A.C.J. ----- SIS (trenta-dosè)

I es va aixecar la boira. Quan ja ningú s’ho esperava: s’aixecà la boira. Els vilatans s’havien preparat per suportar un hivern llarg i dur. Els torts havien desaparegut dels camps, ja amb els primers freds. Les cigonyes van abandonar els nius de les torretes, restablien l’hàbit oblidat de viatjar vers al sud. Per uns mesos les barberies es convertiren en llocs de reunió; contractant actors populars que atreien la clientela, representant un parell d’historietes socials, per ser després comentades pels assistents, discutides això sí, sense trencar les normes fonamentals de la dialèctica; les cantines eren lloc adient on les discrepàncies no restaven sotmeses a la urbanitat. Un avantatge tenien de tindre, per defensar-se de l’hivernal competència perruquera, fins que amb la primavera es tornessin a reprendre els quefers quotidians.

Aquell matí, abans del mig dia, es va aixecà la boira, però no va marxar esventada per reemplaçar-la uns núvols foscos i grisos, que era lo més habitual; se n’anava la boira i els vents del nord arrossegaven carregues pesades, desplomant-les pel territori enfangant conreus, fen malbé camins i tancant els passos dels ramats a les pastures estivals. Es poden consultar als arxius municipals el llistat de ramaders arruïnats, sigui per la imprevisió o per la desgana, que havien estat obligats a un canvi d’orientació professional. Doncs aquell matí es va aixecà la boira i va sortir el sol. De seguida els habitants de pobles i masies es van llançar al carrer. En un principi anaven tapats amb gorres, manyoples i bufandes de llana, però al poc, la tímida escalfor solar en va ser prou per augmentar uns graus la temperatura, en un ambient tan calmós. I els nens de seguida van fer un munt amb les robes d’abric, i les senyores jeien sobre les mantes estirant els colls, fins i tot els treballadors per amo s’encaraven al sol per nodrir-se de vitamines, després de setmanes d’immersió sota l’espessor. El cel era net, la visibilitat magnífica, es podien veure les serres baixes al sud: seques, ocres, amb els boscos despullats penjats a les cingleres. La depressió del nord, terra d’immensos aiguamolls defensats pels boscos de pedra, entre les muntanyes de l’oest i l’inici dels mantells de l’est, on vivien els cavalls salvatges.

Els batlles, un per un, van preparar els seus carruatges, i sense fer més comentari, enfilaren els camins que els duien al Pedró del Quatre Batlles: un turó elevat al mig del pla que mor sota les baixes serralades. Mirador de primer ordre dels passos de les muntanyes de l’Oest, amb la seua borda d’aixopluc pel vigilant, ara desocupada. El Pedró és lloc de cita pels quatre batlles de la contrada, sempre que sorgeix un imprevist que afecta tots quatre municipis.

Un cop a lloc, abans de seure a les roques planes i deixar els cartipassos sobre la taula de pedra, els quatre van repassar visualment els collats baixos de la serralada. Tots ells eren lliures de neu, en el què duien d’hivern no havia caigut ni un floc. Després es van adonar que les clapes blanques havien minvat des de la tardor. Finalment van confirmar el que ja intuïen, i era el que els havia fet pujar al turó: el pas entre els Gresos i els Marbres era obert. Aquest pas és realment una bretxa que comunica amb la carena que davalla vers una tancada vall posterior. Per la seua disposició obaga, ni a finals de la més benvolent de les tardors resta practicable. Significa un descans entre torres desplomades i obtuses muralles que impedeixen l’accés als suaus vessants que oculta.