D'Agadez a Cotonou

1

                  Diari esbotzat.

                    Per què d'una ciutat a l'altra? Podria contestar que és un recorregut per l'Àfrica de l'oest, del tòrrid interior al litoral Atlàntic, creuant multitud de cultures contrastades, canviant de colors, de teixits i de pentinats, però no cal explicar-ho tot.

                El primer bivac al Sahara, era conscient que no seria un bivac corrent. A les sis de la tarda l'Ibrahim, el xofer tuareg resident a Agadez, busca un lloc per passar la nit a la llera d'un riu sec. A la poca estona, pel camí apareix un home gran, conduint una petita caravana de dromedaris carregats de mill. L'Agmet el cosí del Ibrahim engega corre cap a ell. S'ha post el sol i ell, que fa el ramadà, per fi ja pot beure. L'aigua que portem al 4x4, encara que protegida amb teles, està reescalfada. L'home del desert li dóna la seua aigua fresca, de l'interior de la pell d'un xacal al que sol li falta el cap. Per dormir el xofer s'acomoda a la baca del vehicle, estranyat li pregunto al Agmet per què ho fa, em contesta que és la seua costum, potser té por?, però segons ell: allí no hi ha "rien de rien". La nit és gran, mitja lluna il·lumina embolcallant tot l'indret. La nit és admirable, la son no arriba. Un batec d'ales darrera, em giro: no hi veig res; la llum i les ombres de les acàcies. Una altra vegada un enrenou d'ales al meu costat, és un gran xut. Es posa en una branca propera. L'il·lumino amb el frontal, ni cas, enfoco els voltants amb la llum, ell gira el coll seguint-la. Després baixa a terra. L'ampolla d'aigua refracta els raigs de lluna i el té fascinat. Algú hi col·loca tots els estels, quan desapareix.

                     Mitia és un oasi a les muntanyes de l'Aïr. La població és situada a la riba d'un gran riu sec. Al seu tàlveg tres pous subministren aigua als seus habitants, regant els arbrers fruiters i els horts dels vergers, que portent a vendre al mercat d'Agadez a 250km. És una meravella verda entre roques cremades. Comprem pomelos, incomparables, deliciosos. Les cases de blocs de tova arrebossats, decorats amb gust senzill, carrers estrets per evitar la calor. Uns nens acompanyen la visita, un artesà mostra la seua obra. Em fixo en unes petites gaseles en aliatge plata, ell es fitxa amb els meus "keds", la troca. L'altre dia vaig anar a comprar unes sandàlies al mercat d'Agadez, de tornada a l'hotel se'n van desencolar totes dos. Després de la migdiada hi vaig tornar, el comerciant em va porta fins un home assegut sobre una caixa: el sabater. Me les va cosir, mentre tant em vaig anar a què m'afaites el barber del davant. La troca és habitual al desert; apuntar per una altra vegada: carregar de piles petites, per les seues ràdios. No crec que hagi millor combinació que una nit sahariana i una ràdio.

Pou

2

                  A Níger, país extens, els autocars de llarg recorregut parteixen abans de l'alba, a dos quarts de cinc. A Zinder, porta del Sahel, l'hotel és troba a quatre kms. de la central d'autobusos. Els càntics del mohaidins de totes les mesquites de la ciutat acompanyen la caminada. És hora  de llevar-se, fer les ablucions, beure i menjar, el dia es farà llarg. Soc en terra tranquil·la, no he de patir, perquè em deixin pelat en una "gare routiere". Marxa d’aquí és a més d’altres coses, allunyar-se de l'esplèndida arquitectura del fang,  Ara, que els veritables mestres són els Somba, que edifiquen les seues “Tatas” al nord del Benín compartint territori amb el Togo. Construeixen el seus castellets familiars de dos plantes, amb una acurada disposició interna i una exquisida estètica exterior, no és estrany que hagin sortit fotografiades a les revistes més prestigioses, a més a més coneixent l’art d'impermeabilitzar els blocs arrebossats.

               El Sahel, el territori a mitges entre el desert i les grans sabanes, ofereix més facilitats de desenvolupament, els conreus són més extensos, conté una densitat humana una mica més elevada. Després hi ha el riu, el Níger, mandrós, que rega aquesta part del continent. La frontera entre el Níger i el Benín és un pont. Lo millor és agafar una taxi-moto al darrer poble. El conductor et du durant set km. per la riba del riu cercant el pont. Els marges estan atapeïts de vida, constantment la carretera és envaïda pels ramats. Els camions resten aturats al migdia i és més senzill creuar-la. El motorista s'espera fora, mentre es fan els tràmits i es tamponen els segells reglamentaris. Així a tots dos costats, després et porta fins al primer poble "beninoise", el pagues i se'n torna a casa. Aquí sí, Benín és el domini del peugeot 504. Quin cotxe! Sempre hi ha un racó pel viatger, es pot compartir amb quinze ànimes sense que pateixi d'estabilitat en velocitat de creuer. És còmode, suau, silenciós, resistent, sofert, permet fer una bona becaina repenjant en el veí del costat, potser una mica dur de suspensió. Ja no és fabriquen cotxes com aquest!

