Aiguamolls de Rufea
De la passera fins als Aiguamolls
Per la rampa
paral·lela a la pista ens incorporem de nou al camí del riu, camí
clos en cas de crescuda. El camí compartit, no gaire transitat, sort
i a poca velocitat. El carril esquerre per bicicletes i caminats,
partint l'arrambador, mig tronquets secs i mancats de manteniment, vials diferents, secció del riu,
la riba, la pista bipartida i els camps de fruiters sota el viaducte a
tota llet.
La llarga
vereda compartint una pista polsosa sota el viaducte del tren mentre
esperes. L'adolescència no se supera fins que es consuma i després
res no resta per la vellesa. Carència, absència, trucs de canyís,
de joncs, per perdre el senderi arran d'aigua. Llepades i petons, saliva
i mitja trempera, sostens amb botons, amor de primer descuit,
anhelant el segon. Dubtes, no sap si s'ha fet l'hora, és com si
passés tot seguit, per desaparèixer per sempre més.
Al riu no li costa
gens reconquerir antics territoris: reduït, afeblit per les
regulacions, per poc que el nivell pugi el camí resta restringit, en
pic embogís, arrossega i fa net.
El riu adult a la
seua darrera etapa, fins fa poques dècades malaltís, en recuperació
de flora i fauna, respira... reminiscència d'èpoques més
llustroses, per molt que el seu record més immediat és el de la
pol·lució asfixiant. La por es va superant, però recelós,
la desconfiança encara roman en el seu subconscient.
Si no acudeix,
no t'atreviràs ni a reenviar-li un missatge, és que tot va ser un
foc d'encenalls?, si no li vas veure ni les calces, i porto quatre
dies sense dormir alterat per aquells instants, acabo pelant-me-la amb la primera que em ve de gust. Iniciació a la luxúria.
Amb el torbador record, desxifrant el seu sabor, retenint-lo per
franges a la memòria, intentat que no se m'escoli entre records
inútils, i si es demora més... estarà amb les pesades de les seus
amigues, no la deixen sola ni ensabonant-les. Hi havia prunes i gerds
amb un final que t'omplia el paladar d'avellanes, el nas s'extasiava
de la seua respiració clara, fresca com la rosada a despuntar de
dia, quan mon pare em fa aixecar d'hora per anar a la muntanya.
Alguns diuen que
és el tram més monòton de l'itinerari, aprofitarem per caminar
sense pensar, absorbint de l'aire o d'on sigui les idees que
l'impregnen, abandonant la ment, permetent que es desenvolupi
intuïtivament per elles. Passa un senyor de pas rotund, uns
ciclistes més tard, unes noies a la riba remullant-se els peus, uns
pescadors amagats al canyís, la recta maquillada per la primavera.
El riu s'emporta velles rèmores, només les idees corrent fresques,
clares, sostingudes entre les fulles, propiciades per les aromes i el
brunzir de tot plegat. L'aire enrarit avall va, volent-se perdre per
la mar on és incapaç de reforçar-se. 
El tram ombrívol
amb grans arbres, i els cartells definitoris: Atenció espai
compartit. Després, com si res hagués esdevingut, retorna la calma.
Quan te n'adones el plafó t'anuncia els aiguamolls, abans el
proclamen els camps sense conreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada