L’atzar fa estranyes bromes, amb el seu costum de
repetir moments i circumstancies determinades sense esme ni concert;
llavors la memòria salta d’un espai temps a un altre.
Seguda sota un castany, observant el reflex d’un
temple en el llac sagrat, sola, des de feia dies, els amics reposen
en una sala del monestir; ella no té son, admira l’esperança,
fulles mortes alimenten el sòl, calma. Pensa en tornar a casa,
retenir unes dècimes de quietud per gastar-les. No és la forma
acaparar per malgastar. Falten hores per l’alba. Els arbres es
nodreixen del llac sagrat allargassant les soques i embotint-les en
els sediments de la riba. Els nens jugaven pel de matí, fen bromes,
escatxigant-se, saltant des de la passarel·la. Els més petits
xapotejaven nus, sense sortir de la maternal protecció de les
rabasses musculoses. Els més valents nedaven fins una gran roca
punxeguda, competien per quin d’ells aguantava més estona d’en
peus sobre la punteta de la pedra. Els caps rasurats, lluents, junts
premuts a la seua illa. Jugaven al vespre a la sala principal del
monestir, corrien descalços per les timbrades fustes. Curiosos de
mena, els atreia la seua polsera de trenes de colors reunides per una
tanca de plata, on duia gravades les inicials i la data de naixement.
La polsera va ser el pretext per una invasió del seu espai vital, al
poc ja en tenia un assegut a la falda, un altre jugava amb els seus
llargs cabells. No del tot preparada, per un contacte físic tan
insolent, va pensar en llevar-se de l’esglaó on seia, i encara va
ser pitjor, llavors se li penjaven de l’esquena i l'agafaven de les
mans guiant-la per la sala, igual que a una vella cega. La van portar
a una vitrina lateral de l’altar central, per ensenyar-li els seus
tresors, sense importar-los que no comprengués la seua melòdica
llengua. Li parlaven als ulls i s’entenien per la mirada.
Participant d’aquells objectes màgics se sentia menys bàrbara i
quan els tocava, resseguia els seus relleus, perquè el tacte li
desxifrava el secret que contenien. Quan se’n va adonar, els nens
la miraven en silenci, afectuosament. Llavors un d’ells es va ficar
la mà dintre la túnica i la va traure amb un objecte fosc d’aspecte
vegetal, com el nucli eixut d’un estrany fruit: un regal per ella.
Habituada a les compensacions, immediatament va fer els gests de
traure’s la polsera del canell, però tots van fer una passa
enrere. Un, el més baixet, li premé de la mà dreta apartant-li de
l’esquerra. Adonant-se de la seua turpitud, va ajuntar els palmells
de les mans i els hi va donar les gracies en la seua llengua, de
seguida tots es van ficar a riure.
Hi ha llum al finestró de la casa dels Pons. No serà
que algú es troba malament? Des de què van arribar tot han estat
infortunis per ells. El fill petit ja venia impedit, i no li acaben
mai d’arreglar la lesió lumbar que es va fer, segons diuen, jugant
al polo. Després la mare va perdre la cama dreta, l’avia gran es
va morí, al pare li han donat una baixa definitiva per una malaltia
crònica que el fa passar més temps en vigilància hospitalària que
a casa. I en vindre la germana soltera les coses no ha millorat, la
veritat és que és una dona molt fosca i esquerpa i no deu estar
massa fina del tot ella tampoc no deu ser res de bo que tinguin la
llum oberta aquesta hora això no més vol dir que un o altre està
fotut a més no surten mai sempre estan cansats estic sempre
tement-me el pitjor els pobres són com un bàlsam per la resta de la
urbanització els veus a ells i sembla que els teus problemes siguin
insignificants guaita la Rosita com corre a ella l’és ben bé
igual que sigui de nit de dia plogui o faci sol fa setmanes que se la
veu més tranquil·leta aquells crits quina manera de cridar la meua
filla quin mal cor que em deixaven li deu voltar alguna cosa pel cap
sa mare és una gran persona al pare no el conec tant però també
se’l veu “regio” la barruda de la psicòloga del dispensari
els hi diu que mirin de tenir una altra criatura. Quina bestiesa! per
a què compensin els mals tràngols que han de patir a causa de la
Rosita. La pobra noia plorava l’altre dia quan ens ho contava: --Si
la meua filla és l’alegria de la meua vida.-- ... A dormir Medea
abans que es faci de dia, el Poma Blava ja m’haurà arreglat
l’habitació com a mi m’agrada demà pel de matí sortiré amb la
Laureta a prendre el sol passejarem una estona abans de fer
l’aperitiu a la terrassa que bé que estarem soles al Cels i la
Carme els han convidat a dinar i les netes també tenen plans en
arribar haig estat una mica mal educada amb ell però és que és
molt pesat que m’importava en aquell moment que faltés la nena per
arribar a casa o que el gendre feia ja hores que dormia no haig
tingut més remei que dir-li que callés que ja no el volia sentir
més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada