El canó fa gairebé un parell de centenars de metres
d’amplada, les vores vestides per una vegetació de ribera
acostumada a suportar crescudes; esperant aïllades èpoques d’abundància, les resseques basses
en són testimoni. Els grans
arbres subsisteixen, encara que els pendents del canó semblen força
àrids. El riu corre ben bé pel centre, acordonat per unes fileres de joncs alts i fins que es desplomen amb una mica de
vent.
Fen via sense obstacles pel marge, cercant un lloc
favorable pel mig del canyissar per accedir a l’aigua. Un llarg tronc
tallat a mena de palanca assenyala per on devia creuar el camí
antigament. No es fan cap il·lusió de pont o passera que hagi pogut
perdurar sense un mínim de manteniment, endemés els joncs s’han cruspit qualsevol resta de senderó. Estan decidits a passar entre
ells i fer cap a l’aigua d’una vegada. Ho fan amb silenci, sense
massa dificultats, prenen compte d’evitar les zones més
enfangades. Uns metres abans de l’aigua un llit de còdols els
aparta dels joncs. Aquí el corrent sembla fort. El riu és més
estret, més endavant, indica el vell que serà millor creuar-lo.
La dona talla un jonc i pren mesures mentre s’interna
al curs, avança un parrell de metres i estirant el cos cap endavant
comprova que el terra s’estabilitza, la fondària no supera els genolls. No te’n refiïs, li diu l’home, si cal
fes el pas del borratxo. Progressa per les tranquil·les
aigües de la vora, penetrant en el riu reassegurant les passades.
Arribant a la part central, el corrent és més palès, dubte uns
segons, l’aigua li supera les cuixes. Fes el pas del borratxo,
l'insisteix el vell. La dona arranca balancejant-se, però amb
la decisió d’enfrontar-se a les aigües. Només són cinc o sis
metres, després un rebuf contraresta el corrent i travessa el riu
sense més pena. El vell, de seguida la segueix, creua amb menys
temps. Ja ho han fet, però no s’hi recreen, enfilen la
via directa vers l'arrencada del coster, apartant les branques per
progressar entre els troncs tombats d’uns arbres que oculten un curt
tram d’aiguamolls. Abans d'iniciar la pujada, fan temps al costat
d’uns rocs d’arestes planes, per treure’s les botes i
eixugar-se els mitjons.
--Arriba un dia que cada moviment que fas, involuntàriament et deriva la
ment cap a un vell record.--
--Doncs jo no me’n recordo de res. Potser vaig creuar
el riu a cavall del meu avi.--
--Estàs segura de què vau arribar a les coves de les
Mans?--
--Sí, d’això n’estic segura.--
--Sí? A on són?--
--Per aquí dalt, ara quan pujarem les veurem, no podem
estar gaire lluny. Sol sé que no hi hem d’arribar fins dalt de
tot, estan com a mitja alçada, i que des de les coves hi ha una
vista impressionant del riu. El meu avi, que sabia el nom de tots els
topants me’ls anava dient, assenyalant-los des de les coves, i
també em va dir: que si continuava caminant per la pista que arriba
a les coves, faria cap a la casa de la família dels guardes, que és
una família que de tota la vida es dedica a cuidar que tot estigui
en ordre i que ningú no trenqui res, i que ja no són de la Serra
sinó de la Terregada, encara que no recordo haver-los vist.--
El nòmada indigent no comenta res més. Baixant pel
senderó, s’ha fixat en una línia d’ombra a peu del cingle que
s’aixeca tot just a la fi del vessant. Es corda les botes i empren
la primera ziga-zaga per vèncer la costera.
--Jo vaig pujant, de seguida m’agafaràs.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada