--Sí que estàs
interessada amb el meu poble!
--Una és tafanera de
mena. No és per deformació professional, és que sóc així, quan
hi ha una cosa que no entenc o em crida especialment l'atenció,
tracto d'informar-me, no per res, per simple curiositat, després,
una vegada saciada la meua curiositat, perdo interès i potser no
me'n recordo més. Però no et preocupis que no et trepanaré a
preguntes, la llei de l'hospitalitat m'ho impedeix.
--Encara rai, no sé si et podria satisfer.
--Sóc difícil de
satisfer. --Fa estona, durant tot l'esmorzar i ara a la sobretaula,
el Ventura es concentra a mirar-la als ulls. La senyora du posat una
bata de color rosa força discreta, tanmateix amb els vaivens
naturals, l'obertura superior es va relaxant, apuntant-li els inicis
de les copes d'uns sostens de color violeta, el preferit del Ventura.
Afegirem també, que amb el cabell recollit per sobre el cap, se li
perfilen més esveltes les faccions, a més a més la llum clara del
matí hivernal l'ennobleix. El Ventura no sap que respondre, no s'ho
esperava, en un tres i no res i gairebé sense adonar-se (si
exceptuem els contorns violetes), ha fet cap a una situació de
proximitat entre un home i una dona a la ratlla de la intimitat. Un
xic desconcertat no sap que li oferirà l'avinentesa. De l'únic què
és conscient és de què ell no és el qui té la paella pel mànec
i que ella s'ha transfigurat en espera de la resposta.
--Ho dius per suposició
o per recel, jo sóc un home solvent. --Molt bé, sempre un pas
endavant.
--Una sap el que hi ha,
no ho dic perquè sí.
--Acostumo a quedar
bastant bé, ara mateix no em ve present cap queixa.
--Ja veig, però tots
els homes dieu el mateix, no sé si és perquè teniu una memòria
tant prima com selectiva, o és perquè mai escolteu el que us diuen.
Jo m'haig trobat amb cada cas! --Malgrat que les paraules de la
viceconsolessa són de clar desànim, la seua intenció i positura
mostra tot el contrari. El Ventura guarda uns moments en silenci, és
a ella a la que se li nota desitjosa de parlar. --Seria més exacte
dir que moltes vegades tampoc són ells els culpables, sí que les
males arts campen més del que seria recomanable estadísticament,
però en desgreuge he de confessar que el meu cas és un xic
especial, no per res, és per una causa innata. Com dirien els
clàssics, jo sóc una dona cérvola, aleshores la reciprocitat ha de
ser equitativa, i com dissortadament i amb aquest cas en concret
reafirmo la teoria popular: els homes cérvols són escassos. És com
ficar un dit dins d'un got d'aigua. --És l'hora d'argumentar, de
fer-se valer, fa estona que hem passat el punt de no retorn.
--Jo no sé si puc
qualificar-me d'home cérvol, però pertanyo a una nissaga d'homes
físicament ben dotats, no arribo a les dimensions d'un oncle-avi que
era una cosa realment desmesurada, però conjuntament amb els mascles
de la meua estirp, supero amb escreix la mitja d'Escalabornava, que
suposo no ha de diferir massa de la resta del nostre àmbit natural.
--Així creus que estàs
a l'altura?
--Sí. --Ja no hi ha res
a perdre.
--Si és així, jo no hi
ficaria cap inconvenient, ans al contrari, però abans ho hauria de comprovar. Em disculparàs, és una petita condició prèvia, diguem
desconfiada, però has d'entendre les decepcions que ja porto
acumulades i la pèrdua de temps i d'energia que comporten.
--Silenci, aquesta no se l'esperava. --No és la meua intenció
fer-te sentir incòmode, serà millor que surtis al saló, que et
prenguis el temps que et calgui i m'avises quan estiguis a punt.
No és l'hora del
cagadubtes, si s'ha de fer, es fa, que ella li diu que primer li vol
calibrar, doncs molt bé, no li ha fallat mai, però ara s'ha de
concentrar, amb imaginar el bell contingut de les copes violetes n'hi
haurà prou.
Robert Wyatt - "Insensatez"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada