El poble fa un recés, extenuat pel foll anar i vindre,
que el permeti recupera el nord. L’atabalament oblida lo fonamental
i lo radical fa por.
Se li va oblidar el mal que li va fer; al seu amic no se
li oblidarà mai, i no acceptarà una humiliació encara que sigui
per l’oblit, per més llunes que al firmament creixin.
Faràs el que la teua façana comuniqui als altres, et
marcaran el nombre del carrer i el pis que habites, fins que
t’enterrin per inútil.
Tots som tan iguals, que no ens agradem i els agredim.
No entendre, no cal saber, els dansaires es nodreixen de
la tècnica, desfibren el llenguatge, dessagnen a l’autor, captiven
l’audiència.
Darrera d’un gran negoci n’hi ha unes aptituds
ètiques detestables.
Aprofundir en una desoladora xacra social, és abocar-se
al cor de les tenebres, la història que sempre es repeteix és la història
universal de la infàmia.
A l'estança del cartell inesborrable, la pantalla
il·lumina un repetit missatge: Què se’n ha fet de la pastoreta?
La somniarà aquesta nit, que es fica nua al seu llit,
el cobreix amb un llençol i l’abraça per dormir junts. A l’endemà
pensarà: avui t’he somiada i el voldré somiar demà.
El delit de sentir la sang de la cara corren embogida,
acaronada per uns llargs cabells.
La presència dels absents pot enganyar la realitat,
però tots hi són presents.
Dents grans, grans a la cara, orelles a joc amb el nas i els pels a joc.
Aspecte maligne.
Per a què no se li oblidessin, es va apuntar en un
paper les dones que més li agradaven, i en rellegir els noms va
observar algunes coincidències. La Pilar no hi figurava a la llista.
La llum és tan blava, tan intocable que empetiteix la
porta de casa.
El desig el va enganyar, i en satisfer-lo la va
repudiar, però el desig el va tornar a enganyar.
Estava preocupada pel futur d’un familiar recentment
decés. Totes les nits somiava amb ell, fins que una nit li va dir
que es trobava la mar de bé.
Les limitacions es veuen amb la vellesa, es noten amb la
maduresa, es dissimulen a la joventut; de nens les ignorem. No!, les
acceptem, no! ens enrabiem i plorem.
Explicava i explicava i ningú li feia cas. Se’n va
anar del barri, de la ciutat i li passava el mateix. Per fi va tornar
a casa i és va ficar a pintar cares de persones que no havia
conegut.
Superada una llarga inapetència, experimentà tres
tristes relacions ràpides, i així continua. Pateix la síndrome
encara per batejar, de la imperiosa fugida en acabar d’ejacular.
Res més agraït
que un suc de taronja recent espremut, senzill i bo, sinó que s'ho
preguntin als milers de sucs que venen als supermercats.
La vida consumida amb el temps que ha passat, no es vol
comprometre amb el temps que vindrà.
És retroben tots els vespres on sempre, i com sempre és
retrobaran demà.
A les candoroses se les sedueix maltractant-les, a les
belles amb inseguretat, a les arrogants amb submissió, a les
maternals mostrant-te desvalgut, a les lletxes amb arrogància. Poca
cosa més hi ha company.
Moltes miques, sempre seran un munt de miques.
Pensa amb els que van marxar, ja de ben jovenots. Creu
que van veure que era tot esgarrat, i no valia la pena...
Habitualment ens sentim diferents en la nostra manera de
reaccionar vers als més propers, quan ens incideix qualsevol exemple
que ha incidit a tothom.
És ficà tot sol en un projecte precari. Actualment, la
desídia dels amics el pertorba. Ho contraresta intentant cercar nous
amics llunyans, per a què el rescatin del seu desfici.
Només ocupem els espais buits quan sirguem. La major
part del temps restem desocupats com envelats de platja esperant els
estiuejants.
Un màxim de tres manies són acceptables, més ja no.
Als meus amants no els hi haig permès mai transgredir aquest límit.
Per què us preocupeu tant? Obrint aquella porta
tornareu a la normalitat.
Quina vida que porto! Aquesta és una de les més dures
que m’ha tocat.
D’habilitats i talents naturals, en rebem tots com a
mínim un parell. Jo mateixa, sempre haig tingut facilitat per nedar,
o per comprendre llengües mortes.
La felicitat: sortir a l’hivern d’una piscina
calenta i engegar la radio.
Cada cop que circula per davant, fa culpable a la feina
de no veure a la seua amiga.
Muchas veces la magia no es tal, no tiene un origen
sobrenatural. Es como cuando estás escuchando un concierto de un
trio de contrabajo, piano y bateria, y de repente te parece escuchar
una trompeta, y piensas que es la hostia, y no, no es más que el
virtuosismo del contrabajista que consigue hacer sonar su instrumento
como una trompeta.
Demanen: per què qui viu en al carrer Celeste Mendoza,
es creu més? Per què és únic amb els seus i diferent amb els del
carrer d’Os Mutantes de més amunt?
Va passar una lluna de primavera a Edimburg. Després
cada any ho recordava: --Tal vegada a Edimburg... compartint-lo amb
els seus, fins que anys més tard es va suïcidar.
Sempre la busques on no hi és, què faries si la
trobessis on ets?
Aniré allí i faré una cosa, després prendre el sol i
tornaré cap a casa. Ho programo al matí, i al mig dia ja ho he fet
tot, i ja sóc a casa.
El secret està en apreciar a totes les persones que van
a l’autobús, vampiritza-les si vols!, per ínfim que sigui el
trajecte compartit.
Todos venimos del frio, todos venimos del frio. Que
frio, que frio. Que bueno cuando el frio se va. ¿Però cuando
volverá?
És una música subliminar, et recull l’ànima
llençada com un paperot esborronat, i amb una imperceptible
escalfor la fa surar, encenen-te les puntetes més elèctriques i prens
consciència d’allò que vas dir: de què si anem baixant el
llistó contínuament, aviat ens fotran de pals per tot arreu. --Te
equivocas hombre, es sublime.—
Un dia ho vas llambregar, i mentre, sabies que ho
reviuries incansablement en els teus pensaments. Així vas fer. Ara
al menys saps que existeix, però ja no et demanes per què ets
incapaç de retenir-lo. Havia un moment en què et feies massa
preguntes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada