El Supun és de vida, ficar-li el plat a taula i
començar a devorar-lo tot és una. Aquest dinar se li està fent etern, li costa
moure la mandíbula per mastegar. Una bola se li fa abans de la gola,
que ni bevent litres d’aigua pot dissoldre. Ja es nota l'estómac
inflat, com si hagués menjat bròquil, així i tot després del
segon plat demana flam de postres i cafè, com cada dia. Sortir-se’n
de la programació li resultaria fatal, més, pensa ell, que plegar
de dinar i marxar. Ell sap interpretar els senyals de la natura, les
que són incomprensibles als que no hi viuen en contacte diari amb
ella, no les que se senten a les parades del mercat, com la de la
serp que creua la carretera, o la dels gripaus escalfant-se en ella,
que si vas a mirar, són senyals que es veuen a on no hi ha natura, o a tot estirar en una intrusió de la mà de l’home en ella. Són
constatacions d’uns fets que a ell no li passen per alt. Segons les
informacions d’una pantalla s’inicia en un lloc secret, la reunió
dels dignataris designats per cadascuna de les Juntes Departamentals.
Una trobada de caire extraordinari, els periodistes convidats a
cobrir la cimera han estat desplaçats des d’un aeroport austral.
El Supun no té la capacitat de llegir les conductes reincidents dels
éssers humans pel seu profit, per molt que sap que la gent es mou contínuament,
fins que potser s’atura definitivament. Li porten dos petits flams coberts de nata, surant sobre una melmelada molt líquida
d’aranyons espessida amb mel. Sembla que avui no vulgui marxar
ningú, fins i tot el que fa estona que s’ha aixecat encara
deambula per la caixa. Les postres embafen al més golafre, ell ho
és, dels que més, i no pot amb ell! Passa sense pausa al cafè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada