Al Damiano l'acompanya
el Recader d'Escalabornava, n'està una mica tip d'ell, no perquè no
vagi al seu pas i l'hagi d'esperar, ja està acostumat, sinó perquè el Damiano és un cagadubtes capficat amb
l'única qüestió de si sabrà desenvolupar dignament la seua nova
feina. Es veu que ja ha fet proves i no li han anat gaire bé. Un
recader sap que si has de menester d'un examinador malament rai, vol
dir que alguna cosa no et funciona com cal. D'ençà que van sortir
del mas dels seus pares no han parat fins a fer nit a una petita
borda ben atrotinada. El Damiano comenta que aquesta era la seua
feina, per la que creia que n'era predestinat i la que realitza a la
perfecció: arreglar els camins, mantenir en bones condicions els aixoplucs pel viatger, però les patums d'Escalabornava no li
van fer cas. No m'estranya, pensa el Recader, aquí l'importa, ell
que es passa mitja vida recorrent els senderons més llunyans i
inhòspits, ja se'ls coneix prou, i els que la gent necessita pels
seus quefers quotidians, són prou fressats perquè tothom, fins i
tot els més negats en orientació, en facin servei sense cap
problema. No serà que li volia fotre la feina?
Després de la primera
nit la marxa es va alentir força. El Recader ja s'ho sabia, ell
hauria preferit fer nit al mas dels pares del Damiano, però les
ànsies del Damiano ho van impedir, ara van a destemps, dormint a una
borda extraviada, s'han desviat un parell d'hores del camí només
perquè semblava que podia ploure. Amb aquest ritme trigaran un dia
més del que havia previst, tot i les fanfarronades del Damiano que
li assegurà que es recorria la distància en un parell de jornades.
El senderó pren força
alçada, més que res per evitar les valls, més que valls,
profundíssimes i feréstegues barrancades que desguassen en una
antiga vall glacial reexcavada, indomesticable fins a força
quilòmetres més enllà. Les puntes de les pistes dels miners són
les úniques que s'endinsen pel territori, però d'aquí estan ni tan
sols s'albiren. El corriol travessa tarteres de pedra fina i de pedra
grossa, remuntant per un pendent costerut d'herba. El Damiano es mira
malament al Recader, mai no hi havia passat per aquí. Ell per
guanyar alçada, sempre tria cercar les marrades finals, per evitar
precisament pujar a la brava pel vessant herbós, però no s'atreveix
a dir res. El Recader està de mala llet, creu que podrà aguantar
una hora més de patiment.
Mai sembla que abastin
l'alçada adequada, en canvi pujant per les marrades, no te n'adones
i ja ets al capdamunt. Per enllaçar amb el camí encara els resta
superar una mar de roques que reposen en un vall suspesa, despreses
dels esquarterats pics propers. No s'entreveu la fi, el desnivell és
suau, els blocs immensos, un constant amunt i avall que esgota al
Damiano. Al final prop del camí, li aclareix, hi ha un sota bloc
habilitat per passar-hi la nit. El Damiano no l'ha vist mai, cau la
tarda amb el Damiano amarat empetitit dins d'un món de granit esberlat.
Fosqueja, el Recader l'obliga a caminar. És nit tancada i no pot
apreciar que han sortit del rocam, ni que les calcaries substitueixen
als granits, ni que han passat de llarg el sota bloc. Quan arriben a
un conjunt de bordes, no reconeix l'indret, és exhaust, entra i
s'estira mentre el Recader encén el foc, escalfa aigua i prepara un
brou que li ofereix tot seguit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada