diumenge, 9 de gener de 2011

Tretzè

     

                   L’alberg era en una punta del carrer. A la planta baixa es podia menjar, damunt estava desorganitzadament dividit en diferents estances, confonen i desorientant a qui no estava prou avesat. El problema va ser l’encarregat, que no veia on fer un rotlle pels favorits del Delegat de Protocol, culpable de la majoria dels seus mals de caps, ja que mai l’avisava amb suficient antelació de l’arribada dels hostes, hostes preferents si per ell eren enviats. Ara tindria que ajuntar a uns diplomàtics de la costa amb uns importants proveïdors de les serres litorals, per deixar espai a sis persones, que haurien de compartir sala, una ampliació que no estava del tot acabada, amb un conglomerat d’il·lustres que ja portaven massa dies per allí, i si es descuidaven els hauria de mantenir tot l’hivern, per poc que trigués a caure una nevada de veritat.
                 Per esmorzar se servia el típic plat de farinetes de mongetes negres amb ous ferrats, acompanyat amb les varietats de iogurts de cada poble de la Vall. El subordinat a la seua cura, els esperava per conduir-los a la casa de la Junta. En acabar els hi demanà si havien trobat tot al seu gust. La senyora trementinàira es queixà de la falta de correcció d’alguns hostes de la seua estança, a lo que el pastor li va apuntar que els havia vençut l’aiguardent, al vidrier li semblà malament que no els convidessin. Al poc entrellat que el subordinat va poder extraure de les paraules de comarcals, i després de mirar-se al recol·lector que no deia ni mu, decidí utilitzar una formula típica de disculpa que anava bé per a tot.
                 El cel s’havia esclarit, donant una mica més de marge als forasters per retornar a les seues terres. El carrer bullia de vida. Al pis inferior de la Casa de la Junta, la gent xerrava mentre lis enllestien les diligències que allí els havien dut. Ells van pujar directament a la primera planta, convidant-los a entrar en una sala ocupada per dos fileres frontals de còmodes seients. Es van seure en un costat, i els tres Membres de la Junta que els van rebre es van seure davant. Després d'uns prolegòmens, més aviat de pura cortesia diplomàtica, van desplegar el seu paper com ambaixadors de la Comarca, inicialment presentant el desig del deu territori de reobrir els nexes, que l’adversitat en forma de gel perpetu havia trasbalsat. Els Membres de la Junta estaven totalment d’acord, un d’ells s’atansà un faristol que suportava un voluminós llibre, a més d’un altre de més petit, i començà a escriure mullant la ploma en el tinter. Llavors els preguntà aspectes més concrets de la seua travessa, de tant en tant aixecant el cap deia: --Molt interessant, molt interessant --. Al cap d’una estona els van serví te i unes galetes dolces. Quan havia alguna cosa que no entenien massa bé, el xicot intentava explicar-ho a la seua manera, però les seues interpretacions no varen ser de la complaença dels senyors de la Junta i el van fer callar.
                 Fent-se ja amb una idea general de les seues peripècies i dels seus propòsits, el Membre de més edat es mostrà interessat per la paperassa: si duien amb ells algun tipus de credencial o document que els avalés com representants del govern de la Comarca en missió plenipotenciària, si més no, un missatge escrit com a presentació dels seus caps, que corroborés tot el que havien afirmat de paraula. Llavors la senyora trementinàira els detallà pausadament, el regim administratiu comarcal basat amb la tutoria dels quatre batlles. El Membre apuntador no va poder reprimir una exclamació admirativa, entusiasmant-se de l’estabilitat aconseguida: malgrat del temps transcorregut des de les antigues cròniques transaccionals arxivades sobre la Comarca, el sistema continuava sent el mateix! Aleshores van concebre que la urgència de l’acció i la falta de pràctica en les relacions extraterritorials, juntament amb el tarannà propi comarcal, de preferir la paraula franca, als enganxosos preludis diplomàtics, els portés a triar uns representants tan inusuals, a la vegada que dispars entre si.
                  Els tres senyors xiuxiuejaven, els viatgers se’ls miraven cautelosos, el del mig que menys havia parlat, va concloure l’audiència, convocant-la novament per poc abans del capvespre. Les causes no es feien mai velles a la Vall. Al menys un cop al dia es reunia la totalitat de la Junta per debatre les matèries més importants que arribaven als seus delegats. Aquesta per cert, fou la que reclamà més atenció de tota la reunió. Intrigava detalls un xic tèrbols, més que la falta de documentació, era el negoci rodó de la llet de lluna. Admetien el risc de recol·lector, però la involucració dels comarcals no era clara. La coincidència del pas per la Fageda dels Fermats amb el lligament d’una banda de malfactors per les mateixes dates, condemna que sol coneixien ells i el delegat de la guàrdia de la capital... la poca expressivitat del suposat cap de la representació, un home gros i llord que parlava amb inconnexes frases curtes... el pobre pes específic d'alguns dels expedicionaris, persones que segurament passarien com qualsevol altra entre la població de la Vall...