divendres, 18 de gener del 2013

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-novè)

El poble fa un recés, extenuat pel foll anar i vindre, que el permeti recupera el nord. L’atabalament oblida lo fonamental i lo radical fa por.
Se li va oblidar el mal que li va fer; al seu amic no se li oblidarà mai, i no acceptarà una humiliació encara que sigui per l’oblit, per més llunes que al firmament creixin.
Faràs el que la teua façana comuniqui als altres, et marcaran el nombre del carrer i el pis que habites, fins que t’enterrin per inútil.
Tots som tan iguals, que no ens agradem i els agredim.
No entendre, no cal saber, els dansaires es nodreixen de la tècnica, desfibren el llenguatge, dessagnen a l’autor, captiven l’audiència.
Darrera d’un gran negoci n’hi ha unes aptituds ètiques detestables.
Aprofundir en una desoladora xacra social, és abocar-se al cor de les tenebres, la història que sempre es repeteix és la història universal de la infàmia.
A l'estança del cartell inesborrable, la pantalla il·lumina un repetit missatge: Què se’n ha fet de la pastoreta?
La somniarà aquesta nit, que es fica nua al seu llit, el cobreix amb un llençol i l’abraça per dormir junts. A l’endemà pensarà: avui t’he somiada i el voldré somiar demà.
El delit de sentir la sang de la cara corren embogida, acaronada per uns llargs cabells.
La presència dels absents pot enganyar la realitat, però tots hi són presents.
Dents grans, grans a la cara, orelles a joc amb el nas i els pels a joc. Aspecte maligne.
Per a què no se li oblidessin, es va apuntar en un paper les dones que més li agradaven, i en rellegir els noms va observar algunes coincidències. La Pilar no hi figurava a la llista.
La llum és tan blava, tan intocable que empetiteix la porta de casa.
El desig el va enganyar, i en satisfer-lo la va repudiar, però el desig el va tornar a enganyar.
Estava preocupada pel futur d’un familiar recentment decés. Totes les nits somiava amb ell, fins que una nit li va dir que es trobava la mar de bé.
Les limitacions es veuen amb la vellesa, es noten amb la maduresa, es dissimulen a la joventut; de nens les ignorem. No!, les acceptem, no! ens enrabiem i plorem.
Explicava i explicava i ningú li feia cas. Se’n va anar del barri, de la ciutat i li passava el mateix. Per fi va tornar a casa i és va ficar a pintar cares de persones que no havia conegut.
Superada una llarga inapetència, experimentà tres tristes relacions ràpides, i així continua. Pateix la síndrome encara per batejar, de la imperiosa fugida en acabar d’ejacular.
Res més agraït que un suc de taronja recent espremut, senzill i bo, sinó que s'ho preguntin als milers de sucs que venen als supermercats.
La vida consumida amb el temps que ha passat, no es vol comprometre amb el temps que vindrà.
És retroben tots els vespres on sempre, i com sempre és retrobaran demà.
A les candoroses se les sedueix maltractant-les, a les belles amb inseguretat, a les arrogants amb submissió, a les maternals mostrant-te desvalgut, a les lletxes amb arrogància. Poca cosa més hi ha company.
Moltes miques, sempre seran un munt de miques.
Pensa amb els que van marxar, ja de ben jovenots. Creu que van veure que era tot esgarrat, i no valia la pena...
Habitualment ens sentim diferents en la nostra manera de reaccionar vers als més propers, quan ens incideix qualsevol exemple que ha incidit a tothom.
És ficà tot sol en un projecte precari. Actualment, la desídia dels amics el pertorba. Ho contraresta intentant cercar nous amics llunyans, per a què el rescatin del seu desfici.
Només ocupem els espais buits quan sirguem. La major part del temps restem desocupats com envelats de platja esperant els estiuejants.
Un màxim de tres manies són acceptables, més ja no. Als meus amants no els hi haig permès mai transgredir aquest límit.
Per què us preocupeu tant? Obrint aquella porta tornareu a la normalitat.
Quina vida que porto! Aquesta és una de les més dures que m’ha tocat.
D’habilitats i talents naturals, en rebem tots com a mínim un parell. Jo mateixa, sempre haig tingut facilitat per nedar, o per comprendre llengües mortes.
La felicitat: sortir a l’hivern d’una piscina calenta i engegar la radio.
Cada cop que circula per davant, fa culpable a la feina de no veure a la seua amiga.
Muchas veces la magia no es tal, no tiene un origen sobrenatural. Es como cuando estás escuchando un concierto de un trio de contrabajo, piano y bateria, y de repente te parece escuchar una trompeta, y piensas que es la hostia, y no, no es más que el virtuosismo del contrabajista que consigue hacer sonar su instrumento como una trompeta.
Demanen: per què qui viu en al carrer Celeste Mendoza, es creu més? Per què és únic amb els seus i diferent amb els del carrer d’Os Mutantes de més amunt?
Va passar una lluna de primavera a Edimburg. Després cada any ho recordava: --Tal vegada a Edimburg... compartint-lo amb els seus, fins que anys més tard es va suïcidar.
Sempre la busques on no hi és, què faries si la trobessis on ets?
Aniré allí i faré una cosa, després prendre el sol i tornaré cap a casa. Ho programo al matí, i al mig dia ja ho he fet tot, i ja sóc a casa.
El secret està en apreciar a totes les persones que van a l’autobús, vampiritza-les si vols!, per ínfim que sigui el trajecte compartit.
Todos venimos del frio, todos venimos del frio. Que frio, que frio. Que bueno cuando el frio se va. ¿Però cuando volverá?
És una música subliminar, et recull l’ànima llençada com un paperot esborronat, i amb una imperceptible escalfor la fa surar, encenen-te les puntetes més elèctriques i prens consciència d’allò que vas dir: de què si anem baixant el llistó contínuament, aviat ens fotran de pals per tot arreu. --Te equivocas hombre, es sublime.—
Un dia ho vas llambregar, i mentre, sabies que ho reviuries incansablement en els teus pensaments. Així vas fer. Ara al menys saps que existeix, però ja no et demanes per què ets incapaç de retenir-lo. Havia un moment en què et feies massa preguntes.