Nous contes per un nou estat. - Tercer: EL DISSORTAT. (10)

Encaparrat, fa dies que no s'atansa per la botiga de la veterinària, tampoc ha progressat gens ni mica la relació amb ella. Porta uns dies dolents a la feina, perden diners amb ossos de feines, en les que triga més hores de les que pot facturar. Encara rai del seu empleat, un noi jove que va arribar al país buscant-se la vida, i va recalar a la vall vés a saber com, sort que va encertar amb ell. Li trau molta feina, i la fa bé, més que bé. Avui el Lucho ha passat a veure’l pel taller, mentre estava maquinant una peça que no li acaba de sortir, i amb el Lucho allí impossible. Al final ha tret un parell de cerveses i se les han pres sota la porta, també l’ha convidat a fumar, al Lucho si no treballa l’has de convidar, quan treballa i té virolla no cal que et preocupis per pagar, faràs sempre tard.

--Hi hem d’anar Ramiro, sol perquè ho vegis. És una moda de la capital, o de vés a saber on, perquè a la capital s’ho copien tot de l’estranger. Les paes estan darrere de la barra amb uns escots de cal Déu, i els paios bevent davant seu embadalits trempats com boc cercant femella. Això sí, res de convidar o paga copes ni cap tipus de putiferi, allò és un aparador, si t’agrada, beus i et quedes, si no fots el camp i tan tranquil. Però quines paes nen! No sé si ho fa l’ambient, la roba que porten, la llum o que collons és, però allí jo em deixo la setmanada.

--Déu n’hi do, para compte.

--Ja em coneixes, jo faig bondat, ara quan surto, surto, tant m’és cent que cent mil.

--I sol van paios amb aquests locals?

--No, hi ha de tot, homes, dones, parelles, grups de senyores prenen el cafè… ara el lloc preferent és la barra, a les taules la visió és limitada, normalment a la cambrera que et serveix, ara hi ha gent que prefereix les taules, es passen estonades amb un llibre i de tant en tant gaudir de la vista, clients fixos tenen fins i tot.

--No sé si em convenç gaire el que em dius.

--És pura observació, com si estiguessis en un jardí ple de flors o en un museu admirant quadres, és magnífic.

--Si en tens prou amb això… jo crec que ja no en tindria prou.

--En tens prou, en tens prou… no m’estàs entenent Ramiro, jo esmento l’art i tu escoltes carn.

--Bé ja està bé, no serà tant. N’hi ha molts d’aquests tipus de locals?

--Uns quants, això sí, tots diferents.

--Diferents?

--Sí home, cadascun cerca el seu públic. Varietat d’estils per englobar la màxima clientela.

--Però hi ha tanta gent que hi va?

--Cony, no et dic que és lo últim de lo últim, hi va gent de tots colors, dones, senyores aprendre el te amb pastes mentre peten la xarrada… ara els que allí xalem de veritat és gent com nosaltres, sembla que ens els hagin fet a mida.

--Uns paios com tu i com jo no m’estranya, però tu i jo és una cosa, per molt que de per si, ja som una mica rars, ara lo que m’estàs dient de les senyores i les criatures.

--Eh! Jo de criatures no n’haig esmentat. Mira Ramiro, jo em penso escapar la setmana que ve a l’oculista, m’hi estaré un parell de dies, ni un de més. Si vols, ja ho saps, llavors podràs corroborar, o no, les meues paraules.

--Tinc massa feina ara, i no estic prou motivat.

--Tu mateix, ja t’ho explicaré quan torni.

Vainica Doble - "Cartas de amor"