 |
| Cresta de la Falconera |
En el transcurs de la seua òrbita solar, el cometa Halley s'acosta al planeta cada 75 anys, més o menys. Una exposició sideral a la qual gran part de la humanitat és convidada almenys un cop a la vida. La darrera vegada, l'any 1.986, va fer córrer un riu de tinta, que deien abans (ara seria un fotimer de tuïts, vés a saber com es dirà d'aquí a pocs anys), encetant un interès popular per aquest tipus de fenòmens. L'arribada del Halley no deixa indiferent a ningú, marca naixements i defuncions (el cas de Marc Twain), desgavella relacions, i reafirma religions, per no esmentar les que es creen al seu pas. En l'àmbit domèstic, pel GELL va representar un clar punt d'inflexió, coincidint amb la publicació del número 2 de la nostra revista Grallera, vam tornar a caure en uns anys d'ostracisme dels quals ens va costar, però ens en van sortir, entre altres coses, gràcies a què va irrompre en les nostres vides una serralada mediterrània molt propera, que fins llavors no havíem considerat.
A
l'estiu de 1.994 un llamp va arremetre sobre el barranc de l'Auferí,
cremant un immens sector del Montsant estenent-se fins i tot per la
riba veïna. Poc després, a la tardor, les fortes pluges van provocar
una gran crescuda. La primavera següent la família que manllevava
el mas del Soleràs, convivia amb l'espectacle d'arbres carbonitzats
tombats, arrossegats, amuntegats sobre la llera, els vessants
despullats socarrats, les cingleres fumades, les terrasses arrasades.
Deprimits, amb la fixació de què com a mínim es trigaria una
dècada a què la serra recuperés la seua esplendor.
 |
| Boca de la Cova de les Campanes |
Flamants
nouvinguts al Montsant, passerells a la serra, amb un objectiu únic,
concís, gairebé obcecats amb la nostra exploració, davant tot el
que ens podia oferir i el que vam aprendre a gaudir i a créixer
després. Menys mal que de seguida vam trobar altres forats a la
mateixa zona de la Falconera, que ens va fer adonar del
desconeixement espeleològic de la serra.
La sort de ser
guiats amb braç sereny, de l'home del mas de Soleràs que
accidentalment l'havia trobat, ens va dur fins aquesta cavitat.
Establint de forma natural un mètode prou eficaç d'exploració:
sortint de Lleida el dissabte després de dinar, arribàvem a la
cavitat després de les dos-tres hores d'aproximació, fèiem un mos
i entràvem. Sortíem cap a mitjanit, embolcallats de nit, amb
estrelles o no, però sense cometes encara. Bivaquejàvem sota les
alzines, l'endemà ens despertàvem una mica més tard que la serra amb els seus murmuris,
coberts de les seues aromes, esmorzàvem i cap dins una altra
vegada. Fins que anàvem sortint, cadascú de retorn de les seues
tasques. Baixàvem recte avall, procurant no emmascarant-nos
gaire amb restes de l'incendi. Amb aquesta dinàmica amb un parell de
mesos ens va semblar que teníem la feina enllestida. L'any següent
i l'altre vam tornar a revisar algunes incògnites. Vam preferir una
via d'accés més eficient si cap que les altres, i l'hem anat
repetint des de llavors: pel grau de la Grallera des de la Morera, i
ara sí, amb els cometes.
L'any 1.996 va ser
l'any del Hyakutaque, pel març un cometa breu, ràpid, espectacular,
ens guixava el cel del Montsant de color verd. Nosaltres lenta, sistemàticament,
ens vam anar escampant pe la serra, prospeccionant i explorant els
forats que trobàvem, coneixent i estimant sense presses ni pauses.
La possibilitat dels bivacs sota el cometa ens va dur de nou a les Campanes, es devia revisar alguns sectors, però sobretot la part final de la via Directa, on un bloc impedia l'evident continuació. Per aquells temps ja utilitzàvem els micros, i teníem un trepant convenientment manipulat del que en trèiem bon profit. El final d'aquesta via és prou entretinguda amb un ressalt que mena a un curt tram que de seguida remunta quasi verticalment, fins al pas bloquejat per un bloc de capçalera piramidal. Amb un únic tret el bloc es va cisallar tan net com si ho hagués fet una guillotina, quedant-se la vareta clavada tan sols era qüestió d'espentejar-lo per deixar-lo lliure. En un primer tempteig semblava com si el bloc no anés sol, quan el movies per darrere un altre peça basculava de manera força sospitosa, mala peça al teler. La situació era que l'operari no s'atrevia, el company a sota medicat pel tabaquisme amb síndrome d'abstinència, i el càmera que ho enregistrava tot. Llavors l'ajudant va rellevar l'operari i amb nerviosa decisió va espènyer el bloc enrere, produint immediatament el desplaçament d'una massa posterior que se li va venir damunt, aturant-se estrebada entre parets just arran del nas, provocant-li una mínima ferida a la cara, a més d'una suor freda i blancor de pell, que ens va precipitar a abandonar l'exploració, restant el pas per obrir fins ara. Amb la traça del cometa al firmament per escriure un esdevenidor desenllaç.
L'any 1.997 vam
trobar l'avenc de l'Aisling una altra gran cavitat a la serra, aquell
va ser l'any del cometa Hale Boop, la sua llarga presència en els
nostres cels, el va fer força popular, visible fins i tot sobre les
grans ciutats. Se'l va observar de totes les maneres, fins i tot la
nau nodrissa que alguns afeccionats van assegurar que l'acompanyava,
deslliurant tota mena de pseudo-teories. Gairebé es va convertir en
un objecte més dels nostres cels fins que discretament es va allunyar .
En recuperar el material de les Campanes, vam desinstal·lar massa coses, com el passamà sobre el pou de la Pasta Fangs, el que dificultava la visita a tot aquell sector, un lloc poc explorat en el seu dia al qual també vam donar una ullada. Deixant el passamà fix, observant un lloc curiós que presenta una més que factible grimpada (l'escalada de les geodes), parteix des de la base tapisada de geodes, remunta per uns deu metres, l'última vegada que la vaig veure (2.009) no em va semblar massa complicada.
La cavitat
actualment és freqüentada, nosaltres també hem anat fent alguna
sortida de presentació en societat, en la qual es visita, però no
és el mateix, sempre et quedes amb les ganes de fer més, dels
bivacs, de la grimpada que espera, d'una nova visita al proper avenc
de l'Alba, d'aquella boca que mai vam trobar que resta oculta sota el
bosc de la Falconera...
Enguany les
esperances dels afeccionats de gaudir d'un nou espectacle celeste amb
el pas, del que ja anomenaven la gran esperança blanca del primer
gran cometa del segle, s'han esvaït no superant el seu periheli. De
totes maneres l'Ison és un cometa nou provinent del núvol d'Oort
que com tants d'altres no ha sobreviscut el seu viatge inaugural. Més cometes seguiran
trastornant-nos, si tan sols són boles de pols i gel, malfiat del
que ens espera a la immensitat. La fugacitat, les petiteses, les lluentors per minses que siguin, és el
primer que com humans ens enlluerna. Les perseides, els cometes, tot
plegat només focs d'encenalls del firmament. El raciocini ens
recomana millor no obrir la porta, no sigui massa gros el que conté.
Les Campanes (La recerca d'una cavitat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada