--Quin munt de mans, no!-- La dona arriba al final de la
pista amb l’empenta de la rampa de les coves.-- Quina passada! És
com si no hi cabés ni una més. Amb lo velles que són i com
conserven la vivacitat dels colors originals. N’hi ha per tot
arreu. Per dalt, per baix, pels racons, per darrere de les pedres.
Recordo que el meu avi em va explicar que s’omplien la boca de
pintura i després estenien la mà sobre la paret i bufaven,
d’aquesta forma es quedaven marcats els contorns de la mà a la
paret.--
--Sí, també es devien quedar les mans ben pintades--
Ella pensa amb la rucada que acaba d’escoltar, no
comenta res, com si un gran pintor l’importés les taques de
pintura a la seua bata després de crear una obra excelsa, per això
estan les rentadores, o com si a un mecànic li fa res embrutar-se les
mans per reparar una avaria, per això està el detergent.
--Potser aquesta civilització es va extingir, perquè
ja no tenien més parets per a pintar noves mans?--
Ara tampoc diu res, la seva excitació s’ha esvaït
amb un parell d'intervencions desafortunades del vell. Hi ha molta
gent que no té sensibilitat més pel que... bé ni per això.
Tots dos arrepleguen la seua impedimenta i maquinalment comencen a
caminar pista amunt, l’un al costat de l’altre.
Aquest home se n'ha oblidat, però la seua solitud no
és casual. Només conserva records per les seues amigues de joventut i no
es para a pensar que es troba molt millor des de què va amb la dona,
que les seues exigües forces s’han vist reviscolades amb la
presència d’una ànima prop seu. En un inici no viatjava sol, és
més, li agradava la companyia d’altres rodamons intrèpids com ell, va fer
alguns amics, amics de veritat, però com més s'hi estava amb ells, més
aviat els perdia. Era com el cas d’aquells treballadors del negoci
fraternal del seu carrer. Els companys anaven quedant enrere un
després de l’altre, afectats de poderoses malalties que els
debilitaven i els convertia en despulles humanes, mentre ell cada dia
es trobava més i més fort. Li va costar anys advertir-ho i més
anys prendre la determinació de viure sense companyia. Primer es
negava a creure-s’ho, malgrat tot el fenomen es repetia
inexorablement, fins i tot abans que ell ho sabés els nòmades de la
serralada ja l’anomenaven: el Dip. Actualment aquest mal nom ha
perdut el seu significat, i si algú se’l trobés per una estació
d’autobusos, no l’evitaria com abans; hi havia gent que es baixava de
l’autobús quan el veia pujar. D’aquella època li resta la seua
costum de no mirar mai a ningú, d’acotar el cap i fer via, quan
per un descuit o per un imponderable es veu immers al mig d’una
multitud. L’oblit de vegades és la salvació, també pels que no
es volen salvar. La solitud el va transmutar, el va fer superar la
seua pròpia repulsió. Els temps en què sempre s’imaginava vagant amb el canell esquerre obert, dessagnant-se, vessant
la sang pel carrer, desitjant-se la mort, regant de roig les llambordes, sense morir, desassossegat; ja no se’n recorda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada