divendres, 3 de juliol de 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (4)


Al Damiano l'acompanya el Recader d'Escalabornava, n'està una mica tip d'ell, no perquè no vagi al seu pas i l'hagi d'esperar, ja està acostumat, sinó perquè el Damiano és un cagadubtes capficat amb l'única qüestió de si sabrà desenvolupar dignament la seua nova feina. Es veu que ja ha fet proves i no li han anat gaire bé. Un recader sap que si has de menester d'un examinador malament rai, vol dir que alguna cosa no et funciona com cal. D'ençà que van sortir del mas dels seus pares no han parat fins a fer nit a una petita borda ben atrotinada. El Damiano comenta que aquesta era la seua feina, per la que creia que n'era predestinat i la que realitza a la perfecció: arreglar els camins, mantenir en bones condicions els aixoplucs pel viatger, però les patums d'Escalabornava no li van fer cas. No m'estranya, pensa el Recader, aquí l'importa, ell que es passa mitja vida recorrent els senderons més llunyans i inhòspits, ja se'ls coneix prou, i els que la gent necessita pels seus quefers quotidians, són prou fressats perquè tothom, fins i tot els més negats en orientació, en facin servei sense cap problema. No serà que li volia fotre la feina?
Després de la primera nit la marxa es va alentir força. El Recader ja s'ho sabia, ell hauria preferit fer nit al mas dels pares del Damiano, però les ànsies del Damiano ho van impedir, ara van a destemps, dormint a una borda extraviada, s'han desviat un parell d'hores del camí només perquè semblava que podia ploure. Amb aquest ritme trigaran un dia més del que havia previst, tot i les fanfarronades del Damiano que li assegurà que es recorria la distància en un parell de jornades.
El senderó pren força alçada, més que res per evitar les valls, més que valls, profundíssimes i feréstegues barrancades que desguassen en una antiga vall glacial reexcavada, indomesticable fins a força quilòmetres més enllà. Les puntes de les pistes dels miners són les úniques que s'endinsen pel territori, però d'aquí estan ni tan sols s'albiren. El corriol travessa tarteres de pedra fina i de pedra grossa, remuntant per un pendent costerut d'herba. El Damiano es mira malament al Recader, mai no hi havia passat per aquí. Ell per guanyar alçada, sempre tria cercar les marrades finals, per evitar precisament pujar a la brava pel vessant herbós, però no s'atreveix a dir res. El Recader està de mala llet, creu que podrà aguantar una hora més de patiment.
Mai sembla que abastin l'alçada adequada, en canvi pujant per les marrades, no te n'adones i ja ets al capdamunt. Per enllaçar amb el camí encara els resta superar una mar de roques que reposen en un vall suspesa, despreses dels esquarterats pics propers. No s'entreveu la fi, el desnivell és suau, els blocs immensos, un constant amunt i avall que esgota al Damiano. Al final prop del camí, li aclareix, hi ha un sota bloc habilitat per passar-hi la nit. El Damiano no l'ha vist mai, cau la tarda amb el Damiano amarat empetitit dins d'un món de granit esberlat. Fosqueja, el Recader l'obliga a caminar. És nit tancada i no pot apreciar que han sortit del rocam, ni que les calcaries substitueixen als granits, ni que han passat de llarg el sota bloc. Quan arriben a un conjunt de bordes, no reconeix l'indret, és exhaust, entra i s'estira mentre el Recader encén el foc, escalfa aigua i prepara un brou que li ofereix tot seguit.

Pascal Comelade - "Promenade des Schizophrènes"