A.C.J. ----- SIS (trenta-vuitè)

La nit a tots se’ls va fer curta, i acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls va passa volant. En aquestes alçades de temporada, contaven amb tan sols dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació, doncs la llet de lluna fluïa lentament, regalimosa per la superfície de les colades pètries, que creixien a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava un problema, ja què per facilitar més la feina, tenien què condicionar ressalts i gateres al pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareixia a qualsevol lloc, el mateix vidrier acostumat també al medi subterrani, mai l’havia vista.

Amb ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, de seguida es van brindar a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi va recalcar que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.

Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar, per què estan tant sols a poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli reparador. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, explicant-li que, no tenien temps d’anar fins allà, pensava que si s’esgotés la llet de lluna a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... A pesar de tot si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que s’extingí molt antigament per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols caldria esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat, aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, en una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En l'interior d'un dels dels gours, unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, sentenciant que les perles moren en ser tretes del seu gour d’origen. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust, tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.—

Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori es va anar dormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda.