres o a l'estació el seu preu és la meitat que aquí. Els polis nigerians, comxavats, el govern beninés, no es veu en cor: és una ocupació que dóna feina a moltíssima gent i a les ciutats africanes, cada vegada hi ha més persones sense saber que fer. A  Cotonou, amb un transport públic gairebé inexistent, milers de moto-taxis fan el servei. El paroxisme l'assoleixes aturat en un dels semàfors d'obligat compliment, entre centenars de motos expel·lint fumarades nocives.
                     Esperant en una estació de trens la gent es refugia a l'ombra. Hi ha persones jagudes dormint en un moll. Les dones estan sota un gran arbre preparen les seues mercaderies. Als viatgers els hi costa parla. A vegades quan visualitzes des de casa un futur viatge africà, et ve com una aspra sensació. Inclús rellegint les primeres notes de viatge, en poc temps, descobreixo diferencia. La comprensió d'una altra actitud vital, i encara que moltes coses s'escapin, aquí estan, no és gens raspós. Comencen a vendre bitllets, els estibadors ja s'han llevat, les dones corren per agafar un bon lloc prop dels vagons, hi ha dies que el negoci es redueix a dos curtes parades. El temps comença a existir; cal que el temps exulti. 2004.
 


                      Nº1 Massís de l’Aïr.         
                           
                      Nº2  Zínder.
                                       
                      Nº3  Le Baobab
                      

dissabte, 1 de gener del 2011

Dotzè

         
                 Atordits, encisats, restaven els comarcals mentre el carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures, als cims dels promontoris, s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van fer via en tot el dia, sols quan la presència de la ciutat era ja imminent, la circulació de gent retornant de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia que els havia embolcallat durant tot el viatge.
                 Amb escorrialles de llum, el jove se'n anà cercar als compradors que li van pagar el que va voler, no havia competència. El mercat el clausurava el delegat de la Junta que assignava les parades, comprovava la fiabilitat de les transaccions i apuntava les possibles queixes o desavinences entre les parts. Després cobrava les taxes i agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament l'obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà recol·lector de llet de lluna per presentar-li als comarcals.
                 El personatge romangué circumspecte, com si despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada que duia a la llarga escalinata que moria dalt: al carrer de la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims carrers empedrats amb llustroses lloses planes, connectats entre si dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada. Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre atents a les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal expressades: que deixessin en pau als viatgers de les seues preguntes inútils. Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes (guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a casa.
                  El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va citar per l’endemà al de matí, assegurant-los que estava especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els designés un allotjament. La feina no era fàcil, a les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima més. El paio fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de la capital no els hi faltaria de res als comarcals. --En tal cas haurem de provar a l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a entendre mestre.—