El grupet del Trafas, el Manel i les dos germanetes
àrabs abandonen el San Remo. A intervals eufòrics, els dos
mascles eviten transitar pels corredors massa estrets, creien que són
exigus en excés a les seues dimensions. Elles no paren de
riure i de cridar: --Busquem els grans espais, allí sòl les
estrelles ens podran caure de punta sobre el cap--. Arribant a la cruïlla de
Insurrectos, les paral·leles que limitaven la percepció del Manel
s’obren vers l’infinit. Decideix, malgrat la insistència i els
precs dels companys, estirar-se al terra. --Deixem-lo estar.--Diu, el
Trafas.--està bé, més que bé. Adéu company, nosaltres
continuarem cercant el nostre lloc, un lloc que ens farà ser més
grans, molt més que simples humans, un lloc que tu, amic meu ja has
trobat.-- L’home resta amb els ulls oberts observant els cavalls
abeurant a l'estany. Apareixen pels marges de la riba, beuen i se’n
van. Escolta el soroll de les llengües dintre l’aigua; li agafa
l’impuls d’anar-hi i beure ell també, però no, és millor
gaudir de la frescor de l’herba als cabells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada