Ella
s’hi està a la botiga fins que tanca, surt igual que hi ha entrat,
amb la bossa de mà que duia, sembla que no hagi comprat gran cosa.
Tot sortint s’acomiada amb un parell de petons de la senyora
botiguera i pren decidida direcció cap a la fonda del poble. N’hi ha
dos, una la regenta un vell amic de l’escola de mestria del nostre
sentinella, però com no!, no serà aquesta l’elegida. La noia creua
el carrer, de tornada vers la parada de busos, es dirigeix a la que és més a
prop de l’estació, més cara, pitjor que la de l’amic del seu
perseguidor; més neta això sí.
El
personal de la fonda va de bòlit, aquí pleguen aviat, no com a
l’altra, que no li ve d’una hora. Com és una mica de rodalia, la gent hi té menys tirada. Aquest vespre és
plena, no plena a vessar, però si tan plena que quasi el nostre
interessat no troba lloc on seure. Com sempre, ella ha trobat lloc a
una taula just darrere seu, així que no la podrà observar en tot el
sopar, com a màxim, esforçant-se molt, la podria escoltar.
El
nostre amic seu acompanyat d’una colla de viatgers que no coneix.
Deuen ser d’un poble de la vall que no és el seu. Ell viu a la
capital, petita però capital, tenen un consolat i tot, més que a la
capital provincial, que no n’hi ha cap. Intenta entrar en alguna
conversa de la llarga taula, però no se'n surt, o no interessa el
que diu, que també acostuma a passar. En canvi la noia, a la taula
contigua, gaudeix de força èxit. Ha arribat a fixar-se que és una
taula ocupada predominantment per homes, els quals, com a borinots,
han estat la mar de feliços tot just veure que hi seia, inclús ho han celebrat amb alguna floreta del tot
fatxendosa. De totes maneres són homes que viatgen amb altres
vehicles o treballen al poble o vés a saber què, perquè a l’hora
de pagar i marxar, han desaparegut tots, deixant a l’adorada
prenen una infusió, compartint taula amb un matrimoni gran del
poble. Fins que els han fotut fora i tots plegats se’n van cap al
lloc destinat per passar-hi a nit.
L’estança
està preparada per una trentena de persones ben atapeïdes, el grup
que componen no arriba a la vintena. En una de les parets es repengen
les lliteres. Més al centre unes baixes tarimes quadrades, que també
poden fer el servei de taules, encabeixen un parell de persones. Les
lliteres les omplen les famílies, amb la canalla per dalt, i els
avis a baix. El xofer i l’ajudant tampoc hi són, segur que els ha
allotjat algú en un bon llit. Les tarimes estan més a prop dels
radiadors a la paret contrària de les lliteres, de seguida es van
omplint, fins que el nostre pobre home i la noia somiadament
desitjada, resten en una punta disposats a compartir-ne una. És prou
gran perquè els dos cossos estiguin suficientment separats,
salvaguardant el decoro i la bona educació entre persones estranyes,
per molt que es tracti d’heterosexuals de diferent sexe. A més a
més, tots dos col·loquen la impedimenta entre les estoretes
que els ha facilitat l’encarregat, que també va repartint mantes,
per finalment acomiadar-se desitjant-los bona nit, i que s’ho
prenguin amb calma, no els despertarà abans de les vuit del matí,
cosa que provoca les queixes de més d’un, però l’home marxa
després d'apuntar que no esperin que la llevaneu acabi abans la
feina.
Elvis Presley - "Suspicius Mind"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada