Setzè

                    Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant sota les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n vaig.--. L’ambaixadora contrariada per la decisió de la noieta va reaccionar ràpidament. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove... segur que no tindria excessius problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense preses, que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí el seu interès i amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
                    Aquella va ser el darrer cop que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va voler acompanyar fins baix a la cruïlla. La seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre i els passatgers estaven aposentats aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no lis feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns minuts la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. Una vegada la noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
                   Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.

                   El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, sinó exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
                   Abans del que ell desitjava, la seua estela es va anar apaivagant, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que fins i tot es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor o a donar-te un cop de mà. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però si en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, un llogaret de les serres baixes superiors, que distaven a no més de dos jornades de la Vall.
                   Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, del lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Però amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat, basada en confidències que només ells podien compartir.