                 A Benín està creixent la xarxa viaria asfaltada ("le goudron"), no exempta de l'oportú peatge. Funciona com a veritable arteria nodridora. A ella, pegats, s'enganxen tallerets, comerços, revenedors, barbers... Fora de la xarxa, la vida no s'ha mogut d'anys ençà, "nous sommes en brousse". Algunes teulades vegetals han estat substituïdes per planxes galvanitzades ondulades "made in Japan". Aquí costa molt fer les coses, però costa més mantenir-les. Les carreteres de seguida comencen a ratar-se, els edificis a descoronar-se; les ciutats són plenes d'encofrats a mig fer deixats de la mà de les divinitats. Regalimós, el tròpic desfent-ho tot. Se'n va la llum, els nens del poble criden, cridaran més fort quan torni a vindre. Les  bosses de plàstic són el mitjà més barat per contenir qualsevol cosa, s'embossa tot: l'aigua es posa al congelador i es ven per uns cèntims, els iogurts, els gelats, les llaminadures, els plats preparats. Quan s'acaba, es llança la bosseta buida i ja està. Llavors una inclinació gregària inorgànica, fa que per diferents factors les bosses se reagrupin a la vora d'un carrer o en un petit descampat. Allí s'hi estan, acumulant-se.

                 Abomey és una ciutat al centre sud de Benín. Durant tres segles albergà una dinastia monàrquica. Quan el rei partia al bosc (expirava), les seues pertinences no podien ser tocades per ningú més. El seu successor construïa un nou palauet al costat; el que va acabar conformant un conjunt d'edificis, decorats amb baixos relleus, i patis, declarats patrimoni universal per la UNESCO. Cent anys després de la deportació a Argèlia del darrer rei, la població continua guardant-li veneració, i encara avui es fan ofrenes a les tombes del rei (?) Franquejant els corredors entre els patis, resten disposades inacabables fileres de canons. En les antigues cartes  de navegació, a la costa del golf de Guinea es llegeixen els vells topònims, alguns persisteixen en l'actualitat: La Costa d'Ivori, a continuació trobaríem la Costa d'Or (Ghana), i després la Costa dels Esclaus (Togo i Benín). El regne d'Abomey comerciava directament amb els negrers. Capturant-los en ràtzies vers l'interior, entre els seus enemics o en els seus propis adversaris polítics. Encadenats eren transportats a la costa. Un canó valia quinze homes o vint dones.

La cuinera del peix.

                   La gasolina de Nigèria, tenia ganes de què algú m'ho expliqués. De tant en tant surt publicada la noticia d'un paorós accident, provocat per l'extracció de cru, perforant directament en l'oleoducte que condueix el petroli fins al mar. Tenint en compte la relació de mort, quilometratge i zona d’influència, aplicada pels "masmedia", la xifra resultant supera els centenars. Al seu llibre "Ebano", Kapucinsky relata les correries dels corresponsals per l'Àfrica des els inicis dels anys seixanta. Quaranta anys més tard és difícil associar activitat i continent. És cert que aquells eren el tems de les independències i els habitants de les metròpolis volien saber el que passava. Actualment el desinterès és absolut, malalties, "hambrunas", "lords of war", guerres irresoltes i absolutismes, assoten la població. Preocupats només per les invasions costeres, cadascú es construeix el mur cada cop més a prop del seu nas. Doncs, existeix un tràfec de benzina provinent de la veïna Nigèria d'una qualitat ínfima, que es ven impunement embotellada pels carrers. Per fi un dissabte sopant pel carrer, l'Anizet m'ho aclareix. L'Anizet du les escarificacions de la pitó a la cara, pertany a una família adepta al seu culte. Animal sagrat, té un famós temple al centre d'Auida, en una de les càmeres conviuen una quarantena d'aquestes serps de totes les mides. És de cortesia durant la visita purificar-se duen una sobre (la pell freda). Per la nit obren les portes i les que tenen gana surten per la ciutat a caçar, amb el perill de ser xafades per algun vehicle. Auida és un centre capital en la religió Vudú. Els practicants es congreguen en diferents cultes, segons la divinitat més important. La gran festa vuduista és el 10 de gener, encara que en la temporada seca, de novembre a març, quasi tots els caps de setmana se celebren cerimonials i rituals. Hi ha la dels "Revenants", que són els esperits dels avantpassats que retornen. Aquesta és una celebració multitudinària on unes dos-centes persones es convoquen al pati d'una casa d'un prohom de la ciutat, avui a "Villa Almeida", els cognoms portuguesos es troben ben representats; populosos els Souza, descendents tots d'un dels més criminals negrers que mai van existir. Com no adepte, tinc la fortuna de compartir el reservat tancat de les dones, que no poden estar al patí (molt mala astrugància si les toca un dansant), on es col·loquen tots els homes envoltant-lo. Dos grups de percussió s'encarreguen de cridar als "revenats". Aquests van totalment coberts, vestits amb un conjunt de capes, profusament decorades que canvien de forma segons els moviments. L'acceleració de la percussió provoca que els "revenants" desfermin la dansa persecutòria, aconseguint als homes congregats al pati. Cadascun d'ells té assignat un domador que amb una llarga vara impedeix que s'excedeixin. De tant en tant el dansaire s'atura i parla amb una persona, representen els esperits dels avantpassats i es comuniquen amb els seus parents. Malgrat que inicialment pugui fer una mica de respecte, el conjunt cada cop resulta més simpàtic i divertit, més encara quan les dones comencen a cantar, suscitant als ballarins.

