A.C.J. -----QUINZE (quinzè)

       Ja em deia ma mare que no m'ajuntés mai, tant amb difamadors, com amb maniàtics. S’atura a cada extrem, intentant descobrir la traça del camí oblidat. Lentament guanya alçada, la dona volta per baix. Les parts inferiors són terroses i desarranjades, però a mig camí ja esbrina la marca del senderó revoltant per una torrentera seca. La dona ja dóna per fet que ha arribat, encara és per calçar, pren el sol arromangada estirada sobre un bloc pla. Una recent esllavissada intensifica el color ocre del terreny. Una vegada transitant pel camí l’home es veu més defensat, no hi falta gaire, un home fort no trigaria més d’un quart d’hora a completar el trajecte entre les coves i el riu, a ell ja li va bé, sempre s’havia visualitzat arribant a la boca de les coves tot sol.

El corriol el du suaument fins a un replà per on apareix la pista abans esmentada per la dona. S'enfila vers a un pas baix que hi ha entre la cinglera de les coves, a l’esquerra, i uns turons pelats que són el punt de màxima alçada del canó. Seguint la pista en direcció contrària, recorre una terrassa estreta formada a l’ombra de la gran paret. Després d’una corba resta tallada sobtadament per una petita esplanada d’uns cinc metres de diàmetre, menjada artificialment al vessant. El mateix talús impedeix la vista més endavant, només un parell de centenars de metres de roca, s’aixequen extra-plomats per sobre seu. Al seu davant gairebé a la mateixa alçada, el límit esquerre del canó es mostra més discret, permeten observar els primers contraforts de la serralada, aixecant-se a partir d’uns erms, que no tindrien més d’un parell de quilòmetres d’amplada. A la part més externa de l’esplanada, s’obra un pas franc que sens dubte el deurà porta fins a les coves.

Es descarrega l’embalum i s’asseu per uns moments. Vol beure, però no té set, vol fumar, però no en té ganes. S’aixeca per pixar a una vora mirant al riu, es veu insignificant davant la majestuositat de l’entorn, si no hi fos, tampoc el trobaries a faltar, en canvi sense ell no hi hauria res més. S’escolta les pulsacions, creu que no les té més malament que de costum, és l’hora d’anar a les coves, la fi de la tarda, les ombres no són encara opaques. Camina amb lentitud i respecte, amb la impressió de trepitjar terra santa, amb un nus a la boca de l'estómac. No li fa mal res, va mirant cada detall, però sense detenir-se.

La dona puja. S’ha rentat la cara el coll i els braços, després ha omplert d’aigua la cantimplora. No té cap pressa, avui no podrà avançar gaire més, pensa a buscar un lloc agradable per passar-hi la nit. L’endemà es vol despertar d’hora, no sap el que voldrà fer el vell, el millor seria acomiadar-se abans d’anar a dormir, així no l’hauria d’esperar, a més a més pensa que ell vol passar-se uns quants dies per aquí, però amb quin menjar? En fi, ja s'ho farà. 

         Antònia Font - "Darrera una revista"