D'uns fets esdevinguts a la cova Montaner

                   Siguin aquestes breus ratlles suficients per relatar uns fets que, com testimoni d'una època, transcorrien a les acaballes de la tercera dècada del segle xx.

                   Tot va ser en un dels molts conflictes que assolaven a la població en aquelles dates. El furor de la guerra, imparable, s'escampava sense ordre ni control pels confins més allunyats del territori. De seguida és necessità més tropa amb les què nodrir els múltiples fronts que s'obrien continuadament. I aquells habitants de valls, a les serralades més isolades, sentiren l'opressió dels piquets de reclutament. No vàrem ser pocs els homes joves que fugiren muntanya munt, cames ajudeu-me, per no ver-se obligats a lluitar lluny del seu món, i per causes de les que mai havien sentit parlar. Poc més tard, pobles sencers es refugiaren en balmes i forats, així que notaren la cruesa de les armes cada vegada més propera.

                   És clar que és sobre un d'aquest desertons que gira aquesta història. Mogut per l'instint fonamental de la supervivència, un home jove, assabentat de l'inici dels reclutaments forçosos en els primers pobles de la vall, agafà el seu sarró, abandonant la casa familiar acomiadant-se de sa mare i de la seua iaia, que voltava en aquell moment per la cuina.

                   Amb decisió ferma, prengué el camí que tan bé coneixia, per trencà al poc a l'esquerra, cap un indret que ell ja sabia; un serrat que s'enlairava per sobre el llogaret. Per ponent configurava com una quilla de vaixell, des d'on podia divisar àmpliament tot el territori i els seus accessos. Allí mateix s'obria una cova que de jovenot havia seguit, li faria servei per a passar la nit arrecerat. I així va ser que quan la nit caigué, ell s'hi estava al fons de la cavitat, amb un sòl sec i pedregós, mentre fora un persistent pluja cobria valls i conreus.

                   Una llenya seca escalfava l'habitacle, tot endrapant. No va dormir pas gaire aquella primera nit, uns sinuosos sorolls el despertaren abans ja del primer son. Quan es va decidir a encendre la lot, un parell d'ulls el van sobtar. Una guineu s'enfilava rampa amunt amb un tros de llonganissa robada del seu sarró entreobert. Aquella nit la guineu, regressà successivament a visitar al nostre pròfug amb el mateix propòsit, ambdós sers s'aguaitaven fit a fit entre tenebres, fins que s'adormí, vora la matinada.

D'aquest forma transcorrerien un parrell de dies amb les seues nits. Ell baixava al poble a l'hora que restava quiet, els rumors sobre els desertons començaren a corre vall avall. Per la nit la guineu tornava, jeia a distància, calia respectar-la, abans que res eren dos animals salvatges, només era un tènue bescanvi no reglat de menjar per companyia

Fotos: J.M. Cerezo.

              La foscor eterna de l'interior de la terra enganyava al seu cos, acostumat a llevar-se a punta de dia. Era ja de bon matí, la llum del sol il·luminava les estances superiors de la cova, i en sortint, s'adonà que quatre persones armades s'atansaven a poca distància. Gira cua, a corre cuita s'enfilà per un conducte que, per una estretor que evitant un esfondrament, el conduïa vers una altra boca que sortia a l'exterior enmig d'un desmantellat cingle. Botava de bloc a bloc, agarrant-se a les branques dels boixos, al polit rascler que el tallava fen sagnar les seues mans. No havia temps per mirar enredera, els ulls fixes, els lacrimals ressecs, la front crispada, la mandíbula garratibada. Sols una cosa li feia bullir la sang, flibant-li el cervell, i és que el primer d'aquells homes era el seu germà.

                  Tres, quatre, cinc dies va romandre amagat al bosc, vivint a les obagues, colgant-se a la pinassa, bevent de les fonts més callades... El caporal i els soldats pujaven cada dia, registraven la cova; obligats, feien el tom per la cinglera, fins que varen marxar amb els mossos vall enllà. Llavors, una nit sense lluna, el desertó tornà a cassa. L'odi havia arrelat al seu interior i ja se li disparava per les seus extremitats.

