Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (5)

             Arran d'alba el Recader el desperta, dormia profundament, no li ha sabut gens de greu, ja n'estava fart de pujar i baixar blocs. Es fa clar, la llum brosta pel fons d'una serra paral·lela. Es troba bé, es veu fort, rejovenit, a punt per aguaitar la carena de les tres esfinxs que l'indicarà la presència de la vall d'Escalabornava. La moral encara li puja més quan, al cap d'uns pocs revolts les esfinxs treuen el cap, ara per fi és segur que com a més tard, aquest vespre hi faran cap.

Els contorns d'Escalabornava gaudeixen d'una suavitat estranya, al bell mig d'esquerpes muntanyes, la vall es desfila com un pinzell abans de ser vençuda per unes bretxes metamòrfiques força plegades, que emergeixen pregones fins a tombar en quatre cingleres esglaonades com quilles de vaixell. Pels dos extrems les aigües de la vall esculpeixen saltirons, precipitant-se ràpidament per les valls annexes, cadascuna afluent de la vall principal. Per la part superior s'estén lentament obrint-se en unes pastures i una zona lacustre elevada encerclada per carenes no massa altes, amb un parell de collats pelats. La banda encimbellada resta oculta per un escanyament que a més a més li fa variar de rumb. Aquests són els límits del territori. Les valls limítrofes són un pedregam inhabitable: rasclerots per dalt, herbassals esbiaixats, derrotats i clivellats per sota, un intricat  boscam fins a la llunyana llera.

L'oasi d'Escalabornava té modestos reflexos escampats per la serralada, per molt que les relacions entre ells són inexistents. Si has d'anar d'un a l'altre, paga la pena fer tot el tom per les valls principals, que no arriscar-se a una severíssima ruta creuant una successió interminable de collats, crestes i carenes, sense cap traça oberta, amb moltes possibilitats de quedar-te penjat en mal lloc, sense poder tirar ni davant ni en rere.

Vainica Doble - "Alas de algodón"