 |
| Foto. J.M. Molgor. |
El
Damiano no acostuma a fer migdiada, alguna becaina cau mentre
pastura. Aquesta hora sempre li va molt bé per desenvolupar certes
activitats sense que ningú l’emprenyi. El du a la seua cambra, a
la part esquerra del mas, encarada a l’est amb entrada des de
l’exterior, també connectada internament a la resta de l'estança.
El fa seure fora, mentre ell entra a buscar la carpeta amb l’informe del Ramiro. Surt canviat de roba, mudat i
solemne, guarnit amb una mena de canotier i una estola lila al coll.
--Seu.
--Li diu. El Ramiro encara badava mirant els testos. Consulta els
papers escrits a mà, els enllesteix en uns segons com faria un metge
revisant l’analítica d’un pacient. --No hi veig res
d’estrany. —Solta, com metge qualsevol. Es deté uns segons
demanant-li per la seua joventut.
--Què
passa res?
--No,
res d’especial, només una cosa Ramiro, recordes passar un mal
tràngol de jove? Com un accident, una malaltia greu, alguna cosa? O
potser quan eres encara infant?
--Una
malaltia!, no haig estat mai malat, i d’accidents… d'aprenent
sempre duia alguna nafra que altra, però no massa cosa.
--I
de nen?, pensa-hi Ramiro.
--Tampoc.
Vaig tenir una infància d’allò més normal.
--Així
doncs res?
--No.—El
Ramiro comença a inquietar-se.
--Tranquil
Ramiro, el teu cas és molt normal. —Comença a espantar-se, no era
per això que havia pujat fins aquí. --Hi ha persones que en veritat
són com ponts…
--Ponts?
--Sí,
ponts, transicions per altres vides més importants, la seua raó de
ser en aquest món no seria rellevant, si no fos per la seua missió
vers a una altra persona.
--I
jo sóc d'aquests?
--Podria
ser, per això et deia si de petit vas patir un ensurt important.
--Però
aquí podria ajudar jo?, si estic sol com un mussol.
--Una
altra possibilitat seria que siguis un final de via. És a dir una
vida que no anés enlloc, llavors no tindries descendència i la
teua missió seria gaire bé irrellevant, esperant, això sí, una
oportunitat millor. A vegades només és degut al fet que t’ha
tocat un cos defectuós que no serveix per reproduir-se o que val més
que no es reprodueixi, per això et dic de tenir més sort en una
propera existència.—
--Collons,
o un pont o un cul de sac!, així ja puc fotre el camp ben content. La
mare que ho va parir, déu n’hi do! No calia trencar-me tant el
cap, si ho arribo a saber, a benes haguera pujat…
--No
t’emprenyis Ramiro, no en trauràs res, hi ha molta gent que viu
per morir-se i prou, i són la mar de feliços.
--Però
ells no ho saben!
--O
potser sí que ho saben. Res no és tan greu Ramiro, pensa que…
--Ma
mare!
--Deixa
tranquil·la a ta mare.
--No,
ma mare sempre deia que… que quan era petit gairebé ens atropella
un cavall desbocat que baixava corrent pel carrer major fins a la
plaça d’església, ja no me’n recordava, però ella, al cel
sigui, ho contava molts cops, jo ja no la feia cas, però sí, a més
li va agafar un atac de plorera que li va durar dies, segons deia
ella, i l’àvia ho confirmava, ara me'n recordo, jo no les feia
cas, però va passar, no devia tenir ni cinc anys. Era el cavall de
la lletera, el cavall no va parar fins a xocar contra el mur carregat
amb tot el carro de la llet darrera.
--Això,
evidentment ho canviaria tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada