--No m’has dit si creus que una persona, ja una mica bregada, es pot refer la vida a un lloc que l'és estrany.--
--La vida! Per anys no vaig fer res més que
observar-la. Aguaitant-la com si fos un escenari. Llavors de fora
estant, des de la platea, veus que tot té una causa efecte inequívoca, i
unes derivacions quasi sempre fatals, només els necis no ho veuen. Anys feia que tampoc reparava
en aquest argument, deu ser perquè em vaig cansar, evidències
tant obvies, no em provoquen cap interès.--
--Què t’interessa, doncs?--
--Ara? Desenvolupar una habilitat única sense
donar-me’n compte, tal com encertar clavar una punta amb la pena del martell.-- La dona no encadena, en el fons, a ell li ha sabut greu respondre-la així. --Si et fixessis millor amb les coses, veuries
que el destí d’una persona ja ve donat amb anterioritat, ja que el
temps en què vivim no és el real.--
Pensa que només diu bestieses, però no en té prou
confiança, ni li vol dir. El vell continua xerrant: --La societat
confia en el futur, per què? Perquè és l’única sortida: la
d’escapar camp endavant, però l’endemà una desgràcia ho fot
tot per terra.--
--Amb això estic d’acord amb tu.--
--Curiós és que el nostre cos i també la nostra
ment, són conformats per resistir qualsevol tipus de situació per
més adversa que sigui. Encara que sembli que no pugui ser,
sempre trobem una escletxa per subsistir i si no hi és, ens la
inventem. Deu ser una cosa congènita.--
--Ben t’asseguro que hi ha camins que valdria més
morir, que no pas cercar escletxes salvadores desesperadament.--
--No sé si creure’t, et veig com una persona amb molta afecció per la vida, de les que faria qualsevol cosa per
continuar existint. I no és pas cap cosa del tot recriminable, no,
sols és l’opció més freqüent.--
--Tu et creus per damunt d’aquestes coses, no?--
--Per damunt, per davall, que més dóna.--
--Ja, a tu tot tant se te’n fot, doncs escolta’m: jo
sóc de les que lluiten i admiro a la gent que tira endavant, no com
vosaltres que us passegeu per la serra com aristòcrates arruïnats,
mirant a la gent per sobre de l’espatlla, i encara n’hi ha
que us tenen llàstima i us donen un plat de sopa, a mi no me n’heu
fet mai de llàstima.-- La dona s’atura escoltant-se a ella
mateixa, les seues paraules li ha provocat una pujada sobtada
d’autoestima, i s’hi recrea, potser ara que hi està posada
podria dir alguna cosa més: --A mi no m’han faltat mai un plat a
la taula, ni una mica de doblets per gastar, i ningú no m’ha regalat
res.
--Alguna vegada t’hauran ajudat?--
--Sí.--Dos segons de pausa.-- Jo també he ajudat a
molta gent.
--Què bé!-- Fa una estona que s’ha aixecat un
lleuger corrent d’aire, balancejant les tiges,
refrescant també els porus facials dels dos personatges,
mantenint-los un xic més alerta no sé sap a què, ni per què. És
l’hora de què ningú està segur de ser qui és, ben podria ser un
altre, el que passa per carrer davant teu, per què ets tu i no pas
un altre? Per aquí caminaríem per la sendera perillosa de ser una altra persona, a posseir a
la gent, a fer-la teua i expandir la teua voluntat entre els altres.
Que bonic és pensar amb què el veí es bellugui com un titella, al simple desig dels teus dits. En el regne vegetal la possessió
pot significar simbiosi o també parasitisme, no estem gaire lluny.
Ja pots esperar, si les coses no es fan, no es faran soles, si no
comences a nedar, no fas ni un metre, el rellotge mesura el temps
buit, cal que el temps exulti i que te n'adonis; aquí sí
que hi ha diferències.
--Trobo a faltar ballar amb els meus fills.--
--Pensava que ja dormies. Però, tu has tingut mai
fills?--
--No, aleshores no ho trobaria a faltar.--
--Bona nit.--
--Bona nit.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada