dilluns, 8 de desembre del 2014

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(24)

             Aquesta mena d'esbroncada li escau com fuet a la cara, es dóna compte que ha de posar tota la seua atenció a les paraules del seu interlocutor, no sols l’ínfim percentatge habitual, no només amb el Damiano, sinó amb tothom en general i amb ell mateix també. Caldrà primer esbrinar alguna cosa més sobre les realitats repetides, sense ofendre’l.
--Parles de teories paral·leles…
--No són teories, hi ha infinits d’Enrics i Damianos, la nostra vida és una molècula d’aigua en un oceà d’oceans. Hi ha Enrics que viuen feliçment al teu país, i que no han marxat mai. N’hi ha d’altres que van arribar aquí, però ja han tornat, perquè aquell noi que t'havia de substituir va arribar sa al poble.
--Bé, ja ho haig mig entès, la teua feina o capacitat, és la de fer d’assessor de la gent sempre quan hagi de prendre una decisió. No ho sé si m’agradaria viure en un lloc que al primer dubte te n'anessis corrent a demanar ajuda.
--No és per cada decisió. Només les importants, les decisives.
--Ah!, no li veig la diferència.
--Què no li veus! Quantes vegades durant la teua existència en aquest món, has arribat a un punt sense retorn, diguem quantes?
--No ho sé, no són tantes.
--No, no són tantes, una, dos, tres, a tot estirar. Estic parlant d’aquell moment en què una decisió teua farà que la vida et canvií per sempre més. Mai més res tornarà a ser igual, per molt que ho intentis, o pitjor, que no te n’adonis o no vulguis adonar-te, o no vulguis prendre cap decisió per evitar que res no canvií, cosa totalment inútil, perquè arribats en aquest punt, no hi ha res a fer, no hi ha tornada enrere. I fixa't amb lo que dic: és millor estar atent, perquè quan ha passat, ha passat, i després sempre te’n recordaràs que vas errar, i et farà mal.
El vicecònsol resta mirant al Damiano seriós, aspecte concentrat. El Damiano, bon amic, intenta de nou buscar un exemple més proper per facilitar la comprensió de l’Enric.
--Una vegada em vas dir que vas conèixer a una noia, molt lluny de casa teua, i de sobte vas notar que d’aquella noia hi podries estar enamorat de per vida, era com la teua ànima bessona, no la coneixies de res, era el primer cop que la veies, és més: em vas confessar que vas quasi fugir de la seua companyia, per no caure rendit als seus peus per sempre més, i també recordo perfectament que em vas assegurar, que moltes vegades te’n recordes d’aquella noia, o no és veritat?
--Sí me’n recordo, és cert, encara que fa temps que ja no em retrac la meua covardia.
--I què creus? Què no va ser aquell un punt d’inflexió que vas voler, conscientment o inconscientment, eliminar abans que esdevingués res d’inevitable? Doncs no, no ho vas poder fer, és impossible.
-- (. . . ) —En aquest moment s’adona de la raó del Damiano.—Saps que sempre penso, o em solaço recreant que estic feliçment casat amb ella, i tenim un parell de fills.
--I ho estàs Enric, no hi tinguis cap dubte.
--Doncs no sé si em dónes una alegria o m’acabés d’enfonsar.
--Ni una cosa ni l’altra, jo només sóc un informador.
--I tu em sabries dir quina hauria estat la decisió correcta: si deixar fruir els sentiments, que és el que em demanava el cos, o reprimir-los i passar a una altra cosa ràpidament, que és el que em demanava la meua por de viure, després de sumar les possibilitats que més es repeteixen per les infinites realitats?
--Sí.
--I els d’Escalabornava, quan senten aquesta por, van a buscar un paio com tu perquè els ajudi a escollir, i els hi resolgui cada una d’aquestes disjuntives.
--Sí.
--N’hi ha molts de paios com tu?
--Tres, actualment són tres les persones que fan aquesta feina. Pensa que sempre han d’estar disponibles, de vegades es passen setmanes sense treballar, però no se sap mai, et poden venir dos individus a la vegada i llavors que fas?, no pots deixar a ningú sense fer-li el servei, a més a més n’hi ha dos que ja són molt grans, en saben molt, però ja deuen estar farts de treballar.
--Deveu ser molt respectats, com d’una casta superior.
--No, a Escalabornava no existeixen aquestes coses, allí no es mira això, tant és un escombraire com un metge, com un escultor, com un pastor.
--I té un nom aquest ofici?
--Sí, ens diuen examinadors, com hi ha registradors o remenadors, nosaltres som els examinadors.
--I només per curiositat, podria saber en quantes repeticions estic feliçment casat amb aquella noia, perquè ben pensat, la por de viure pot ser també una opció valida, com una mena d’autodefensa.
--Difícil, fa molt de temps, no?
--Sí, però el temps no és important, no?
Riu, per primer cop en tota la conversa, fa una oberta rialla. —Tens raó, però també no la tens.
--I com ho fas, si es pot saber?
--És un do, com les matemàtiques, també són un do.
--Vols dir que utilitzes les matemàtiques?
--Les matemàtiques, la meditació... sí principalment aquest parell de coses.
--I no em podries respondre a la pregunta que t’haig fet? Trigues molt a saber-ho?
--Costa el seu temps, i m’hauries de donar unes quantes dades, pensa que sóc neòfit, i que no sé si val la pena tant d’esforç per una qüestió ja caducada.
--T’ho podries prendre com un aprenentatge.
--Me n’haig d’anar Enric. -Li costa poc al Damiano fotre el camp d’un lloc. Pren el seu gec, la seua gorra i es dirigeix a la porta. Encara ha de carregar el ruquet, abans de tirar amunt.
--M’és difícil d’assimilar tot el que m’has revelat aquesta tarda.
--Ah! Pensa que en aquest món hi ha més coses que no entenem que no pas entenem. —Torna a riure, tranquil, obrint la porta del carrer. –M’ha agradat molt el dinar, gràcies per tot i la companyia.
--Escolta, i si et pregunto pel present: tu creus que haig de tirar endavant amb la relació amb la meua secretària. —Insisteix des del portal.
--Tu creus que aquesta és una qüestió realment important Enric?
--No.
--Doncs tu mateix. Ens veiem, Quan passaràs per casa?
--Suposo que aviat, no sé com està ara la feina, però no crec que trigui gaire. —El Damiano marxa carrer amunt, l’Enric regressa capcot al seu cau.