Existeix
un home amb tota la mala sort del món, i ho sap; ho assumeix i no
passa res. Ell sap que si es reparteixen ametlles i n’hi ha una
d’amarga, a ell li tocarà. Que si es fa una cua per repartir les
ametlles, aquestes s’acabaran adés a què li arribin. Que si li
ve de gust menjar-ne i se'n va a comprar-les a la botiga, s'hauran
exhaurit tot just una estona abans. Al començament no s’ho volia
creure, es pensava que eren casualitats, però quan més gran es
fa, observa perplex que no són simples accidents puntuals. Malgrat
tot, ell continua esforçant-se per agafar un bon lloc a la cua, fins
que arriba el dia que deixa de jugar a la loteria.
Aquest
home, una vegada acceptada la seua condició, mai ha mirat de fer un
pas per treure’s la mala astrugància de sobre, potser perquè creu
que les coses encara podrien anar a pitjor, i ben mirat fins i tot es
pot considerar afortunat. La gent del poble no el considera pas com
un paio fosc a evitar, bé potser alguns, sí, però en general no
els preocupa massa. De totes maneres sempre se n’ha sortit tot sol.
Té present que la vida de tant en tant, li fot una garrotada que
gairebé el desfà, però ell ho supera. Abans, abans de l'última
garrotada, es pensava, o volia pensar que sortia enfortit d’aquests
envits. Ara sap que no, que la vida el debilita mentre li va prenent
tot allò que el satisfà. Tot amb això, ha conservat una bona feina
que li permet portar una vida prou resoluda.
Per
descomptat que no s’ha casat, mai cap dona li ha fet cas. I això
que ell s’enamora cada dos per tres, bé, ara no tant, però abans,
no s’hi podia estar sense estimar algú intensa i silenciosament.
El que va passar, és el que finalment va arribar el dia, que cansat
de fer tant el papallona, va decidir concentrar el seu amor en una sola persona. Però qui? No podia triar, l’amor
no tria, l’amor traïdor arriba sense avisar. I així va ser, no se sap com,
el quan, més o menys es podria encara precisar, que lentament es va
anar fascinant per una dona, que possiblement, mai abans hauria
participat en cap dels seus enamoriscaments, ni hagués donat mai un
ral per ella. Però fixa't, que va ser una cosa francament
increïble, una cosa que ha anat creixent, prenen força, omplin la
seua vida d’una manera que mai abans havia ni tan sols sospitat, ni
sentit.
No
es tracta de cap perseguidor, ni per suposat un empaitador, les
estimades no senten la seua presència. Bé, anys enrere sí, quan
encara ho intentava, però actualment… ho manté en secret, dintre
del seu escarransit món i a casa seua, on fins i tot ha instal·lat
un altar dedicat a l'adorada. Li escriu versos ridículs, col·lecciona
fotos (algunes, poques, les fa ell, altres les copia d’actes
oficials o d’àlbums d’amics comuns), amplia i retoca les
imatges, fa composicions, les repeteix, juga amb la llum, les
retalla. Les té per tot pis, que és petit, però agradable,
i és seu. Però les desa ben desades i no les ensenya a ningú.
L’altar l'amaga rere una cortina. Les fotos repartides per les
pantalles que ell activa amb clau secreta. Ningú al poble es podria
mai imaginar la dèria per aquesta dona. A més a més el seu
tracte li és rar, mai coincideixen, poques vegades es veuen, i quan això
esdevé, ell actua amb tota normalitat, com si el seu enamorament,
gairebé deliciosament malaltís, restés als límits de les quatre
parets del seu domicili. És feliç com mai abans ho havia estat.
The Supremes+The Temptations - "(I Know) I'm Losing You"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada