L’Ernest ja és aquí, i abans que si es que era
pugui albirar on para la Milia (dins d'un estany remullant-se amb uns
nois de la seua edat, invitant a sa germana a participar en el joc,
que s’amaga entre unes desconegudes de les que només coneixem a la
Gladys, que per cert, llueix un cos mínimament encobert, de lo més
mínim de la plaça realment), doncs ell ja ha trobat un ganxo: --Mira
nen, avui toca, jo ja vaig quedar amb la dona: tal dia i tal dia; des
de llavors com un clau. No, si falles un dia trenques el mètode, no
puc fer-hi res, una cosa va després de l’altra i així
successivament, les setmanes són el ritme, això sí, quan arriben
les vacances és una altra història, tu ja m’entens.— Per la
vora de l’Ernest passa en aquest moment, un xaval que potser feia
més de trenta anys que no veia. Es miren i es complimenten
gestual-ment. A l'instant, els dos han rememorat aquell dia en què
van compartir una experiència molt important per la seua formació
futura, del que aleshores varen sospitar. Ara no sabrien què dir-se
l’un a l’altre. L’Ernest era un adolescent, però l’altre
encara era més jove. Tots dos s’han quedat amb la sensació de què
més endavant, les seues vides paral·leles,
confluiran novament en una marca important.
La plaça ocupa un espai obert estès amb vistes al
cel. Els ancians tombats a les hamaques s’entretenen llegint les
formes dels núvols. Els amics es van agrupant, cercant la confiança
per reconèixer-se ells mateixos. A l’Alícia, que romandre sola li és tan bé com amb una munió de desconeguts, li ha encantat
sumar-se a l’equip del Galera, que hores d’ara ja conté amb un
gruixut número de components, intentant dominar entre tots una de les famoses
mànegues desbocades, despatxats a banda i banda per la inèrcia de
la indomable mànega. En una de les sacsades ha xocat contra una pila de gent
que ballava sobre uns taulers imitant els moviments dels surfers, sota els hipnòtics efectes dels "Beach Boys". Els ha escombrat a tots
fins a la piscina, ella ha restat fora de l’aigua, però se li ha
desfet el collaret de boletes que du, li costa una estona
reconstruir-lo. Ara, que la seua atenció resta lliure, li ha vingut al
cap un comentari que va sentir fa uns dies, i ella el transmet al que
té més a prop: --Sabes el Optimo, el que vive en la calle de los
Zombies, pues el otro dia contaba que tuvo una experiència eròtica
con una cuchara, la gente no lo entendía, ni le hizo mucho caso,
però el dice que la cuchara tuvo un comportamiento muy meritorio.—
Com sempre la colla del Galera ha triat la més esquerpa de les
serps, la del cap de drac. N'hi han que al menys porten collades unes
nanses per a què els temeraris domadors s’hi arrapin, però
aquesta rellisca com una mala cosa. La fredor de l’aigua aplaca el
dolor de les seues batzegades, que inevitablement és reflectiran
al sendemà escatxigant les pells de blaus.
El que ha fet tard és el Lino, que per fi aconsegueix
cavalcar sobre la cua de la serp, el pitjor dels llocs. Així es pensa que
recuperarà el temps perdut transportant els mobles del cunyat. Fins
i tot el palangana volia parar a un restaurant de carreta, tan sols
per què li havien dit que es menja molt bé, i avui segur que
trobarien lloc. La dona li treballa, es veu que vol evitar la Festa
de totes totes. El Lino s’ha tingut de ficar fort i son cunyat no
ha insistit més. Després del favor que li havia fet, no es veia amb
cor de raptar-lo per fotre's un dinar pantagruèlic, que per suposat
pagaria. El recalcitrant cunyat l’ha apropat al barri i se’n ha
tornat a la carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada