Camerún, diari esgarrapat.

                     Una primera nit: Ets com un llangardaix descuat, al ser expulsat a la sala de un aeroport estrany, carn fresca pels rufians atents als viatgers ingenus. Mentre els esquivàvem hem aconseguit un bitllet vers al nord, la simpàtica del mostrador d’Air Cameroun, ens ha saludat amb un "pas de cartes", quasi mil francs, gens barats els avions al Africa Central.
                    Després els taxistes i els ganxos, un paio s’ens fot dins al taxi, això no pinta massa bé. Quant portes unes setmanes al país i et sents situat, si se t’atansa un paio pesat li fots un ostia, ara encara no t’atreveixes.

                    Dies de Rumsiki: El Dabalá és un guia que hem contractat per fer un tom pel país  Rumsiki. No calla mai pero és un bonàs. Es molt divertit quan s’emprenya amb el polis que controlen la carretera. Un matí un "gordo" li fot els papers del cotxe i després de discutir per "la mordida", agafa la"motillo" i se'ls endú. El Dabalá esta negre, reculem cap a la comissaria del poble i a la fi aconsegueix la documentació. Torna content no ha pagat ni un franc.

Cerimònia funeraria

                    Els Rumsikis son animistes, han subsistit a la islamització del nord del país. Viuen en baracots circular de fang o pedra. Una família ocupa varies "chozas", la cuina, el dormitori, la quadra, la cambra del foc per quan fa fred, el graner pel mill, aquest any la collita a set bona, però fa dies que no plou i aviat s'acabarà l’estació de les pluges. Passem tres dies caminant de poble en poble, de seguida apareix la pluja del capvespre. El relleu és suau, la erosió ha aïllat espigats turons, al fons s'estén la gran esplanada nigeriana. Cultiven els cacauets, les mongetes i el omnipresent mill. Les dones vesteixen elegantment els seus estampats tradicionals, a joc amb el mocador de cap, molts homes s’han passat als pantalons i la camisa, els nens condemnats a cassigalls de samarretes i pantalonets.
                    La música i els dansaires en pres un poble. És celebra un funeral. S’ha mort una senyora de més de vuitanta anys, i aixo és bo! Diferent seria si el mort fos jove. Tothom balla i veu cervesa de mill en recipients de carbassa, es bona com una sidra intensa. L’apoteosi arriba quan trauen també la difunta a ballar amb les seues vuit filles, el cadàver es manté erguid sobre les espatlles de un home.


                   Direcció Sud: Fa molta calor, els autocars fan parades per a que els musulmans realitzin les seues ablucions. Setmanes després ja al litoral, amuntegat en un mini-bus, quasi m’agafa un atac de riure quan un adventista va començà a llegir el Testament en veu alta, un text sobre immortalitat de l'anima i la transitorietat del cos físic i el seus plaers.
                   La ruta principal esta asfaltada però molts poblets no tenen llum, per molt que la línia elèctrica segueix la carretera.
                   Prenem el tren de nit a Ngunderere fins a la capita Ayuande. A l’estació ens intenten robar un parell de cops i el taxista ens vol fer la pirula. Violentament trèiem les motxilles del portaequipatges i canviem de taxi, no més son "les petits voleurs" comenta el taxista. Cada vegada son més perilloses les capitals africanes, no han assimilat la occidentalització, com gran part de la humanitat els han fet canvia un tros de terra per un tros de fang. Les persones es senten desarrelades lluny de la protecció tribal, i un blanc és sempre temptador. Als nens que el any 70 ens fascinava el calendari de la NASA: una colònia lunar permanent per inicis dels vuitanta, l’arribada a Mart per finals de la mateixa dècada i un primer establiment humà al planeta uns anys després, les fantàstiques estacions orbitals dansant. De tota manera la previsió de una progressiu equilibri en el repartiment de la riquesa ha estat el error més cruel.

                     Ebolouwa és una població tranquil·la en plena floresta, no fem cas de la guia “trotamundos” que desaconsella les pistes de la selva ("a pesar de que son magníficas") per accedir a Kribi ja a la costa i encertem. Els ruixats ens acompanyen durant tot el trajecte, això no importa a ningú, ni al conductor avesat en conduir sense neteja-parabrises, crec que no necessitaria descodificador per desxifrar la senyal del Plus.

                    Chez les Pigmes": Reclosos en els boscos del sud del país limítrofes amb el Gabon i la Guinea , habiten els pigmeus. Contractant una piragua i remuntant el Lobe, que va ample i ple, per fer nit en un dels seus poblats. Mengem sol gambes de riu. Dormim en una estripada iglú sense sobretoldo, abans ens empastifem de repel·lent. Inevitablement plou tota la nit i restem ben xops. Pel matí ens eixuguem davant del foc de la cabana del "chef". Un del fills ha sortit a caçar, els grans potser no passen de metre cinquanta, però els joves son més alts i molt forts. Torna amb un porc espí, enxampat en un parany, i un llustrós escurçó del Gabon penjant de la llança. Amb la serp fan festa major, el porc espí se'l emportaran a vendre riu avall. Els pigmeus son homes de la selva i encara que prescindeixen del diners, amb ells adquireixen estris com matxets i olles, també sabó i tabac que lis resulten útils.
                 Els paios de la piragua no em cauen bé, t’ho volen vendre tot, llagostes, ganja, ties, aiguardent; no comprem res. Per la nit ens els trobarem a les boites de Kribi, i els aviarem amb unes gotetes de menyspreu.

                 Kribi gaudeix de una amplia platja, els caps de setmana rep la visita dels blancs que treballen al petroli o a la fusta i de camerunesos amb possibles, però encara no s’ha convertit en una platja de moda a la africana.

                 Els Anglofons : Finalitzada la primera guerra mundial Alemanya va ser obligada a renunciar a les seues colònies, llavors el Camerun passà a ser un protectorat entre França i Anglaterra (l’oest proper a Nigeria): Grans plantacions d’oli de palma, guanyades a la selva, i de hevees pel cautxú. Una refineria. Molt bon te, cafétals i cervesa Guinnes. A 20 km. L’antiga illa de Fernando Po (Guinea Ecuatorial), més tres mil metres d’alçada, davant el volcà Mount Cameroon de 4.100m.
                  A la vella capital alemanya, Buea, cal contractar un guia a la oficina de turisme, 9.000 CFAS diaris i comença a pujar des de uns 900m. Hi ha tres refugis, el primer a 1.870m. quasi a les acaballes del bosc humit, camí ample, sudoració incontrolable. A 2.000m. s’inicia un esglaó pit a munt de altes herbes i disseminades acàcies. En un fals replà el segon refugi a 2.7780m. Es aviat i li dic l Stevie, si vol continuar fins al tercer refugi. Contesta que no, que allà dalt fa molt fred i es té que pagar més; preparem el foc per fer un te. Gran error, per que silenciosament el núvols desapareixen i es confirmen els relleus. El pic ni s'endevina amagat rere un nou esglaó. L'endemà a les sis ens llevem. Per la nit al refugi hem baixat als sis graus de temperatura, el meu saquet s’ha comportat.
                  De seguida penetrem en la boira. Hi ha una visibilitat de deu a quinze metres. El senderó, un solc negre entre l’herba, esta marcat amb taques blanques. Un hora llarga i el tercer refugi després de una esplanada. Abans s’aprecia una boca des d’el camí, li demano al Stevie si és una cavitat important i hem respon que no ho sap. Presenta un pou de uns 15m. amb una considerable sala descendent amb el terra ple de falgeres.
                 Al entrar al refugi (3.760m.), que es petit i esta bastant brut, (els anteriors els havien netejat la setmana abans, inici de la temporada a partir del 15 de octubre), em fa deixar la motxilla, "summit not possible". Prosseguim per monticles de lava recent, trencant-se al trepitjar-la, sol subsisteixen el líquens, rufa constantment, alta sensació de fred. Un crater de sulfatades arrasa el camí, final del trajecte. Si el dia és clar (més possibilitats a partir del desembre), és poden franquejar les darreres erupcions del 99 fins al cim, a on diuen que hi ha una caixa i una llibreta per apuntar-te no sé a que. Però en aquestes condicions ens perdríem, m’assegura. No val la pena insistir, fa un fred que pela i sol disposo de un parell de samarretes i un xubasquero. Baixem fins baix, havia fet preu per a tres dies, però de nou al primer "hut" son les dos de la tarda i hi ha un eremita que l’ha ocupat, decideixo anar dormir en un hotel de llençols humits i parets florides a la ciutat.

