Isabel, reconec amb recança que les meues darreres cartes em
semblen, després de rellegir-les, cosa que faig constantment, més
que res per seguir el fil del diàleg amb la teua prosa clara i
directa, una col·lecció inacabable de sentiments auto-compassius i
covards. Les frases, una darrera l’altra, cauen en la indefensió i
la perplexitat. I penso: com m’has pogut suportar? Les teues cartes
en canvi, quan les llegeixo em transmeten clarividència, em parles a
mi, directament del teu amor al meu. Les teues cartes em fan plorar
mentre ric, em fan surar quan estic deprimida, m’enfortissen,
m’activen, m’exciten de tal manera que després de llegir-les em
tanco al dormitori i m’acaricio tota. Hores d’ara em
pregunto sinó serà aquest el motiu de què les llegeixo tan sovint,
però que importa, crec que no cal traure raó de tots els actes que
una fa.
Deus d’estar avorrida dels meus problemes amb el David
i amb el treball, tant com jo també ho estava. Isabel, si encara
guardes dintre teu l’espurna que va néixer en aquelles nits
inoblidables, aquesta carta t’omplirà de joia tant com m’omple a
mi escriure-la, perquè sóc una dona nova i decidida. Tal com t’ho
dic, l’altre dia després de la festivitat de la lluna de
primavera, el meu cor no es podia contenir. Era com si el pit em
cremes, la ment m’anava a mil revolucions per minut, i vaig saltar,
vaja si vaig saltar. Ho tenia que fer, per fi una força superior em
prenia i em conduïa per on jo volia. Potser et sorprendrà el que
ara et diré, molt em temo que tinguis de mi una imatge d’una
persona més aviat poruga, però els esdeveniments s’han succeït
sense pausa. Primer vaig plegar de la feina, no em va agradar mai, bé
al començament potser sí, però de temps ençà es convertí en un
fastigi. Pots creure’t que va ser molt més fàcil del que em
pensava? Els companys van intentar retindrem, no sé si pel meu bé o
mirant el seu propi benefici. Et seré franca, treballar en un equip,
tota sola amb quatre homes, a vegades comporta certa intimitat. Tu
ets la primera que ho saps, quan li vaig dir al David que el deixava
em respongué que ja s’ho veia vindre, i amb mala bava em van
preguntar, quin dels quatre era l’afortunat. A ell no li vaig dir
que també haig deixat la feina, com als altres tampoc els hi vaig
dir que abandonava al David. Et creuràs que els quatre es creien
amants en exclusiva! La veritat és que va haver un temps que a mi
aquesta relació quadripartida em provocava una sensació de
preeminència indescriptible. Al començament vaig pensar que la
situació no duraria pas gaire, i ja veus la ingenuïtat masculina no
té extrem. Així que la cosa es va estabilitzar i actualment ja no
em feia ni fred ni calor, no sé ni per què l’aguantava encara.
Fins el dia en què tu vas aparèixer, i aleshores l’amor va
arrasar amb tot.
Jo ho haig deixat tot, m’haig desprès de tot i
m’ofereixo a tu nua i neta. T’estimo molt Isabel, t’estimo tant que no
estic segura d’aconseguir expressar amb les lletres escrites a la
pantalla tot els meus sentiments. A més a més, en aquests moments,
em perdonaràs, però se’m fa difícil concentrar-me, estic massa
excitada i les paraules se m’escapen. Tu ho ets tot per mi, i això
que haig fet no és pas una demostració, jo ho veig com una ofrena, sol
espero que l’acceptis. Isabel amor meu, sé que no t’esperaves
una cosa així, és el que deia la meua avia: la lluna pren l’energia
sobrant de la gent i la reparteix entre els que la necessiten, i ben
cert, és que jo n’estava de necessitada. Ara sol desitjo veure’t
i petonejar-te tota, fer-te tan feliç com em vas fer tu aquella nit,
aflorar-te, menjar-te, compartir la teua vida, estimar-te.
Respon-me aviat amor meu.
Elsa, la que t’espera.
. . . . .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada