divendres, 27 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (4)


Al capvespre, els carrers de sota la segona plaça són tan obacs com les esquenes del turó escapçat. La xarxa de contactes funciona mantenint uns pocs ganxos adequadament escampats. La vall és un respir a les restrictives lleis que governen la resta del país, l'aïllament permet aquesta folgança. La bòfia del poble és lenta, poca i flegmàtica: no passa mai res, quan passa ja és massa tard. Curiosament, el principal negoci de la parella es basa en un producte permès i del tot habitual en qualsevol rebost, més difícil de vegades és trobar cafè que no pas bolets assecats. Els bolets es fan a la capçalera de la vall, prop del collat per on discorre la pista, en uns boscos escarsers que aprofiten la humitat que acumula l’indret, fins i tot borronen bora els prats d'alçada. Són abundants per primavera i la tardor, inclús si les condicions són mínimament acceptables, com que plogui una mica quatre dies seguits, i no faci vent, a mig estiu se'n troben. La gent que passa per allí els cull, quasi sempre els eixuguen a la serena, i els desen. Culinàriament no són gaire apreciats, no és pel seu sabor, sinó pels seus efectes psicotròpics, clar que un no està per al·lucinar cada dia. En canvi l’existència dels màgics fongs, s’ha estès en els cercles del jovent que puja a la vall, o baixa (al poble sempre diuen baixar al poble, pujar a la capital provincial), en fi, als turistes amb ganes d’experimentar estats d’alteració de la consciència.

The Animals - "It's My Life" 


dilluns, 23 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (3)


La parella de xavals si més no té un pla de futur, una motivació de vida. Afirmen amb convicció que aquest serà el seu darrer estiu aquí dalt tancats. L'any vinent pensen instal·lar-se a la costa, però no a les aigües fredes del litoral d'aquest país, sinó als càlids corrents que abracen la mar a l’oest de totes les muntanyes, és més a prop que les platges del país, però més llarg en temps de desplaçament. Els hi han dit que allí tothom parla la seua llengua, i amb poc temps també aprendran l’idioma local, força similar al seu. El funcionari se'n fot d’ells a la cara, creu que només són unes criatures i trigaran encara molt a prendre el vol en solitari. L’any que ve, aquells dos encara no seran majors d’edat, a ells mal de cap els hi fot, comencen a estar un xic tips de la superioritat ofenosa del funcionari. El paio se les dóna per viatjat i no ha sortit mai de país. Sempre va a la costa de l’est, aprofitant les ofertes que els hotels estatals fan en temporada baixa als treballadors de l'administració. Així doncs no sap el que és passar un estiu a la platja. Quan hi va ell, el temps és tan gris com els malforjats pixatinters de la seua condició. Si ha de follar, ho ha de fer amb alguna vella amargada cerca cigales, si vol anar a un restaurant car, no ho pot fer perquè són tancats. L’aigua és massa freda per prendre un bany, això sol ho fan els vells penjats abans d’esmorzar. Si vol anar a empetar-se, únicament trobarà oberta la disco de l’hotel, plena d'alcohòlics totes les nits.
El funcionari els hi gorreja paper, s’emporta la millor herba, s’embutxaca pirules, els hi dóna consells ridículs, se serveix d’ells per fer-se el fatxenda. A canvi els informa de la circulació de nouvinguts, una feina d’un parell de minuts esperant la impressió, a més a més els tracta com a vailets curts de gambals. Li estan preparant una de bona. El barrut no ho diu, creu que no se li nota, però està terriblement penjat per la tieta d'un d’ells. La dona és l'única persona que els pot tractar com a nens, a la tieta s'ho permeten. Encara li fa regals pel seu aniversari i se'n recorda d’ells quan per raons de feina passar per la població on fan que estudien. Molts cops els convida a dinar, els deixa fer el que vulguin, ella mai els ha obligat a res, ans al contrari, ni els ha renyat, o si ho ha fet, no se’n recorden. La tieta és uns anys més gran que el palangana del funcionari, que diu que folla tant; li cau la bava quan es troba amb la tieta. Ell fa per coincidir a comprar el pa, o buscar el vi. El paio viu sol, com ella, no és que la vigila, però es pensa que actualment està sola i sense compromís



divendres, 20 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (2)


