El Supun balafia els quartos en vermuts, se
li'n van i no ho pot remeiar, està enganxat a l’hora del vermut.
Cada dia rep un missatge del seu ajuntament advertint-li la caducitat
de la seua anuència. A la nit, ficant-se al llit, pensa que serà
el darrer dia que dormirà a l’hotel, i no para de donar-li voltes.
No dorm fins molt tard, quan el venç la son és a punt de despuntar
el dia. Després de llevar-se, tard, se'n va a fer el vermut.
Ara per ara s'ha convertit en el personatge de la
jornada. Al menjador no hi ha ningú que resti indiferent. Uns li
diuen que no torni, altres ans el contrari: si no fos per una cosa o
altra, li canviarien la feina. La tranquil·litat abans que res. Ha
de decidir ja! El que primer que sorgeix quan remena pel seu cap, són
els comentaris dels travelos i d’alguns altres, com un home molt
vell que sembla que domina molts camps diferents del coneixement. Per
exemple, un altre paio li va confirmar les paraules dels travelos,
això sí, que no ho sentís cap bocamoll, es veu que no pot
refiar-se de ningú, menys si s’ocupa un lloc dintre de l’organigrama
endogàmic de l’administració pública. El millor és, forçà la
situació, presentar-se quan se’t reclami, que no serà abans de
tres mesos. Després, aconseguida una feina estable i una residència
fixa, li entregaran la carta de ciutadania per fets consumats, que
se n'oblidi d’ampliar l’anuència, només farà que perdre el
temps i a més a més el tindran controlat.
Tres mesos per aconseguir una feina! S’ha cruspit els
doblers. D’ofertes de treball no li falten, aquí tothom té un
lloc buit a omplir. De reposador li han dit, a ell li ha fet gràcia
ser oficial reposador, una feina que et manin quants paquets has de
col·locar de nou, i portar un carretó d’aquí cap allà,
començant a cobrar des del primer dia. De llocs per dormir barats
n'està ple. Les adreces apareixen pitjant a les pantalles. Per la
pagesia es troben feines de temporada. A ell li fa més gràcia una
nòmina i no marxar del barri, ja ha voltat prou.
Existeixen cases d’habitacions oficials, però ell
òbviament no hi pot anar. Les privades són més cares i més
petites. L’han acceptat a la primera adreça que s’ha dirigit,
una dona gran li ha ensenyat l’habitació i li ha dit el que valia.
Després abans d’inscriure’l, li ha notificat la normativa de la
casa fent-li signar un paper. Al primer moment que hi hagi qualsevol
impediment amb la policia, els seus drets prescriuen i ha de fotre el
camp. També serà expulsat a cap de dos dies de falta de pagament. La
resta no és tan important, pràcticament són normes de bona
conducta i allò de què no pot rebre correu a la casa fins que no
disposi del codi d’identificació personal. Tot seguit li ha donat
un llistat de serveis extres que ofereix la casa als seus hostes:
Menjades, bugaderia, compra, missatgeria, perruqueria, biblioteca,
cintes... amb els seus preus corresponents. El llistat és molt més
llarg, però la majoria de serveis estan taxats amb un retolador
gruixut.
Amb el canvi ha perdut la intimitat del bany
personal, l’auster, però vast embolcall de l’hotel, i tres metres
cúbics d’espai. Està fent càlculs: a quantes hores de treball li
surt l’habitació? Demà serà el primer dia i passat demà ja
haurà de pagar. Tres hores seran per dormir. Per menjar un cop al
dia al menjador: una hora més. Unes set hores haurà de treballar
per subsistir sense penúries. Li han dit que pot treballar les que
vulgui, vint-i-quatre hores al dia si vol; com tampoc pensa fer,
almenys de moment, cap dia de festa i no tindrà temps per fer el
vermut, se li presenta un més que esperançador futur.
La senyora encarregada de la casa, és una dona que
parla molt de pressa, és incapaç de refrenar-se, llavors els nervis
se l’emporten i no pot parar de parlar cada cop més i més de
pressa, fins que cada dia, a mitja tarda es pren una pastilla que li
va recomanar sa germana que pateix d’un mal similar. Ella intenta
d’aguantar una mica més cada dia. Quan el Supun arriba després
de plegar, ja la troba tranquil·litzada, però els hostes ancians,
quasi tots, que no treballen, l’han de suportar així dia sí, dia
també. Hi ha un parell de dones, també molt grans, que viuen a la
casa, fen la neteja i el que convingui. Els amos no apareixen mai,
ells viuen a l’altre costat del túnel. Aquest negoci el van muntar
uns fills quan van morí els pares, encara que els més veterans
diuen que després ho va agafar una empresa que té un fotimer de
cases com aquesta, repartides per tot el Departament.
Tood Rundgren - "Hello Its Me"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada