Els
dos amics ixen a passejar per la vora del riu, quasi sense parlar.
Pugen per un senderó que connecta amb un carrer de l’altra riba.
Corre un vent esmolat, s'arreceren rere un mur de pedra seca, sota la
placeta d’una ermita. D’aquí estan, es contemplen les
terres per on pastura. Es distingeix fins i tot el camí que
s’enfila vers Escalabornava. El darrer collat de la vall es mostra
pregó, llunyanament inabastable. Contemplant-lo, malgrat la remota i
il·lusòria imatge, pensa que seria accessible amb no més de cinc
hores de marxa.
Li
costa engegar, no vol preguntar res, mai ho fa, si no vol parlar, no
parlarà. Ha baixat a comprar. Acaba de regressar d’Escalabornava,
on hi ha passat el darrer mes. Creu, com altres cops, que pateix uns
dies de davallada endut per la melangia, tanmateix mai abans l'havia visitat. Li assegura que quan els seus pares
traspassin o els fills de la sa germana es facin grans, i no el
necessitin, se n’anirà a viure Escalabornava definitivament. L’han
admès a la comunitat. S'atura una estona per comentar-li una cosa
referent a la tia que s’està follant, així mateix la defineix. Li
demana si n’està enamorat: un sols s'ha d'enamorar de la millor,
no serveix de gran cosa, però és així. Li solta de patac.
--La
seua bellesa no és gens important, que sigui guapa, tingui bones
anques, quina estupidesa! Una persona troba irresistiblement
subjugant a una altra, per raons quasi sempre químiques,
superficials o profundes, ni físicament i molt menys psíquicament, sempre és així
per tornar-se a repetir. Per això és important lo primer que t’haig
dit.
No fa per contestar, no sap que dir, o no li interessa, o no hi ha
pensat.
--Saps
que els d’allà dalt no en volen saber res de camins i senderons.
Ja els hi està bé com estan, ells ja saben on van i per on paren.
--I
així que hi faràs tu?, si t’han acceptat, és que tens alguna
mena d’habilitat, no?
--Sí.
--Te
l’han tret ells ara quan hi has estat?
--No.
--Ja
sabies que la tenies?
--Ho
sabia i no ho sabia. Millor no volia saber-ho. No és res dolent,
potser carregós, perquè és una càrrega. Pasturar cada dia és una
càrrega també, però a mi m’agrada i em satisfà, això altre no
ho sé si m’agradarà. I tenir a tothom a sobre continuadament, no
sé si em va, fins ara haig mirat d’evitar la gent, no n’haig
volgut saber-hi res.
--Però
això és aquí baix, allà dalt… sempre m’has contat moltes
coses de la gent d’Escalabornava.
--No
et creguis, en veritat no hi tinc cap relació profunda, com fins ara
era una visita, era només una visita. Però ells ja ho sabien perquè
alguns em miraven de forma rara… o a mi m’ho sembla ara, no ho
sé, pararé boig.
Sap
que no és convenient que es posi nerviós, per la proximitat d’un
episodi d’ansietat, que vol evitar de totes totes. S'aixeca del
banc on seuen, tot dient-li que el convida a dinar a casa, de camí
pararan a comprar el que li faci gràcia.
Primer
s'estranya: no hi ha anat mai a dinar a casa seua, en canvi, ell sí
que ha menjat al mas, per tant no és tan estrany, més que res és
un acte d’amabilitat al que ha de correspondre. Així que finalment
també aixeca el cul, i accepta la invitació.
Tornant
al poble li fa cinc cèntims sobre la seua quotidianitat: acostuma a
dinar de menú sota casa seua, quan no, dina amb la secretària. Té
una bona ampolla de vi, pollastre i verdures a la nevera, prepararà
un arròs i unes costelletes de porc. El seu amic, n’està fart de
carn, li comenta que li vindria més de gust una mica de peix.
Llavors se'n recorda dels calamars congelats i els escamarlans, els
musclos, les escopinyes, i les navalles que va comprar l’altre dia
de mercat, pensant en un sopar especial amb la núvia.
--És
que la secretària no cuina res de res.-- Li clava així mateix-- Ni
en sap ni en vol saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada