--Quan un amic se’n va, tendim a sobrevalorar la seua
presència entre nosaltres.
--És per lo de la memòria selectiva.
--Ans al contrari, precisament és pel que la memòria
no rememora, el que no se’n recorda, el que no enregistra; és a
dir, el que notem és l’absència.
--És aquella porta que un dia s’obra, quan et penses
que el temps per fi ha ofegat el dolor, la porta que s’obre a la
mateixa hora que ella acostumava a obrir-la, tal com entrava dia rere
dia en la teua vida, regalant-te la seua alegria. Però no és ella
la que ara entra, llavors sents els dits com buits per dintre, i
l’anima s'et va ensorrant poc a poc del pit cap terra.
--(. . .)
--Mireu, quan jo me’n vagi ja em podreu sobrevalorar
tot el que vulgueu.
--Ves per on Engràcia, si ens enterraràs a tots.
--No és pas el meu desig d’assistir a tants
enterraments, sempre veus la mateixa gent fins que hi falta un, si al
menys us haguésseu convertit a alguna religió exòtica.
Una gran tetera ocupa el centre de la taula rodona. Unes
prenen el te amb sucre o amb llimona, amb una mica de vainilla o
sense cap condiment.
--Escolta’m Benet, abans quan parlaves amb el cirurgià
no haig pogut d’evitar de sentir la vostra conversa mentre
enraonaven entre les dones.
--No t’has de disculpar per això Medea, és una de
les moltes qualitats que les dones posseíeu.
--Ja, realment tant et preocupa la desaparició de la
vida?
--Dona, suposo que com a qualsevol ser viu, ni més ni
menys.
--No, segur que més que a mi sí, perquè mal de cap
que me’n fot.
--Jo ho comparo amb un llarg viatge en autobús.
--Sí, clar és un recorregut amb un inici vers a un
final i què?
--No home, no vull dir només això, no et fixis en
l’itinerari del bus, fixa’t en el seu interior on viatgen els
passatgers.
--I el xofer.
--El xofer sempre és el mateix, és pràcticament
anònim, ell fa la seua feina: condueix el vehicle pel seu trajecte,
un recorregut que ja li ve estipulat per cada un dels dies de la
setmana, amb els horaris i les parades previstes; són els viatgers
els que no es repeteixen mai.
--I altres variables com: la velocitat, la dificultat de
la carretera o la bellesa del paisatge, tampoc els tenim en compte?
--No, simplificarem una mica les coses, com si ho
contéssim a un nen petit i ens quedarem no més amb els passatgers.
--Entesos.
--Doncs ara escolteu si us plau: quan comences el
viatge, encara no ho saps, però uns viatgers fan el trajecte
complert i t’acompanyaran fins al final. En canvi inicies una
interessant conversa amb el veí de seient que no pots acabar, perquè
de sobte baixa a la primera parada. Una família nouvinguda es
disgrega dintre de l’autocar, al no poder viatjar tots en llocs
correlatius. Un d’ells va parar al teu costat, però ara tens el
dubte de què no saps per quan de temps. També, una parella al
davant del tot ha baixat abans de què tan sols els pugessis saludar,
amb tota seguretat no els tornaràs a veure mai més. Havent tantes
estacions intermèdies i infinitats de rutes, hi ha històries
laterals que arriben a confluir i a creuar-se en dècimes de moment a
l’interior d’una cabina que mentre tu ets dintre, sempre va
complerta i malament rai sinó ho està.
--Per què tens que preocupar-te per tota aquesta gent
que no veuràs mai més? Ells no tenen cap interès en el teu viatge,
són figurants, estan allí com podrien estar un altre qualsevol, no
en trauràs res d’ells.
--Tens una visió terrenalment egoista! O és que sempre
esperes rebre alguna cosa dels altres?
--Sí, tot això està molt bé, arribes a dir com la
cançó: "Quand queloun’ se’n va, un autre pren sa place",
però no en tinc prou amb això...
--Hui, aquesta és la perdició dels homes, pensar o més
ben dit, desconfiar que n’hi ha més del que realment podem
abraçar.
--És que mai t’ensenyen el joc sencer! La feina d’un
bon venedor és fer-te veure només el que li interessa. Ells res,
amb una ràpida primera impressió, ja saben prou bé de quin peu
calces i quan et tenen clissat, així faran per tal d’eludir els
retalls, els afegits obscurs i tot el que pugui resultar un maldecap.
Ara que jo em pensava que la perdició dels homes érem: "Las
malditas mujeres".
--És la mateixa resposta Bea, fixa-t’hi.
Als paradors, immobles amb poc gracia preferentment
situats en les cruïlles importants, la gent ve principalment a
compartir els darrers moments de la nit, quasi com un símptoma de
conformisme. Per exemple quan una parella acaba en un parador és
mala senyal. En una hora com aquesta, en nits com la d’avui abunden
els resignats.
--Us heu fitxat amb lo lletja que és la gent?
--I ara! Què pensaran ells de nosaltres?
--Tal com t’ho dic, com sempre estem envoltats
d’imatges perfectes, que si els conductors d’ofici, les portades,
els educadors, el personal que treballa de cara al públic, els
panels...
--Els plafons.
--Sí, i les persianes! No, la veritat és que quan et
trobes al bell mig del poble-poble, deu ni doret, n’hi ha de tota
mena.
--La gent és tal qual és, el que caldria potser seria
revisar els canons de bellesa, a lo millor no són els adequats o és
que estan sobrevalorats.
--Sí, home això serà! No veus quines cares, quines
boques!
--És el maquillatge que ja necessita un retoc, a
aquestes alçades de la nit...
--De moment als paradors encara no han arribat els
aparells de simulació d’aparença ambiental, quan s’instal·lin
ja està: problema solucionat.
--Sí, de vegades val més auto-enganyar-se que aguantar
la crua realitat.
--Que et penses, si no ens auto-enganyesem constantment,
seria fins i tot l’espècie la que correria perill.
--Entre això i lo que estira, anem ben arreglats.
--Centúries faria de l’extinció de la raça humana.
La intimitat de les converses al parador, no és pas del
cent per cent. A la taula del costat hi seuen tres paios avorrits,
que no tenen cap altra feina que escoltar a la Sra. Engràcia i
companyia.