El sector del turó escapçat, o dels Mals Homes Morts, és històricament l’indret més escabrós del poble. Situat just a la sortida, travessat el pont direcció a les termes, ha estat sovintejat per tota mena de gent de mala fe. En èpoques convulses, els assassinats i atracaments n’eren el seu escenari natural. En èpoques més o menys asserenades com l’actual, si algun mal assumpte s'ha de desfermar, allí esdevé.
            Al cap del turó van trobar al nen que es va escapar de casa. El xaval no hi era del tot, però perquè coi va haver de pujar al turó, per l’esquena, que és l'única cara accessible i no sense la seua dificultat, morir allà dalt, com un pardalet, sol, si amb només un crit hagués alertat a qui passés per sota. També recordo que varen ser uns dies en què el vent s'expandia cercant l'eixida de la vall a tota llet. El petit s'hi va quedar, arraulit vora uns blocs.
L'oficina, com ells anomenen al punt de venda, no és gaire lluny del turó escapçat, als carrers oberts per sobre el riu, prop de la segona plaça del poble abans del pont. Per unes hores del vespre es fan els amos del lloc. Els nens que van a jugar abans de sopar a la segona plaça, passen de pressa, amb els ulls ben oberts. Tampoc li dediquen massa d'esforç al negoci, un cop engegat i millorada la competència, bastant inútil i decrepita (també cal dir-ho), tan sols han hagut d’importar la metodologia habitual de la ciutat on estudien, i anar fent.
Hi ha un paio que és amic d'ells, un jove uns anys més gran, va per la meitat de la vintena. Un paio que de petit ho tenia clar: volia ser funcionari, cap més aspiració que desfilar per la vida amb el mínim esforç, si pot ser el millor possible, anar subsistint, vivint a casa dels pares, treballar poc amb un sou segur que caigui cada mes i si es pot traure alguna cosa per les despeses extraordinàries, docs més que bé. És capritxoset, llavors mai en té prou, el luxe el perd. En comú amb els dos de la “mobilette” afirma que el poble és la seua presó. Per ell fora, on sigui, però lluny d'aquí, és el seu lloc natural, al poble tot és tan previsible, inútil… No es parla amb quasi ningú fora del seu petit cercle, menysprea a tothom, amb alguns ho demostra obertament, amb altres fa el paperot. Té molt mala llet, reclòs en aquesta la vall es comporta com frustrat malcarat, que si pot, te la fot, i si hi pot traure algun benefici, llavorers tingues per segur que te la fotrà.

Prefab Sprout -"Cars and Girls"


dilluns, 16 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (1)

Els prolegòmens de l'estiu duen als estudiants al poble. Primer els dels liceus de les ciutats de l’altre costat de la Vall. Més tard veurem als universitaris, uns a la capital provincial, altres a la capital estatal, un a la capital nacional, fins i tot n’hi ha que estudien en altres països i continents. De tots ells, els que fan més soroll són el duet de la “mobilette”.
Foto: J.M.Molgor.
          Al poble no disposen del ciclomotor, quatre dies fa que s’afaiten, condueixen com boixos la motet per la capital provincial, espantant ancians i senyores carregades de bosses, cercant a la màxima velocitat al seu destí. Trafiquen, es dediquen a la compra i venda, no els hi va robar, ni furtar, ni els atracaments, busquen la virolla per petar-se-la amb els seus capricis: alcohol (una mica), rules (unes quantes), aparells electrònics, roba; voldrien estalviar per comprar-se una altra mobilette, perquè per una moto més gran, no tenen l'edat, però mai els hi arriba. Crec que ells prefereixen compartir, així van sempre ajuntats, premuts al seient, parlant-se per sota els cascos. Els hi van les paietes i porten una bonica col·lecció. Es creuen esportistes, practiquen una vida sana, van començar a fumar, però ja ho han deixat. Al poble s’avorreixen, no volen pencar ni ajudar a les seues famílies. Fa temps que no es trauen cap assignatura, els seus pares s'acontenten allunyant-los de casa. L’estiu és massa llarg, els primers dies encara els poden fermar, a un l’envien cada dia a dur al seu avi de passeig, a l’altre l’apunten al taller de jardineria de l’ajuntament, tot plegat dura quatre dies, després es retroben per fer maleses la resta de l’estiu.
Temps enrere odiaven als turistes, encara eren nens llavors, ara són la principal font d'ingressos. Van observar a la competència abans de fer res; simplement es van dedicar a copiar i a vendre més barat, aconseguint la mercaderia a baix preu d’origen. El petit destacament municipal no abasta per vigilar les seues malifetes.

 Mingus Big Band - "Moanin' "


divendres, 13 de febrer del 2015

La faula del muricec il·luminat. I

Foto: R. Castella

Foto: Àngel Nicolàs
Companys, afiliats i coincidents, conterranis tots, perennes deficitaris d'humilitat, en canvi amb un sobrepuig de galivança tan costosa d'apaivagar. Recordeu sempre que cal ser condescendents amb els menys privilegiats i desitjar-los una vida la més planera possible. Satisfent les necessitats, però no tan sols les més fonamentals, pensem que pel cap baix serà convenient adelitar-se de les arts i dels mesurats goigs que ens alleugereixen l'existència. Qui a poc està avesat amb poc s'acontenta. Sabent, com sabem tots, que no és possible aconseguir una connexió completa d'un trànsit primerenc. Àrdua empresa que en defecte de talent precisa de grans dosis de perspicàcia, quan no d'una perseverança indefallent, mes a poc a poc tothom ho ha d'anar abastant, si més no intentant, encara que per a molts saberuts d'altres escoles menys complaents amb els seus feligresos, s'entesten a dictaminar taxativament que amb això no n'hi ha prou (no cal esmentar els cilicis i turments de la competència).

El gran sonar suprem és sempre obert, emmotllem-nos doncs!, a què esperem?, només cal arrencar el vol amb fe, enaltits d'esperança, sense escanyar la caritat amb la nostra caduca presumptuositat, ans al contrari, soterrant els nostres defectes amb la inestimable ajuda del proïsme. Tampoc ens ha de saber greu la nostra petita col·laboració, que ha de fer possible que els nostres millors membres assoleixin una mica més aviat la comuna meta divina. Una societat activa, brunzidora i emprenedora com la nostra, ha de comptar amb la mínima assistència dels seus compares, que veient-se reflectits en els seus enlluernats albiraran amb més alegria la tasca comuna.
Tots sans o tots malats, quan un es constipa van tots darrere, quan un riu, riu el de la vora i els de més enllà es pregunten de què riuen. Quan se n'assabenten, ja se'n foten, se suposa que és primordial riure primer, qui riu últim no té gràcia i de seguida escau vilipendiat pels graciosos. Tal vegada una ratapinyada espavilada, es feia la fatxenda amb un muricec pusil·lànime, mentre un esvoliac s'ho mirava amb disgust. Quan la ratapinyada de riu en va tenir prou, l'esvoliac li demanà al muricec la raó de la seua poruga actitud davant la ratapinyada fanfarrona, que ja rabejada cap per avall ja hi havia desintonitzat. El muricec argumentà que prou tristesa ha de patir per mal viure sospesa d'una branca seca a una llastimosa riba desemparada, per recriminar-li la seua errada coneixença. No és pitjor deixar-lo en l'error que no pas debatre i oferir-li aixopluc intel·lectual? I això ho dius tu que has callat com un puta, li etziba el muricec a l'esvoliac empipat, que sense poder suportar la impertinència és a punt d'aixecar el vol, si no fos que li pesen les ales i no li ve de gust fins després de fer una bona becaina. Pobre esvoliac emprenyat si surt pel seu presumpte protegit escaldat i ha de suportar la ignomínia, penjat de la mateixa lleixa perquè no disposa d'altra per soplujar-se.


dilluns, 9 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (16)








