Dissetè

                   El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els que es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües allà, en els seus límits. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeres: va tornar a col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners. També va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va pujar a guardar el pas de l’Orient: més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrat amb el paisatge: el gran mestre.

Foto: Jordi Farré

                     El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall importaven la matèria prima. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, diuen les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors de llims, sediments fins de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar.