Els ballarins corren a salts arítmics. A la vegada les ballarines desesperen immobilitzades en la posició original. Quan un d’ells sembla que se les atansa, allarguen increïblement els braços intentant-los atrapar, mes els seus músculs són polits, els seus dits són fins... elles perden la coordinació caient a terra sobre el seu punt, les mans patinen per les cuixes i els perden pels genolls. Algunes, les més alterades, els aconsegueixen retenir uns instants enxampant-los pels peus, fent-los vacil·lar. Un cau suaument i d’una tibada torna corre com si res, alguns, quasi tots, trontollen desacuradament, vessant-se amb tot el seu pes. N’hi ha un altre a qui li costa molt recuperar la verticalitat, per uns moments s’arrossega pel sòl, evitant les patètiques estirades de les tombades i quan sembla que la captura és del tot segura, d’un bot la supera, reintegrant-se a la dansa, a la circumval·lació extenuant. Després, elles ronden amb sinuositat per una catifa de pèls de seda, creant de perfil figures amb essa. Ells, que abans havien desaparegut al clarobscur, reapareixen amb un fos quasi imperceptible, i no tenen els peus lligats a la catifa, però els seus moviments són molt discrets, contrasten amb l’elegància d’elles, surant harmoniosament, menyspreant l’estridència de la música que només cohibeix als mascles. Llavors aquests, afectats per la visió màgica de la feminitat governant l’espai, inicien unes tímides maniobres, sense voler molestar la dansa de les seues companyes. En un tercer quadre s’eliminen les caracteritzacions, el terra és cobert de sorra de colors que es barreja i s’amuntega, a virtut dels dansaires. El pla s’amplia parsimoniosament fins a distingir el cromatisme dels grans de sorra empegats a la suor de l’espai interdactilar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada