Cinquè

                         Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el senyor cap de pastors va fer partícips als camarades, del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no ens sorprengui una maleïda borrasca i ens converteixi a tots en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançava n'estava més segur que ja no podrien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua; era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.
                          Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. En ple estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades desguassaven desfilassades als aiguamolls.
                         En sortir pel cairat de la darrera fondalada se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre l'hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets. El fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers. La senyora trementinàira es preguntava com podien passar abans amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb molt de compte, adonat-se de què un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i al darrer tram, el gel era inexistent.

                             No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, protegida per un amplia franja de marbres vetats, en conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga baixada nevada. La neu transformada, els ensorrava fins l’entrecuix. Col·laboraven tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.