divendres, 27 de novembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (16)

--Sí que estàs interessada amb el meu poble!
--Una és tafanera de mena. No és per deformació professional, és que sóc així, quan hi ha una cosa que no entenc o em crida especialment l'atenció, tracto d'informar-me, no per res, per simple curiositat, després, una vegada saciada la meua curiositat, perdo interès i potser no me'n recordo més. Però no et preocupis que no et trepanaré a preguntes, la llei de l'hospitalitat m'ho impedeix.
--Encara rai, no sé si et podria satisfer.
--Sóc difícil de satisfer. --Fa estona, durant tot l'esmorzar i ara a la sobretaula, el Ventura es concentra a mirar-la als ulls. La senyora du posat una bata de color rosa força discreta, tanmateix amb els vaivens naturals, l'obertura superior es va relaxant, apuntant-li els inicis de les copes d'uns sostens de color violeta, el preferit del Ventura. Afegirem també, que amb el cabell recollit per sobre el cap, se li perfilen més esveltes les faccions, a més a més la llum clara del matí hivernal l'ennobleix. El Ventura no sap que respondre, no s'ho esperava, en un tres i no res i gairebé sense adonar-se (si exceptuem els contorns violetes), ha fet cap a una situació de proximitat entre un home i una dona a la ratlla de la intimitat. Un xic desconcertat no sap que li oferirà l'avinentesa. De l'únic què és conscient és de què ell no és el qui té la paella pel mànec i que ella s'ha transfigurat en espera de la resposta.
--Ho dius per suposició o per recel, jo sóc un home solvent. --Molt bé, sempre un pas endavant.
--Una sap el que hi ha, no ho dic perquè sí.
--Acostumo a quedar bastant bé, ara mateix no em ve present cap queixa.
--Ja veig, però tots els homes dieu el mateix, no sé si és perquè teniu una memòria tant prima com selectiva, o és perquè mai escolteu el que us diuen. Jo m'haig trobat amb cada cas! --Malgrat que les paraules de la viceconsolessa són de clar desànim, la seua intenció i positura mostra tot el contrari. El Ventura guarda uns moments en silenci, és a ella a la que se li nota desitjosa de parlar. --Seria més exacte dir que moltes vegades tampoc són ells els culpables, sí que les males arts campen més del que seria recomanable estadísticament, però en desgreuge he de confessar que el meu cas és un xic especial, no per res, és per una causa innata. Com dirien els clàssics, jo sóc una dona cérvola, aleshores la reciprocitat ha de ser equitativa, i com dissortadament i amb aquest cas en concret reafirmo la teoria popular: els homes cérvols són escassos. És com ficar un dit dins d'un got d'aigua. --És l'hora d'argumentar, de fer-se valer, fa estona que hem passat el punt de no retorn.
--Jo no sé si puc qualificar-me d'home cérvol, però pertanyo a una nissaga d'homes físicament ben dotats, no arribo a les dimensions d'un oncle-avi que era una cosa realment desmesurada, però conjuntament amb els mascles de la meua estirp, supero amb escreix la mitja d'Escalabornava, que suposo no ha de diferir massa de la resta del nostre àmbit natural.
--Així creus que estàs a l'altura?
--Sí. --Ja no hi ha res a perdre.
--Si és així, jo no hi ficaria cap inconvenient, ans al contrari, però abans ho hauria de comprovar. Em disculparàs, és una petita condició prèvia, diguem desconfiada, però has d'entendre les decepcions que ja porto acumulades i la pèrdua de temps i d'energia que comporten. --Silenci, aquesta no se l'esperava. --No és la meua intenció fer-te sentir incòmode, serà millor que surtis al saló, que et prenguis el temps que et calgui i m'avises quan estiguis a punt.
No és l'hora del cagadubtes, si s'ha de fer, es fa, que ella li diu que primer li vol calibrar, doncs molt bé, no li ha fallat mai, però ara s'ha de concentrar, amb imaginar el bell contingut de les copes violetes n'hi haurà prou. 
 
Robert Wyatt - "Insensatez"