A.C.J. ----- SIS (vint-i-vuitè)

 Rascler polit per l'erosió glacial.

La cartolina és un poc rebregada, algunes de les funcions fallen. Li és difícil ficar-se en contacte amb les amigues. En un moment li ha semblat que contestava la Fàtima, fins i tot ha cregut sentir musica i confusió de fons en pitjar el domini de la Simone, després ha estat temptada de demanar a una de les cambreres que se la canviessin per una altra de nova. L’Ernest, amb les faccions disteses mira el pis de baix, recorren la sala, detenint-se amb les senyoretes en complaent conversació amb els seus companys de taula. Bevent i fumant pautada-ment, escoltant una cançó de Jhon Cale, el saxo Gabarek, la guitarra de Gismonti, i fins que la Milia no ha retirat la cartolina, restablint el diàleg, surava embadalit en una hipnòtica peça d'embolcallants afro-ritmes d'en Fela Kuti.

--T’ho passes bé Ernest? A mi m’agrada molt aquest lloc, es nota que té una presència important.

--Presència, vols dir el públic, la decoració...?

--No, em refereixo al local en tot el seu conjunt. Al caire, al caliu que desprèn. No el coneixies?

--No, no, tu vols dir la impregnació que lliuren les vides, és l’essència que resta de totes les persones que per aquí han passat.

--Sí, això mateix, té solera i és nota.-- Fa un repàs general satisfactori.--Però encara busco els pingüins / No els veus? / No i tu? / Jo sí. / A on són? / A les escales. / A les escales? / Sí, i darrera de l’escenari. / I al sostre? / Potser també. / Però els cambrers no són pingüins. / No, els cambrers no.

La noia riu amb esbalaïdora facilitat per qualsevol cosa que digui. Un riure que s'escapa un xic nerviós, tan com imprecís. És un acte reflex de consentiment, d'una atracció mal continguda, un previ a la següent escena, que serà la del coqueteig en tot el seu esplendor.

-- Que en fas dels teus contes Ernest, suposo que els guardaràs?

--Sí, els escric i els emmagatzemo, més que res per recordar-me d’ells, perquè escriure no és pas lo meu. Quan de els rellegeixo tant en tant, trobo que han perdut molt, i ja no m’agraden. Per mi el més interessant és el moment de la creació, després...

--No els has ensenyat mai a ningú?

--Sí, a un amic, abans, ara ja no.

--I que et deia, li agradaven, o no?

--Sí, sempre m’animava a publicar-los, “a sacarlos a la luz” com deia ell; però no era una opinió gaire imparcial, a mi m’agradava que li agradessin, però d’aquí a què algú els vulgui editar...

--Per què no me’n contes un?

--Ara! Si abans m’has dit que els contes no t’interessaven per a res.

--Bé, però ara sí, perquè no? És que tampoc els has contat mai a ningú?

--Sí, això sí: a algun nen amic, i alguna dona també, intentant més que res de baixar-li la guàrdia.

--Mira a mi em pots veure com una dona, com una noia amiga, o una barreja de les dos coses, tu decideixes. Vinga Ernest ja pots començar.

No preveia pas un desenllaç com aquest, passar una prova de creativitat amb una nena cambrera. Li costa arrancar, ella in-condescendent, el mira. Un antic tema de l’Eric Dolphi el convoca, recol·lecta de la seua ànima. Reprèn la veu manifestant-la per sota de les notes: --Va ser el dia en què s’aixecà la boira.--