                 Passadisos : Malabo, Guinea Equatorial, a un hora de barco. Al port diuen: --Si ets espanyol no tens cap problema, allí tothom el parla. Pensant en l'ignominiósa colonització espanyola a l'Africa, eludida de la memòria col·lectiva... La gent de Limbé, el poble del davant, no hi va mai, diuen que no son gaire "friendlys". L"Americain" un mecanic-cantant, de més de dos metres d’alçada, em recomana anar al consolat de Douala per conseguir el visat. Jo no en tinc ganes. També em caduca el visat de un mes que els palanganes de l’ambaixada de Madrid em van concedí. Tinc el temps just per anar divendres al matí a Buea per ampliar el visat i per la tarde prendre el barco a Malabo, (els caps de setmana no hi ha servei), i si al la frontera no em volen, tornar amb el mateix barco. Problema afegit: Visat de una única sortida, solució a immigració de Buea.
                  Els funcionaris d’immigració s‘han enganxat al "vuelva usted mañana". El senyor que ven els timbres s’ha absentat, reclamo el passaport i al marxar resignat s’obra la porta del despatxet de timbres, alegria, però no, el Comissionat és troba reunit i ja no tornarà fins dilluns. Se m’escapen unes paraules malt sonants, adéu a Malabo i un altre cap de setmana a Limbé, al menys conec els topants, em recrearé deixant que el temps es perdi.

                   És cert que si Philyas Fogg volgués repetir avui dia el seu viatge, trigaria molt més de 80 dies, enfangat entre consolats i ambaixades, encara que ell passaria l’estona al seu hotel jugant a cartes, i seria el seu criat Passpertout-Cantiflas qui mataria les hores. Compartim un món vilment seccionat, els administratius que el manlleven son despreocupats i a vegades mesquins. El matí del dilluns per una signatura. A la sala d’espera els camerunesos desesperen pel seu passaport, tanquen a les tres, lis hi donaran una estoneta abans. El passaport lis hi costa més de la meitat del sou. Soc un turista del primer món que ve a gastàs la virolla, imagina’t si li dones la volta a la truita. Un jove m'ensenya un imprès amb totes les condicions draconianes exigides a l'ambaixada espanyola per atorgar-li un trist visat turístic. El dia s’ha il·luminat, des d’els vidres dels corredors del horrible edifici de governament, el món es veu lliure i brut.
                  Dissabte a la nit prenen la darrera Tuborg, després de ballar com un boix a la "boite" (Marvin Gay, salsa, Papa Wemba, una delícia), una noia hem comenta que al seu poble (Limbe) hi ha "very nice girls", suposo referint-se al la competència, al sentir-se, potser no tan agraciada. Jo li contesto que a tot arreu n’hi ha ties bones, però ni de bon tros la deixo convençuda. Després de interessar-se per les meues preferències, i riure un estona, em demana si al meu país existeix la prostitució... En canvi les converses amb ells circulen generalment en lloances als seus futbolistes, amb alguns de música africana, o de feina, de com veus el país; és habitual rematar bescanviant adreces.
                  Dimarts al tornar amb el mini-bus a les humitats de Douala , la senyora del costat es queixa de que no li agrada pas viatjar de aquesta manera, ella i el seu acompanyant francòfons semblen cultes, fan comentaris irònics sobre l’habilitat del xofer, per a mi és un dels més sobris que m’haig trobat. Després batem el record mundial d’aturades per control policial. A mi no em surt ni un so de la gola i començo a escriure unes ratlles. 2000.

Aspecte del segon refugi del Mount Camerun

Tercer Refugi.

Le mil