És dijous, els dijous és quan queda per anar a jugar a cartes amb alguns col·legues. Fa cap al poble encara amb llum de dia. Ha trigat a baixar, molt més del que li ha semblat. S’ha aturat unes quantes vegades i no ha estat fins a arribar prop del mirador que no ha vist cap persona. Es dutxa i es renta a casa. Amb el temps just se'n va a esperar a la noia de la veterinària quan plega. La veu sortir, la deixa camina unes passes, seguint-la, l’aborda saludant-la i fa per acompanyar-la, a les poques frases bescanviades li explica el que hi ha.
Quan regressa a casa, no té ganes de preparar-se el sopar, està cansat, té set, molta set, fa per preparar-se una infusió, però se n'està. S’agita, està tan asmat que fins i tot li costa dormir. La ment deambula entre làmines repetitives cercant que és millor o menys dolent. El més encertat és seguir les probabilitats de les repeticions. Sembla que el carbassot s’ha encallat en aquest concepte i no va ni endavant ni enrere. Als temps de la seua última adoració, es faria una palla i es quedaria adormit tot seguit, ja no ho pot fer per la noia de la veterinària, que cony de repeticions! Ha pres una decisió i ja està, assumpte clos i ara a dormir.
            A mitjanit es desperta esverat just finalitzar el diàleg d'un somni tan real, que li ha fet por i tot. Mantenia una conversa, més aviat una entrevista en la qual preguntava sobre el seu esdevenidor al seu mestre operari, mort anys enrere. Una persona que sense saber-ho, va influir decisivament en la seua vida, desviant-la convenientment del rumb original en un precís moment de l'adolescència. Li ha fet tres preguntes: la primera per qüestions d’amor, el mestre li ha donat llargues (no hi ha manera...) Les altres pel seu futur més o menys general. En una li ha respost, referent al tema econòmic, que tot li aniria bé, però que parés compte amb els zíngars, i en l’altra li ha dit sense dubtar-ho, que el seu país desapareixeria amb ell, és a dir quan traspassés. Es lleva, va al lavabo, pren un got d’aigua, es torna agitar encara espantat pel realisme del succés i es torna a dormir de seguida. No torna a somniar amb el seu mestre, però mai més oblidarà la seua visita.


Tower Of Power -"Only So Much Oil In The Ground"


divendres, 6 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (15)

Foto. J.M. Molgor.

Torna a habitatge principal atordit, dubitatiu, talòs també. S’asseu al banc de pedra de l’entrada observant la immensitat de serres que desfilen davant seu sense abastar-li el fi. Els pics més alts oculten l’altre vessant, malgrat que pel mig dels colls s’entreveu una munió de terreny que omple l’horitzó fins a difuminar-se amb el cel. Alhora les senyores a l’interior de la casa mantenen una conversa que en un principi no distrau la meditació del Ramiro, però al final s’enganxa a ella sense comprendre gran cosa. Les dones xerren de temes extraordinaris com si les dos ho entenguessin, parlen a la vegada com a ratxes, donen per entès que són satisfetes pel resultat de la conversa, sense que una sobresurti més que l’altra. El Ramiro no s’atreveix a entrar per no interrompre, també és per què intenta esbrinar com conclouran la qüestió.
Surt la senyora de la casa, trobant-se’l fent ja per entrar. La senyora l’acompanya a la cuina per omplir l’ampolla d’aigua, li regala una bossa d’herbes del seu rebost perquè es prepari a casa una infusió ben bona. Abans de marxar li recordarà de més a més, que no se la prengui després de mitja tarda, si és que vol anar a dormir aviat, com ho fan a la serra.
Se li fa lleugera la baixada. S’abstrau quasi tota l’estona amb la conversa que ha escoltat de les senyores. Pràcticament no pensa amb la resolució del Damiano, a vegades fa per donar-li voltes, però de seguida torna a la conversa de les senyores: com pot arriba a ser possible, i ho deien tan obertament com si fos el pa de cada dia, a la serra com més puges, menys els hi rega sang, no serà això també el que els hi passa als d'Escalabornava?

Tot esforç és en va. La sensació que li ronda la gola, més que no pas el pensament.



   Earth Wind & Fire - "Jupiter"
 

dilluns, 2 de febrer del 2015

Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (14)


--A més a més, no anava sol, el Tafur anava amb mi, veníem de l’escola, que de ben petits ens portaven a la mestra particular de la casa de la riba, el Tafur potser no se’n recorda, però sa mare segur que ens ho podria confirmar.
--Bé, llavors t’haig de dir, que en aquell incident trobem la clau. —El Ramiro sembla relaxar-se uns instants, però se li fa eterna la curta estona que el Damiano es pren per revisar de nou les seues notes.
--Sí, aquí ho tenim.
--El què?
--Les potencialitats confirmen que aquell dia t’hi vas quedar.
--Com?
--És a dir: que el nombre més gran de reiteracions passen perquè perissis ja d’infant, víctima d’accident o malaltia, i el que has contat abans no fa més que confirmar-lo.
--Sóc mort?
--No home no, no siguis palangana.
--Doncs no sé què és pitjor, si ser un pont, un poca llet o un paio que ja hauria d'estar mort.
--Calla ruc, fins i tot te n’hauries d’alegrar d’estar en aquest món, de les poques opcions de viure que tenies, ets en una d’elles.
--Llavors, sóc especial.
--No, no ho ets, no ho ets més que qualsevol.
--I que cony haig de fer amb la meua vida.
--Això de sempre, però que cony vols dir amb què has de fer? Continua igual, pots fer el que vulguis.
--Però saben el que sé…
--Què saps!, si no saps res.
--Doncs, no entenc res.
--Buf Ramiro. —El Damiano es desespera. —Ramiro pensa un moment, amb el motiu real pel qual has vingut a veure'm avui. Tu vas fer una pregunta.
El Ramiro no contesta de seguida. --Per saber si ja sabies alguna cosa sobre lo meu amb la noia de la veterinària.
--I?
-- (---)
--Que encara no hem parlat de l’assumpte principal i ja estàs en un estat de desassossec del tot refractari, que no et permet saber res, quan ni saps res, i et penses que ets algú i ja no ets ningú, però en realitat és tot lo contrari. Encara fotràs el camp sense preguntar-me per la raó que t’ha fet pujar fins aquí, avui un dia de cada dia qualsevol, abandonant la teua feina.
--La feina és el de menys.
--I la noia, ja no t’importa?
--Després de saber… ho sento, sóc un ruc, però estic un pèl trasbalsat. —Respira uns segons. —Sí, encara m’importa.
--Jo també ho sento. No és de bon professional trasbalsar al client, sóc molt maldestre, m’espera un llarg aprenentatge per endavant, un pot ser molt bo amb les matemàtiques, però el tracte personal és tan important o més en el meu ofici, i és evident que jo no el domino.
--Home, potser no trobaràs gaires casos com el meu.
--Casos com el teu, dius? Què pot tenir el teu cas pitjor als dels altres?
--Collons Damiano, el que m’has dit no deixa indiferent a ningú!
--Doncs tots els casos són així, en realitat a ningú li agrada saber el seu esdevenidor, perquè la incertitud alimenta l’esperança, i els coneixements no fan més que ofegar-la. Lo que tampoc ningú ha de fer, és hipotecar la seua vida a les variabilitats del futur. Jo sóc només un examinador, no un endevinador. Jo estudio les dades i ofereixo les màximes facilitats perquè un projecte surti lo millor possible, però fer d’això una creença... no, aquesta no és pas la meua feina.
--I que hi ha de lo meu?
--Ara m’agrades Ramiro. Mira: com ja t’haig dit les repeticions són minses, d’haver n’hi ha i la decisió com sempre és teua.
--Però que cony vols dir amb haver n’hi ha? —El Ramiro torna a perdre la paciència.
--Si no n’hi hagués cap, també t’ho diria.
--Vols dir que si no n’hi hagués, no caldria ni intentar-ho.
--No, escolta: la decisió sempre és teua, és el lliure albir, per estrany que ara et sembli l’arbitri del ser humà existeix fefaentment. Encara que en tots els universos no hi hagués un sol cop en què tu i aquella noia compartíssiu una part de la vostra existència, no hi ha motiu perquè tu no tiris endavant amb ella.
--I quantes repeticions n’hi ha?
--De veritat que ho vols saber? És una dada aproximada i en aquest cas, poc rellevant.
--M’és igual, ho vull saber.
--No més d’un centenar, ara ja t’haig dit quin és el gran nombre de repeticions.
--Però, Damiano, no m’has ajudat en res!
--N’estàs ben segur? Pensa que ara tens més motius per engegar fermament la relació que tant et preocupa.
--Abans també els tenia.
--Llavors perquè has pujat? No t’enganyis, ara tens més punts de vista.
--Potser massa.
--Sí potser massa, però tu ho has volgut, la solució total no existeix, qualsevol acció que prenguis tindrà les seues conseqüències, però no per això has de tenir por de prendre una determinació, doncs l’abstenció també tindrà les repercussions conseqüents. —Fa una pausa, recull els seus papers.—Vols alguna cosa més? El Ramiro fa que no amb el cap. —Jo hauria d’anar fent. Tires avall de seguida?
--Sí, ara.
--Passa per la cuina, la mare ja estarà voltant per allí, acomiadat d’ella, pren aigua abans de marxar, la d’aquí és més bona que la de la font dels Marcians.

Tower Of Power - "Squip Cakes"