La Terregada no és tan plana com deien. La pista puja i
baixa sotmesa a les ondulacions del terreny. Baixa massa, pensa ella.
Conreus abandonats ocupen les parts inferiors, alguna construcció a
mena de borda mig ensorrada i poca cosa més, com únic senyal de
presència humana. També hi és la pista, a les baixades, fondes les
estries la solquen per tot arreu, ara seques, deu de fer temps que no
plou. Deu ploure menys que a la serra, encara que aquesta en tindre
la gran carenada de les terres altes al nord, que retenen els núvols, tampoc n'hi sobra aigua. A vegades la pista creua
trams de pedra nua i pràcticament s’esvaeix entre els pedruscalls
trencats, quasi es perd per un dòcil vessant. Lluny, un poderós
roure indica el recorregut que cerca una clotada on destaca un gran
mas, mig desmanegat que antigament devia albergar una gran família,
la que conreava l’indret, suposa. La teulada més alta del mas és
de dos aigües. Per l’esquerra és esbotzat, com si li hagués
caigut un gran pedrot del cel. La part de la dreta, més curta,
conserva certa fermesa individual. Ella ni s’hi atansa, passa de
llarg, els contorns són cada cop més benignes, es veu que han estat
retocats per mans humanes, inclús algun marge resta en peu, però de
totes formes, es veu que d'anys ençà ningú ha vingut a fer-hi res.
La gent corre tota la vida més que la vida per poder
deixar de treballar gràcies al seu treball i arrecerar-se a un racó
segur, a una cabana al mig del bosc ocultant-se del que l’ha
manllevat fins allí. Una cabana de vistes reduïdes omeses per la
vegetació o davant d’un llac que el limiti el pas, o d'un llac
molt gran tan gran com el mar. Una por de guarir-se de qualsevol mal
estranger fa encercolar els seus íntims. Alguns, tot d’una
s’adonen que no hi ha res a fer i retornen a la seua circumstància,
a on es pensen que pertanyen, els altres viuen enganyats fins que es
moren. Tant uns, com els altres, pobres infeliços, indefensos
traspassaran, i un mal corrent d’aire els hi prendrà la poca
ànima que s’enduguin amb ells. Sé que en un començament no has
de perdre l’oremus, les faccions perden consistència i es barregen
amb les altres que abans has estat, has de pensar que la darrera
fisonomia només és una més de tantes, una corruga de cares de ben
segur que pot atordir a qualsevol, en aquells moments serà important
saber qui ets, centrar-se en un mateix, pots intentar-ho amb
l’axioma: viure el present, menjar-te el negatiu, donar, ser res.
Tenint en comte que no hi ha present, ni passat, ni tan sols futur.
Quan et venen les cares dels antics a veure't has de pensar que totes
et pertanyen, finalment t'acabaràs reconeixent en elles. Si n’hi
ha alguna d’estranya pot ser la del teu guia, però aquesta també
l’hauries de reconèixer, si n’hi ha alguna que no coneixes també
potser la del Miquelet. Diuen que lo fotut és reconèixer-te en un
vampir, veure un vampir que creus conegut o que d’alguna manera
peregrina trobes que se t'assembla, perquè en un principi t’atanses
a ell per una proximitat quasi consanguínia i quan te n'has adonat
ja t’ha fotut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada