Hola,
sóc un xaval fet i sorrut estirat sobre un llit. Mentre així
estigui sort en tindré, perquè no haig parat d’aixecar-me tota la
nit. Ja noto la febre pujant, escalfant-me la pell per sota els
llavis. Vull preservar els moments de lucidesa que em proporcioni la
píndola que m’haig pres per tallar-me la diarrea, i no continuar
cagant i vomitant com a les darreres hores, que no haig pogut parar
de vomitar i de cagar o les dos coses a la vegada. Una altra pastilla
per la infecció que em provoca la febre em mantindrà estable, així
aconseguiré una línia de narració coherent malgrat la
indisposició.
Crec
que ja he superat el primer estadi de dolor: la freqüència de les
punxades al ventre es va allargassant a la vegada que minvant en
virulència. No haig dormit en tota la nit, ja de matinada, després
de la segona pastilla m’haig quedat mig endormiscat. Més tard haig
encès a tele, la veia alta al seu prestatge, però no l’entenia.
Ara ja l’entenc i l’he apagada. En la fase aguda de la malaltia
punxeguda l’únic que distrau el cervell és la tele, quan ja estàs
una mica millor et vénen ganes d’escriure, no és fins que no et
trobes més bé que no et decideixes a llegir una revista, i ja més
tard reprendre la lectura d’un llibre. Maleeixo el vi, crec que no
en tornaré a prendre mai més, o potser va ser la carn de cabrit…
A
vegades em fa l’efecte que el sol es dilueix i no té prou força
per penetrar a la cambra. El llit és massa estret i els llençols
rasposos i suats són fora de lloc, com la feinada que em dóna
d’arreglar la manta o aplanar el coixí per aconseguir una postura
confortable que no rebutgi al cap d'un parell de minuts, i si
m’estiro panxa avall? I si ningú més ve a veure’m?, no cal
cridar un metge per això, a més a més d’aquí estan, tan lluny,
no conec a ningú… i per a què un metge?, què coi em dirà que no
sàpiga ja? Repòs, arròs bullit i força aigua. No tinc res aquí
que em pertanyi, és millor així… la roba escampada per terra, un
parell de novel·les a la tauleta de nit, al costat de l’ampolla
d’aigua i les pastilles sobresortint del necesser amb la cremallera
trencada per vell. Per vell i per barat, sempre has pensat que no cal
gastar gaire en un simple necesser. Tens grans pensades tu, com
aquella de l’agenda literària, de rutilant títol per tan escassa
eficàcia, és que qualsevol genialitat necessita un gran esforç per
a què funcioni, i una lògica que el cervell pugui racionalitzar,
sinó el temps el rebutja i et quedes en blanc davant d’unes
postades plenes de llibres als quals has escrit l’adreça i els
telèfons dels amics. Com tens més llibres que amics… inclús
perds els amics abans que les adreces, cada història, un amic
pensaves, només els llibres preferits deies, però si canvies cada,
dos per tres. Recordo que fa anys detestaves la literatura de gènere:
“Una vulgaritat per matar el temps”, et senties afirmar, i més:
“Les hores dedicades a la lectura són consagrades i per tal, cal
dedicar-les en exclusiva a les grans obres”. Ara és l’únic que
llegeixes, i t'ho passes més bé que abans, o no? Potser no, potser
ja en tens prou, has baixat les expectatives de tal manera que ja no
te n'adones i quan te n’adones fas com si no.
Ai,
ai, ara comença… que passi de pressa, que passi de pressa ja…
arriba al punt màxim, ara anirà davallant per un vessant llarg i
tortuós fins que desaparegui i em deixi una estona en pau. No és
per a tant, total, crec que un es podria acostumar a viure així i
fer vida normal, hi ha gent que les passa molt més putes, una
punxada als budells de tant en tant… demà estaré més bé.
Cada
cop me n’adono més de què no sóc ningú, i que mai haig estat
ningú. Per fi ho sé. L'arrogància i la supèrbia juvenil s’han
esvaït. Per altra part se m’obren un ventall de possibilitats que
abans no contemplava… no contemplava?, si us plau que no sóc
ningú! La veritat és que ara podré anar a llocs que abans, quan
pensava que era algú, no podia freqüentar, no fos que per una mala
casualitat em veiessin, o tirar-me qualsevol tia que em roti, sense
pensar amb el que diran, o més bé: el que pensaves que podien dir,
perquè no et diuen mai res. Només per ma mare sóc una persona
especial. També hi havia la Laura, si la Laura estigués aquí, em
cuidaria, ella m’estimava, però que podia fer jo? Em vaig
esforçar, em vaig esforçar molt per estimar-la, i molts cops ho
vaig aconseguir, i quan més s’enaltia el meu amor per ella…
llavors apareixia la Petra. Una dona provinent del passat,
conscientment ja del tot oblidada, que em visitava en somnis i em
desballestava l’ànima bri a bri. No hi podia fer més, em
trasbalsava, m’absorbia de tal forma que m’omplia de força i
d’alegria per un parell de setmanes seguides com a mínim, durant
les quals sols pensava en ella. La Laura desapareixia, es diluïa
davant meu i ella se n'apercebia. Va aguantar molt, dormia abraçat
amb una i somniava amb l’altra, i si hagués reaparegut a la meua
vida real, haguera abandonat a la Laura sense pensar-m'ho ni mig
segon; era guapa la Laura, d’amables faccions, no sé per què al
final no suportava ni el seu to de veu… Al final se’n va anar i
mai més vaig tornar a tenir aquells meravellosos somnis amb la
Petra; la irrealitat es transformava en sensacions autèntiques, més
físiques i més intenses que qualsevol estona compartida amb la
Laura o amb cap altra persona del món real, un erotisme naïf
difícil de descriure i de retenir, se m’escapa entre l’engraellat
de la memòria, se m’escapolís per un sedàs insurrecte… És la
febrada que em puja i em potencia el sentit de l’oïda i només em
deixa escoltar el soroll de les agulles entre el tic i el tac del meu
petit rellotge digital, no em permet sentir res més, ni la pluja que
repica pel carrer, ni la nit tombant per la cantonada, ni l’olor de
la Petra, ni la textura de la seua brusa contenint-li les popes
fregant-me les galtes.
Hi
ha coses de les quals sempre te'n recordes, per més que siguin
unes insignificances talment prescindibles, sorgeixen quan hi ha un
moment en blanc. Hi ha coses de les quals sempre te’n recordes,
perquè no han succeït mai, i haguessin estat molt bé si… són un
espai que resta per omplir, però que ja no es pot omplir, no hi ha
res a fer, ni perquè donar-hi més voltes, si no estigués tan
feble, no me’n recordaria de res i sols sentiria la música de Nat
Adderley que sona sense parar, és la música ideal per una festa,
una festa per morir-se, una elegant festa amb convidats que no conec,
però que m'agradaria conèixer i no m'importaria massa…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada