Tanca la porta de la
casa familiar de la senyora Elisa, es corda la jaca abans de baixar
el parell d'esglaons del vestíbul i del curt passadís que mena a
l'exterior. Mentre s'acaba de cordar els botons li ve al cap la frase
d'un vell conegut d'Escalabornava, un senyor gran que sempre que
entrava a la casa de son pare feia el mateix comentari: Per aquest
passadís no surt un mort. Es referia a l'accessibilitat de pas d'un
taüt. Son pare li responia que els traurien per la finestra, sa mare
amb mala llet afegia que no emprenyés massa, si no volia eixir pel
finestral amb els peus per davant. Per aquella època la casa era
nova i mai havia mort ningú dintre. Amb el pas dels anys els
habitants de la casa han anat traspassat, ell com el nen de la casa
ho ha anat observant, però cap d'ells va morir en el seu interior,
ni va ser transportat un cop mort. Així doncs, com diria el senyor
Evaristo: per aquesta entrada tampoc eixiria un mort.
Els morts no tenen per
què entrar a les cases, són al carrer. Lentament la camioneta de
l'ajuntament remunta el carrer, lentament uns degotalls rojos
s'escolen entre els llistons tacant l'empedrat. Viatgen a la caixa
amuntegats, uns cossos d'uniforme. El Ventura no sap on ficar-se,
tira carrer avall, l'únic que és fora és el Romero, guaitant des
de la seua talaia. En acostar-s'hi, li fa un ostensible gest amb el
braç de què pugi. Enfila les cinc escales, i els dos homes entren
al local, el Romero tanca la porta amb clau. De seguida li ofereix un
cafè, però no són hores de cafè pel Ventura. Després diu que es
fotrà una canya, encara li queden una vintena de barrils i d'aquí a
què s'acabin... que no es facin malbé! Pren un parell de gerres de
mig litre i fa unes bones tirades. El Romero no diu res, va
endreçant, rentant les restes del dinar. Avui ha tingut turistes,
els que estan retinguts a l'hotel guapo, és el primer dia que surten
a menjar fora, es veu que ja n'estan tips del menú; tens deu primers
i deu segons i amb això tiren tota la temporada, són bons plats,
però quan fa tants dies que hi ets allotjat, ja no saps que demanar.
Han vingut escoltats, ara els soldats s'han quedat fora a la porta,
han tingut la decència de no entrar amb les armes. Després els ha
convidat a cafè i pastes a la terrasseta. No estaven gens
preocupats, tot i que li han comentat que avui farien una temptativa
a les termes, res definitiu una petita escaramussa per calibrar les
forces i observar el comportament de l'enemic. Hi anava una esquadra
amb dos comandaments, un caporal amb els ous pelats d'entrar en
combat a les trifulgues de la frontera sud, i un jove sergent amb
molt de talent i carisma.
No té present quants
membres componen una esquadra, es deslliurà del servei per fill de
vídua amb negoci propi, no obstant la caixa anava ben plena. Els
trets s'han sentit prop del poble quan servia les postres i alguns
senyors han sortit a fumar a la terrassa. Com a molt lluny venien del
turó escapçat, no pas de les termes que és on era prevista
l'escomesa. Pinta malament comenta el Romero, que en poc temps ha
vist més morts per arma de foc que el seu germà emigrat a
l'estranger, aquell a qui li van enxampar dos guerres consecutives,
d'altra banda el seu únic germà i bessó, per molt que no
s'assemblin en res, i físicament encara menys, l'un és ros o ho era
la darrera vegada que el va veure, farà més de trenta anys, i el
Romero és ben bru i pelut, el frondós bigoti el delata, si fos per
ell, es deixaria una espessa barba, però el negoci obliga.
Robert Wyatt - "Maryan"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada