dijous, 20 de setembre del 2012

Faules i muricecs

 
Un menja-pols qualsevol.

Els gossos corren desesperats buixint a ran de la tanca, escarbant els marges amb les ungles premudes, aixecant bromes de pols, per la burla dels pocs ocells que els aguaiten. Els gossos borden: menja-claus, més menja-claus, mal parit. Ell, amb un picat ras els transmet: menja-pols, menja-pols, palanganes capdeconys.
Ell, que ni tants sols tolera un ínfim sarpat de pols a la lleixa d'una escletxa, evita esquerdes amb ferum de florit i culs de sac mal ventilats, ha patit un estiu en una contrada seca i polsegosa. La sequera ha penetrant a les entranyes de la serra convertint el fang en pols i l'aire calent en fred. Els mosquits no s'ha pogut reproduït a convenientment, menys mal de les aigües podrides, de nitrits surant.
En canvi, enguany va ben servit, l'estació se li ha donat força bé, una mica intensa i concentrada, potser. Una oportunitat el va portar a una altra en un frenesí curt i agut, però és el que té aprofitar l'oportunitat i no poder triar. Per l'última femella inseminada, només hi havia unes gotetes de descremada baixa en calories.
Més tard s'ha retrobat amb el vell amic Pipistrelus, arrogant com el que més. El paio viu en aquella edat en què quan més li fots, més en vols; el nostre Myotis és just a abastar l'edat en què quan menys fas, menys vols fer. Doncs el paio amb les consagrades converses d'inici de tardor: que amb aquella una cosa descomunal, amb l'altra fen volta-relles en ple vol, amb la de més enllà cap per avall... El Myotis de començament el seguia, àdhuc se li esgoten les contrarèpliques i resta mut, just l'hora de acomiadar-se per sopar.
Una mica deprimit ha eixit tard del forat, desganat, es topa amb un banc de mosquits fen el papallona prop d'un punt de llum. Desconfiat ( a gat escaldat...), triga en llençar l'atac. Lluny de graneres i camallargs! Defuig de l'arquitectura amb paranys enganxosos i cantells punxeguts! Una ratona petita l'adverteix del perill, malgrat tot, el ruc es tornava atansar a un finestró obert. Revola mentre es cruspeix tot el que pel camí es troba, després anirà per la ratona i se la farà, cap per avall o cap per amunt tan li val. Enveja la competència del bandarra menja-figues del Pipistrelus i la seua estúpida vanagloria.
Veiem que el Myotis pateix de bipolaritat, a l'hora abraonat que cagacalces, generós tan com envejós, de cop amb un empenta que li surt pels porus en forma de rauxa, igual que atordit faltat de coratge. Mes quan més confós es veu, carn d'hospitals i psicòlegs menja-polls, un bon amic li explica amb una paràbola la realitat de la vida. "La vida és una murga", aposti-la com conclusió de qualsevol frase premonitòria. La paràbola és aquella tan coneguda del voliac africà menja-formigues, amb el inesborrable record adolescent d'uns excel·lents tèrmits mai més tastats, que persistia en la fal·lera de trobar un termiter igual a aquell en la immensitat de la sabana, "si n'hi ha milers algun serà repetit, coincidiran". Pobre dèria d'il·lús menja-culs, imaginar-se que l'enginy de les termites és autocomplaent.
--Escolta xiquet, en una comunitat repartida entre gualdrapes i matussers, hem de mirar els uns pels altres. Vine,-- Li diu el bon amic Ferradura el Gran -- anirem cal Ferradura del Mig, és un savi entre els savis. L'avi és capaç de desxifrar a quilometres el més esquifit dels ultrasons i malgrat la seua vellesa, es belluga amb una eficàcia envejable.--

Continuarà.