                  El silenci empresonava la casa del pare. El germà havia partit reclutat, i ell va desitjà amb totes les seues forces que mai més no es trobessin davant per davant. Moltes veus correrien per les rodalies donant mil i una raons a la traïció. Veus que ho explicaven, veus que ho confonien, veus que callaren mesos després quan els desertons s'ocultaven en grups, i es canviaven el nom del topants; el barranc de la cansalada: el de les esplugues on desaven les penques per quan els desertons hi pugesin.

                  Les llengues tampoc van explicar què succeí l'hora de la tornada del germà vençut i llicenciat. Ben cert és que el germà desertó va emigrar amb els quatre rals que sa mare havia arreplegat; les cartes que sa mare conservava enviades des d'un país veí on un altre guerra el capturà. Potser era que les coses necessitaven tornar poc a poc a la normalitat, transmutades per uns silencis tensats, inesborrables. Només el temps va consolidant els sediments, colgant tan els records com les persones.

                  I va haver de transcorre més de seixanta anys per a què un migdia de tardor, un vell pastor, nen aleshores, els hi contès a un espelogens que sembla que feia un temps que exploraven per la serra, la historia del germà traït, tot compatint a la vora d'un xera, una bota de vi, uns talls de xoriço i un tros de pa. Posteriorment aquells varen publicar el plànol de la Cova Montaner, amb totes les dades tècniques plasmades en un extens treball sobre la zona, restant, però, aquell fet humà soterrat en l'oblit.

                  Personalment unes recents i particulars circumstàncies m'han fet conèixer un d'aquells espelogens que, com jo, passa una llarga temporada (i és que un mes aquí dalt és com un dia al pla), en aquesta Residència de Salut en Alçada, i m'he animat a redactar aquesta antiga vivència amb l'esperança que me la publiquin al menys, en la respectable circular interna.

                 Aquest bon home, veterà explorador de les entranyes de la terra, em confirmà les troballes de restes de llenya i roba mig podrida, acumulada en un sector fosc de la cova i de deposicions humanes petrificades en altres amagatalls subterranis. També m'ha assegurat que les guineus continuen habitant les esquerdes de Montaner. Tant sols desitjo recuperar-me per poder visitar aquestes muntanyes, que el meu nou amic em descriu amb tanta vehemència.

          Pel Ton de l'Alzina d'Alinyà.

La Grallera del Coll de l'Olla

                 La primera vegada que vam entrar a la Grallera del Coll de l'Olla, era un bell matí de maig del 1.998. El mes de maig és el preferit per molts dels meus conciutadans. En un lloc de boires i calors sufocants, el maig representa una gens desdenyable treva. No serà casualitat que s'hi celebrin les festes principals, fins i tot hi ha qui creu que en coincidí amb les eleccions municipals, la llarga perdurabilitat de les alcaldies es deu a la bonhomia que impregna a la població durant els seus dies. Igualment jo recordo aquell lluminós matí com un gran dia a les portes d'iniciar una nova exploració i endegar una nova amistat.

                 Ens hi va portar el Jaume d'Ossera, l'havíem conegut tant sols unes setmanes abans. Ell acompanyat per l'Angelina, natural del poble i coneixedora del forat, va fer la feina prèvia de localització. L'aproximació ens hi atansa suaument seguint la rassa d'una picada. L'avenc és troba en un espès bosc prop de l'esmentat coll, als contraforts de la serra que des de feia uns anys portaven treballant, i que en les nostres prospeccions difícilment haguéssim localitzat. El lloc no és molt gran, però sí procliu a la confusió. La boca és esplèndida, ni feta expressament; amb un replà envoltat de molsa, un bon pi per instal·lar i un boix per passar-hi un separador. Una vertical neta de -23 metres ens situa sobre la base del pou amb un con d'enderrocs, cobert per un terra fosca i humida que entre mig de troncs corre cap a la paret oposada.

                  El desig de prosseguir l'exploració ens va fer mirar el fons de la rampa, on s'apreciava una evident continuació, això sí, mig colgada de terra, branques i blocs de mida regular. Per sort un gran boc encastat suporta la pressió de la rampa, i després de fer el suficient lloc per penetra-hi, sanejant en lo possible el forat, el Jordi inicia el descens comunicant amb un fus lateral, fen peu al cap de -8m. Tot seguit un nou ressalt se'ns presenta pregon, davallant cinc metres fins a la seua base. A partir d'aquí per una estreta diàclasis en oposició podem davallar just fins que un nou tap de pedres ens barra el pas.

L'accés al segon pou recent descurullat.

                 Sortim topografiant, contents, segurs que l'avenc continua, això sí: caldrà tornar per iniciar el descurullament amb ganes, de moment semblen pedres soltes de mida raonable, embrutades per la mateixa terra fosca del primer pou.

                 Entre una mesura i l'altra en un no res fen cap a la base del segon pou. El Jordi s'arma un cigarret, ja què per la incomoditat de l'indret no ho ha pogut fer al fons de l'exploració. No hi ha cap presa, després d'embolicar-lo-lo me'l passa i se'n fa un per ell. Suposo que alguna cosa deuríem comentar abans d'adonar-nos d'un munt d'ossos acumulats sobre una lleixa, i que els ossos eren humans i que algú els havia arreplegat i després amuntegat i abandonat. De seguida van rebuscar per la base del pou ,la calavera dèiem, sempre pensant en lo més evident, però no hi vam veure gran cosa, aquesta feina ja estava feta.

                 Pugem, la rampa de dalt és una gran escopidora i el de baix a de cercar raser en la punta oposada. El tap del primer pou va ser provocat? Una de les primeres preguntes que ens fem. El Jaume ja ens havia mencionat alguna cosa sobre les històries que corrien per la vall sobre les antigues activitats a la Grallera, però nosaltres, com no, ens interessava més l'avenc que no pas el que es contava d'ell.

                 Un cop de nou a Ossera el Jaume ens convidà a unes birres acompanyades d'un formatge Serrat Gros, ens el van polir tot sencer. Al sendemà tocava anar a Forn per explorar una altre avenc que havia localitzat, amb l'ajuda del Nico, l'escultor de Ossera.

Conjunt d'ossos tal com els vam trobar.

                 Grallera del Coll de l’Olla, un avenc farcit de llegendes que restava ocult al mal terreny del vessant boscós, que trenca prop del coll de l’Olla cap a Lavansa. Nosaltres l'hem sovintejat entre els anys 1998 a 2005.

                  L’avenc ocult per un fantàstic bosc, prop de l'antic camí ral entre les valls de La Vansa i Forn, el que connectava amb la vall del Segre, ha incentivat l’imaginari popular afavorit i enterbolit pel pas del temps i l'oblit, voluntari o no, que provoca en les consecutives generacions. Potser al tractar-se d'una grallera, l'activitat humana que ens ve immediatament a la ment, és la d'aprofitament del guano acumulat a la base del primer pou. Malgrat la permanència d'un grup reduït de gralles, actualment no es dipositen grans sediments d'aquest material. També pot ser que les aus haguessin canviat hàbits de nidació, davant la regular presència dels recol·lectors.

El mur de pedra seca a la base del primer pou.

                 Durant els anys esmentats, la preparació de la campanya d'estiu prenia forma durant una estada de cap de setmana a can Perlet d'Ossera. Parlàvem de tubs i de bombes, de grups electrògens i de futures activitats. Ens ficàvem al dia del que havia passat durant l'hivern; grans sopars i grans esmorzars. Diumenge pel matí ho rematàvem amb una entrada, tot prosseguint les desobstruccions, a la Grallera, el que ens portava a visitar-la cada primavera. Vam millorar la instal·lació, vam realitzar una bona tasca de neteja i consolidació de la rampa, condicionant l'accés del segon pou. En el transcurs d'elles ens hi vam fitxar en una mena marge d’espona, que semblen també de factura humana, com si el pas al segon pou hagés estat obert o tancat ha conveniència, fins i tot sospitaven que el tap en el que estàvem treballant havia set provocat, o l'havien utilitzat com abocador de metralla (pedra petita i mitjana).

                   L'extracció és feia mitjançant una esforçada cadena de braços, tans sols un parell de blocs van ser petats amb micros i un, encara descansa encastat a mitja alçada. Després de aprofundir un parell de metres, vam accedir a la cúpula d'un nou fus, una bombolla d'un metre cúbic blanca i polida, però el tap continuava.

                 Llavors va ser quan al març de l'any 2.000 l’editorial Garsineu publicà el llibre "El desert verd", dintre de la seua col·lecció Biblioteca Pirinenca. En ell l'autor, Joan Obiols, fa un viatge pel Pirineu aturant-se per diferents llogarets escoltant les contalles dels seus residents. En una d'aquestes va a parar a Ossera i recull la història de la Grallera del Coll de l'Olla, (1.994).

                  A gran trets es conta l'assalt patit per una comitiva d'una princesa avançant pel camí ral, a una hora i mitja del poble, escortant a una princesa francesa i la seua dot, quan s'anava a casar amb un noble espanyol. La cobdícia va fer perdre el senderi a homes sacrificats a guanyar-se el pa amb sang i suor per tot just malviure, gent de la vall, també coneguts com els hereus de Lavansa, a la vegada espiats per un parell de pastors que els van identificar.

                  La arriscada estratègia del hereus va fer que els aturessin al bell mig del bosc. No eren tants ni tenien tantes armes com els soldats, però estaven a casa, al bosc, i es van servir d’ell per espantar la comitiva, transformant pins en guerrers. Quan els francesos es donaren conte de l’engany, ells ja s’havien escapolit per les entranyes del boscam. Però la seua perdició va ser que una maledicció guardava l’or dels francesos, i el desassossec i el mal estar els va argollar d’ençà que els hereus es van repartir el botí. En aquells mals dies eren incapaços de menjar ni beure res, doncs tot els repugnava. Llavors, en veure’s víctimes d’un mal d’ull, decidiren llençar tot el tresor de la princesa a la Grallera del Coll de l’Olla i així, la maledicció desaparegué. I allí va romandre, sembla ser que fins al començament del segle vint, en què aparegueren per Lavansa uns francesos que van vindre a recuperar l’or robat. Finalment es conta que mentre els francesos extreien els lingots d’or dels fons de la grallera, la gent del país que els havia acompanyat, sols veien sortir de la grallera terrossos de carbó.

El corró.

                 Des de llavors res de res, suposem que a la Grallera hi van passar moltes més coses, emmascarades o no, amb aquesta història dels set hereus. Davant de la foscor actual sobre tals fets, nosaltres només podem informar que en el decurs de les desobstruccions realitzades al tap d’enderrocs terminal, vam trobar una politja rudimentària: una peça de fusta treballada, d’uns quinze centímetres de diàmetre, consistint en un corró amb un forat central. Més d’un metre per sota del nivell en què es va trobar la politja, van començar aparèixer més restes humanes: fragments de crani i un omòplat.

                 Així és com van quedar les coses. Són suficients cinc o sis persones per treballar amb cert ritme. El que deixes a mitges et rasque sempre per algun mal lloc. Convidar doncs a tothom qui vulgui prosseguir amb la desobstrucció i estigui interessat per desentrellar la història de la Grallera, que continua oculta sota un tap de blocs.

                 Recentment la Grallera ha estat visitada en una sortida de pràctiques pel GRAE de la Seu, que igualment van necessitar l'ajuda del Jaume per trobar-la. Se'n van endur un fèmur per estudiar-lo. Els hi va semblar que els ossos pertanyen a dos cosos diferents. Pel moment no ens han fet cap comunicat.

           Bibliografia: Joan Obiols i Puigpinós. (2.000). El desert Verd. Garsineu Edicions.

           G.E.Ll.(2006) Alt Urgell. Alinyà- Lavansa. Grallera, 6 .