Es dóna sovint el cas del camí que et du fins a un punt sense retorn, sobretot en viatges visualitzats des de la llunyania d’un petit país raconer. Transports controlats prenen un autobús tardaner, en un poble cada cop més esquiu. Penetrant per valls aixecades, fins que es desfona amb un cop de volant perseguint marrades impossibles, cercant la llera enfonsada, re-excavada sobre un llit de sediments grollers, malmeten les rodes del vehicle i els culs dels passatgers; cada cop més nombrosos esperant baixar al darrer poble.
El
paio arriba al final del trajecte per passar-hi uns quants dies,
descansar per després regressar i continuar viatge. El país és una
república ancestral, no havia previst un control de passaports tot
just davallar del bus, no n'hi ha cap frontera a prop; sí que s’acaba
aquí la ruta, l’única opció és tirar enrere, perquè la
serralada no convida a una plàcida caminada. El poble és envoltat
per carenes vertiginoses obertes només per barrancs que
s’esllavissen fins al fons de la vall, barrancs secs que fan la
pinta d’activar-se bruscament per unes hores i restar passius per
sempre més. El rierol principal segueix vall avall, colant-se entre intricades serralades per sota el
poble, penjat sobre una lleixa costeruda. Es veuen senderons que
remunten els vessants inestables, formats d’acumulacions de
sediments.
La
cua darrera de la funcionària que anota als nouvinguts, es desfà en
un ris ras. Una parella d’estrangers apunta les seues dades en un
full quadriculat, després ho fa ell, en aquestes, una dona se li
atansa oferint-li allotjament, ell, mig indecís encara, acaba
accedint. La funcionària no li demana res més, ni on es troba el
seu petit país que gairebé ningú coneix, res, se’n va seguint l'eixuta
figura de la senyora que li ensenya una habitació, que accepta sense
mirar-ne més. El bany és fora, a la cambra veiem una tauleta i dos
llits, un armari encastat amb uns penja-robes de fil ferro i una
taula de fusta prou gran amb una cadira sota. La finestra dóna a la
porta de l’habitatge inferior, es veu bon tros de la vall, fins i
tot un barri a l’altra riba amb el que encara no s’hi havia
fixat, segurament una extensió del mateix poble.
És
passat migdia i no té gana per dinar, ha menjat a les parades del bus, de
les safates que les senyores ofereixen amb els seus productes. Es jau
al llit després de traure’s les botes. L’alçada i el sol fa
dies que el tenen atordit, pensa a desfer la motxilla, però ho deixa
per més tard. No sap quan temps transcorre encaboriat amb els seus
pensaments puerils, just quan uns cops secs a la porta el destorben.
Pau Riba - "Crida'm"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada