dilluns, 24 de gener de 2011

Quinzè

               Enrenou, tràfec de patges, criats i mossos enfardellant els baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la capital compartint unes jornades d'oci amb els amics. L’encarregat de l'alberg s’ho mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi. L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què és fes de dia, i de l’ensopiment regnant entre el grup dels predilectes de protocol.
              Llevat el xicot la resta no menjà gens. Havent sopat el patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballar, encara que sense excessos, ja m'enteneu...—. Estava ufà, llàstima que la duresa del metall li tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un conflicte amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
              Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, aquell que ens van trobar allà dalt a la teua balma fumada, que mai més no tornaríem a veure les nostres famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí. Els dos muntaners restaven isolats, un sense l’altre a la sala menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua, les etèries connexions que orquestren les relacions entre les persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.