Sisè

                         El sol els cremava la cara i la vista, confonen els relleus i les referències. El terreny planejava, apropant-se al limit. Quan creien haver aconseguit la fi d’aquella falsa esplanada, un esglaó invisible els mostrà més blancor. Els sol fugia de pressa i quasi ni els deixava distingir els contorns del gran circ que formava tota la capçalera de la vall, amb una lluïda gelera mimètica que l'alimentava. Uns centenars de metres per sota, s’apreciava una gran plataforma amb grans roques grises sobresortint de la neu, i més lluny la vall perdia alçada ràpidament, inclús es podia veure com atapeïts boscos s’abocaven pels vessants, tallats per nombroses cascades. Però, ells estaven en el nivell superior, amb el pas clos per un magnífic circ encinglerat. Empetitits, la moral se’ls esvaïa per instants, la noia va començar a repetir:--Hem de buscar el pas, hem de buscar el pas.-- Després amb el braç assenyalà cap a la dreta, la senyora trementinàira va confirmar: --Si existeix un pas per algun lloc, ha de ser per allà-- Tot endegant la marxa per la vora de l’esbalç, franquejant a la dreta. Al menys així s’evitaven les geleres i els seracs de l’altra banda, pensava més d’un.

                        La neu estava més compactada prop del precipici. Davant de l’imminent final de la tarda, van accelerar el pas tot el que van pogué. El marge anava fent-se estret a l’igual que la cresta de la dreta davallava, però encara eren lluny d’albirar-li final, i el sol s’amagava. El vidriaire va insistir en la necessitat de cercar un aixopluc per passar la nit, sinó malament rai. El més assenyat era buscar refugi en alguna de les boques o balmes que presentava el cingle de la dreta. Es van repartir per inspeccionar les diferents obertures que oferia la paret. La paret no era lluny, però les forces fugien a cada gambada, els pantalons xops, pesaven més i més.

                        La xiqueta va ser la primera que els cridà, convocant-los a la seua balma. Després d’assegurar-se que tots l’havien sentit, va tornar a l’abric rocós que ocultava una construcció de pedra seca, que tancava una obertura lateral amb dos murs edificats en paral·lel, amb les portes als extrems contraris. Però va ser una figura humana tapada de cap a peus la que l’esperava a la porta. Aquell jove va patir un daltabaix immens al escoltar els crits d'una veu femenina. Encara incrèdul es va ficar el capell i cabdellat en una manta va córrer a l’exterior. Veient-la amb aquells rinxols que li queien per les galtes ocultant-se-li dintre la jaca, amb l’esguard entre la sorpresa i l’esperança, il·luminada per la darrera llum del capvespre, va caure perdudament enamorat d’ella de per vida.
                         Allí van anar compareixen els expedicionaris, i tal com arribaven feien el mateix: es quedaven aturats, callats, esperant algun moviment d’aquella figura humana. Quan van ser-hi tots, la noia va fer un pas, somrient sense esforç, composant un gest afirmatiu amb un lleuger moviment del cap. Aquell paio de serrell pelut, encara la va mirar per uns segons abans invita’ls a entrar a la balma.
                        Una vegada a l’interior va prendre una teia penjada d’una fissura, i els acompanyà fins al fons de la cavitat. El mateix sistema de murs paral·lels tancava un reduït espai. Entre murs els convidà a treure’s la roba, les botes i penjar els sarrons en uns pals incrustats en la roca. Al pastor se li escapaven les seues primmirades maneres, i va fer d’entrar a l’estança amb la roba posada. El noi s’ho va impedir gesticulant ostensiblement: es tocà la manta, i el barret, formant una ix amb els braços, també desenredà una part de la manta, ensenyant-li la pell nua de sota. El pastor insistí, ensenyant-li, amb que si al menys podien entrar el menjar, llavors el xicot li va passar el braç per l’espatlla tot content, el pastor a mig desvestí trencà per fi el silenci:--Això sí que t’agrada, eh paio! —Ell li va contestar amb unes frases de les que s’entenien alguns mots com: menjar, sí, cuina, olla, jaç calent i poca cosa més. Embolicats amb les mantes sobre l’escarida roba interior, descobriren que el lloc condicionat no era pas massa gran. En un racó cremava el foc, una fumera natural extreia el fum, el terra era pla i cobert d’una basta catifa, la roca de la paret estava eixuta i entapissada de pell per la part baixa. Per sobre la catifa uns coixins de cuir es bellugaven a la voluntat dels hostes, munts de flassades plegades a les vores. L’ambient era realment agradable. Al pastor li estranyava l’habitacle, ell era fet al gust rústic funcional de les seues cabanes i se li feia rar que no hi haguessin unes lliteres, una taula o un parell de bancs.

                        Repartits en rodona, no trigaren gaire a omplir el pap; havia gana. El noi disposava d’uns lloms curats, que ni el pastor recordava haver n'hi tastat cap de tan bo. Abans que l’olla arranqués el bull ja s’havien despatxat dos peces senceres, regades per un vi de bota que entrava com elixir diví. Per postres, la senyora va sorprendre’ls amb uns dolços fets per ella, que guarien les dolorides i entumides articulacions. Més tard van fer te, van fumar i sobre tot van xerrar, teixint entre tots un llenguatge mínimament comprensible, que els va ser possible una comunicació prou entenedora. Ell tenia ganes de parlar, feia més de tres setmanes que els seus companys havien marxat. Els hi explicà la seua decisió d’aguantar tot el possible a la muntanya, abans que caiguessin les grans nevades. El seu treball estacionari l’obligava. Aleshores els va parlar dels seus pares, que vivien a ultramar i la seua il·lusió per retirar-se amb ells quan fos ric. Això al pastor li va inquietar, i li va preguntar si és que ell no era fill de la vall. Sí, sí, va dir, ell i tota la seua família, però quan es retiraven anaven a viure a la costa d’ultramar, perquè els hi agradava més. N'estaven tips de patir fred i humitat recollint llet de lluna, llavors emigraven quan aconseguien un bon capital que permetés continuar vivint a la família, al menys, fins que un fill tornés a l’interior de les muntanyes per continuar l’empresa familiar. Una feina prou rentable, però molt dura. La llet de lluna era comprada a preu elevat per bòviles i ceramistes, tan de la vall, com de les terres de l’exterior, i mai en tenien prou; tanta quan baixaven venien. El vidriaire, encuriosit, li va demanar que era exactament la llet de lluna. Ell es va estranyar de la seua ignorància, però es va estranyar encara més quan va veure que els altres tampoc ho sabien, llavors els hi va dir que l’endemà al matí els ensenyaria el lloc on estaven treballant. Així mateix els va fer saber dels seus plans: demà tenia que escorre els filtres, preparar el carregament i deixar els recipients nets i a punt per quan tornessin, ja amb la primavera avançada. El dia següent farien via tots junts.