3

                    El vudú és present per tot arreu, als altars dels familiars, dels mercats, dels carrers, dels arbres... Una complexa cosmogonia dificulta l'accés al no iniciats, inclús entre seguidors de diferents cultes es desconeixen les particularitats pròpies de cadascun, i són una munió de petites formalitats imprescindibles. Els sacerdots són rebecs a la popularització excessiva dels ritus, encara que acostumen a ser amables i et relaten com si d'un comte fantàstic es tractés, la història del seu temple, mentre les senyores esperen per demanar-li consulta i consell. No es permet l'assistència en moltes de les celebracions. A les iniciacions i les reclusions, com a molt, al visitant se li permet restar al pati del temple. Però com moltes d'ells desborden l'espai tancat: un nombrós grup de persones surt cantant i dansant frenèticament transportant en volandera un cos cobert. Plegats se'n van al carrer cercant una plaçeta amb un arbre central (importantissim), al que donen unes quantes voltes per regressar després al lloc de culte. La religió també va seguir el llarg camí sense retorn. Arrelant en les terres d'ultramar, especialment a Brasil, les Antilles i Luisiana, on a l'igual que aquí va conjugar perfectament amb el catolicisme, configurat un sincretisme religiós, facilitat per la possibilitat del bescanvi de fetitxes. En canvi la favorable expansió de l'Islam pels tròpics africans, es va topar amb unes creences profundes que el van refrenar. Així i tot a les ciutats destaquen les grans mesquites, moltes i molt grans, pel reduït percentatge de feligresos (l’expansió de l’islamisme saudita), convivim amb tot tipus de cultes, sense que els veïns es vegin alterats per tal cosa.

L'Anizet em parla de democràcia, segons ell al seu país està permesa la venda ambulant de benzina per què a Benín, al contrari dels països veïns, tothom pot fer el que vol. Parla dels lladres de la gasolina de l'altre costat de la frontera, però si tota la gasolina venuda al Benín fos robada, suposaria una enorme sangria penso, jo, (Nigèria ingressa milions de dòlars a l'any per l'exportació de petroli, per la població local és com si venguessin bidons plens de fum). No importa diu ell, tan si la compres als lladres o a l'estació el seu preu és la meitat que aquí. Els polis nigerians, comxavats, el govern beninés, no es veu en cor: és una ocupació que dóna feina a moltíssima gent i a les ciutats africanes, cada vegada hi ha més persones sense saber que fer. A  Cotonou, amb un transport públic gairebé inexistent, milers de moto-taxis fan el servei. El paroxisme l'assoleixes aturat en un dels semàfors d'obligat compliment, entre centenars de motos expel·lint fumarades nocives.

                     Esperant en una estació de trens la gent es refugia a l'ombra. Hi ha persones jagudes dormint en un moll. Les dones estan sota un gran arbre preparen les seues mercaderies. Als viatgers els hi costa parla. A vegades quan visualitzes des de casa un futur viatge africà, et ve com una aspra sensació. Inclús rellegint les primeres notes de viatge, en poc temps, descobreixo diferencia. La comprensió d'una altra actitud vital, i encara que moltes coses s'escapin, aquí estan, no és gens raspós. Comencen a vendre bitllets, els estibadors ja s'han llevat, les dones corren per agafar un bon lloc prop dels vagons, hi ha dies que el negoci es redueix a dos curtes parades. El temps comença a existir; cal que el temps exulti. 2004.

 

                      Nº1 Massís de l’Aïr.         

                           

                      Nº2  Zínder.

                                       

                      Nº3  Le Baobab