La Mitjana, bosc de ribera. (Primer tram: Pont sobre el Segre- Pont metàl·lic sobre el canal de Balaguer)

 
Pont sobre  el Segre.
>>>>>>>> ___________



>>>>------------


                          La Mitjana

____ITINERARI A PEU__________         
      Farem cap al pont els tirants des de l'anterior itinerari, "Plaça Europa - Campanar de la Seu Vella", seguin el passeig sobre les vies del tren des de la plaça Europa, que en el transcurs dels mesos ha romàs igual, fins i tot les obres del voltant de l'estació esperaven la bonança i el fluix del capital confiscat.
       Si més no, accedirem al punt de sortida, a la riba esquerra del Segre, des de qualsevol altre lloc de la ciutat. Si som forasters recent vinguts en tren ho tenim ben a prop. La nova estació d'autobusos també espera que les urpes es clavin fins colpir l'os i veure que és el primer que peta.


           El pont dels estirats, com a darrer en arribar és l'intrús que talla el passeig superior, caldrà baixar de nivell de seguida per continuar. 

           La competència de les aus entre els cable superiors del pont dels tibants en vers el cablejat del pont del ferrocarril a mercè de les tribulacions: les successives vibracions produïdes pel sotragueig dels trens, els destorba el descans, fugint, volant en conjuntada desbandada.


               Els nius prefabricats buits de les cigonyes, en una ciutat plena d'elles, a ningú li agrada que li diguin on ha de viure.

    
           A les basses de les comportes i la resclosa del canal de Serós fan vida nombrosos ocells aquàtics, permanents com el martinet blanc, la polla d'aigua, la cuereta torrentera, el blauet, els cignes, l'ànec de coll verd, la xivitona o estacionals com les gavines, bernat pescaire o el corb marí gros que hi hivernen.

  
            Passejarem pel passeig del Segre fins les comportes, elles marquen l'inici de la ciutat. L'aigua es robada pels canals de reg, si la prenguessin aigües avall, ja sortint de Lleida, gaudiríem d'un riu més respectable, però potser no tindríem mitjana.

Pujarem al nivell de la carretera, creuarem el pont del canal de Serós i prosseguirem per l'estreta vorera al costat del mur que protegeix el parc de la Mitjana. Els camps de fruiters  s'estenen a l'altra banda.
 L'alçada del mur ens permet aguaitar sobre la clamor de Cervià, que corre abans de desguassar al final del canal de Balaguer, just bans del canal de Serós.

   Aquest paratge recollit ens ofereix alguns del millors racons del parc.

Abans haurem d'entrar a la Mitjana per la discreta i directa porta del camí de Granyena, la primera de la riba esquerra. El llarg preludi ens encebarà. 
Una suau baixada ens convida a internar-nos.

Canyissars per la dreta, esbarzers i joncs ens franquegen per la pista que en du fins al pont metàl·lic sobre el canal de Balaguer. Abans prendrem un senderó a l'esquerra per albirar els marges de la Clamor de Cervià.
Després, just abans del pont, corre a l'esquerra un ampli camí de recorregut circular fins a un mirador a vora del riu, un boscam de verns (la Verneda) amb un sota bosc d'esbarzers i tamarius.

                La soledat, comunica amb las serenor, el fressar de les petjades enllacen sobre la calma, embolcallat per l'aigua, l'aire, apartat per la vegetació, endinsant-te lentament. El brunzit sord de la ciutat s'entesta en dir-te on ets.

       

      Les mitjanes constitueixen illes embarrancades pels sediments, en trams d'aigües planeres i madures. Són colonitzades acceleradament per la vegetació, creixent a l'empar dels nutrients. Els fruits atrauen ala fauna, als ocells d'antuvi, sobrevolant les bardisses, la fullaraca, de seguida hi fan vida. Parlen de què un cop hi van fer cap uns nàufrags, als que els hi va costar molt més sobreviure.

   De regrés de la Verneda, situats al pont metal·lic el travessarem, però  preferirem retornar per creuar-lo de nou i continuar el passeig per l'esplèndid senderó que remunta la riba esquerra del canal de Balaguer.

La Verneda

A.C.J. -----CINC (dotzè)

Com es poden reconèixer els humans els uns als altres? Sense intercanviar-se informació, tant sols fiant-se d'un limitat sentit visual, a prou feines capaç de distingir faccions o colors d’un rostre entre una multitud? Suposo que per aquest motiu han perfeccionat tant l’art del retrat, reflex de la imatge recreada en el cervell. Posseint ingents peculiaritats no combinables, han d’emergir per un costat o altre; cal així entendre la sentència: amb la cara paga. La gran majoria no s’hi identifica amb la intimidatòria copia patent a l’espill de la sala de bany, forçats a transigir amb l’autoacceptació. La impossibilitat de transmutar-se o no més de transfigurar-se, traslladant-se d’un cos portador a un cos receptor, els fa miserables. Creixen per arreu els agrupaments de pensament o en el pitjor dels casos els manipuladors clarividents, intentant reforçar-se amb el més gran nombre d’organismes vius possibles. No deixa de sorprendre’m, per més raons que busqui, aquesta impracticabilitat.

Un major coeficient intel·lectual no és pas sinònim d’equanimitat. Amb prou reserves, fen oïda a la saviesa popular, el qualificaríem com a do; com la facilitat de dibuixar, de cantar o de desxifrar jeroglífics. Estic d’acord amb l’asseveració de què tot ànima vivent conté un do com a mínim, molt clars per unes (massa i tot potser), mentre per altres és un prim fil que espera ser estirat amb unes pincetes especialment adequades que mai són disponibles, tot obeint a algun tipus de llei de compensació pre-transicional. Vull dir que són bescanviables a un mateix nivell, sense que ningú resulti perjudicat.

En un camp més bàsic com el del suport físic, és encara més inconcebible. Tal vegada perdrien restes de memòria o de sentiments en els transvasaments, irrecuperables a l’hora de la tornada, o es confondrien amb altres cassigalls irretornables, davant la impossibilitat de desembarassar-se d’ells radicalment. I perquè retornar? No és el mateix circular amb un vehicle que amb un altre, si tots dos marxen? Per què conservar la ingratitud d’un cos a per vida, si faria millor servei al veí, o a la cossineta? L’acte reproductor ja és a per sí, en la negació sexual, un assaig instintiu quasi desesperat. En el sofisticat recolliment litúrgic del fet, són a prop de compartir místiques experiències cercant la confraternitat universal. Idènticament a la religiositat magnificada monumentalment, tal com he citat fa una estona: expressió clara de l’ànima humana. Excés de solemnitat, amb el senzill que és triar un capell per cada llum del dia, donant un cop d’ull al barreter! Més implicacions indirectes comporta el canvi d’habitacions, exceptuant els establiments, en els quals amb refinada educació es facilita la permuta de dormitori sense cap tipus de discriminació, per més vulgar que sigui el client; alguns són extrets d’uns patrons incansablement repetits, indeferenciables si no fos per la lletra d’habitatge que ocupen. En els dormitoris sedentaris apareixen els cantons rodats dipositats i arrasats en el llarg d’una existència, impossibles de transportar i de dificilíssim trasplantament fora del seu habitat natural.

La mena de transvasament deuria de ser complerta, millor que parcial, pels possibles rebutjos que emergirien. Més en l’àmbit immaterial de pensament superficial, com les aficions: un cos avesat a un esforç constant, podria admetre uns hàbits de treball meticulós de recol·lecció d’invertebrats, coleòpters fiquen per cas, procedents d’un individu amb sobre pes. Una ment d’una ànsia ràpidament auto-satisfeta, que se li instaurés de sobte una vocació abstracta o irregular, li podria provocar uns problemes psicosomàtics importants. Un virtuós de la kora elegiria un nou receptacle amb uns dits perfectes. Una bona dentadura és diligència bàsica, la voracitat és la seua subsistència. En el terreny dels òrgans els informes mèdics tindrien excessiva preponderància, jo optaria per una prohibició explícita, concertant als participants a seguir impulsos instintius per arrencar amb càrrega pesada com un imperdible suspensori. Atenció als espavilats que intentessin desempallegar-se de defectes in-ocultables a mig negociat, endemés dels destres en girar la truita encalçar-los de tal manera que viuen en ells. Serien inevitables un trasbals en els hàbits alimentaris de més que provables contra-efectes metabòlics. Malaventura amb un cervell de porcions limitades, incapaç d’admetre sapiències apresses en el passat, crearia impotència, ràbia, desencís, abocant a un atac de nervis o una profunda depressió, únicament sollevada amb un nou desplaçament. A més caldria estar atent a un mal funcionament sensorial, que filtraria la realitat in-usualment, canviant la percepció del subjecte vers un entorn assimilat des de la naixença, tornant-lo quasi hostil. Un element d’una pretesa memòria privilegiada esdevindria, a pesar de la seua obstinació, en oblidadís en un arravatament. La secular por dels mascles a concebre coartaria la transsexualitat. Cal ser acurat donat la complexitat del fenomen, una persona que admira quan plovisqueja no té per què delectar-se amb un xàfec. L’amuntegament inqualificable i reserva de dades, que acaba malmeten la memòria de bateria amb el joc de l’engany d’esborrar tot el que no interessa, carregant l’inconscient inconscientment, transformant una substància en in-substància.

També hi ha els que tenen una habitació integrada al tot de l'habitatge, un o més llits centrals oberts o tancats per les mosquiteres com uns mobles més al costat de taules, cadires, cortines, o armaris; aquí el nou inquilí hauria de fer unes reformes considerables i per no desviar-se massa de les activitats diàries seria recomanable l’ajuda d’un equip de bons professionals: una altra vegada situacions insostenibles. Incomprensiblement la virtut els empobreix.

Desconnectades gran part de les mini sessions, és hora de reprendre les tasques de precisió.

A.C.J. -----CINC (onzè)

Admeto que se’ns escapen efusions humanes com l’amor i el seu contrari: l’odi. A més a més de l’art de la música, no captant dissimilitud de si un cop de percussió és cadència o soroll. Entenc, però, emocions com la passió, el desig o l'aquiescència, i comprenc actituds situacionals tals com la irrellevància, la condescendència o el ressentiment.

L’amor és polivalent, de cop és per un, de cop és per molts, de vegades d'un color, d'altres d'una policromia exultant, a voltes enorme, a voltes de límpida precisió... i així successivament. És un sentiment que s’empetiteix o s’engrandeix seguin reaccions químiques orgàniques, similars a les produïdes pels psicòtrops, carregats tant per aconseguir estats superiors de la consciència, com per simple divertiment. Tremendament complicat seria una reglamentació idiosincràtica en aquest camp, donat que la ment se’ls enterboleix involuntàriament, producte de convulsos sentiments que desfermen unes reaccions per les que no estan suficientment preparats; una simple mancança evolutiva. És només per què són extraordinaris? Mes amb preocupants repercussions de destarotament físic.

L’odi seguiria una direcció oposada amb les mateixes característiques i similar gamma d’escales. L’odi s’associa amb la violència, tanmateix altes saturacions amoroses arribant a ser perilloses, precisament pel possible embafament dels decantadors. La fatalitat de l’odi és que atrapa el salvatgisme virulent en els nivells inferiors, fregant inexorablement la destrucció. Sabedors de l’amenaça, nombrosos efectius i grans despeses dediquen els creadors per auto-vigilar-se. L'enorme partida que és menja dels pressupostos de la Junta provoca escarafalls, sort que n'estic desvinculat. Una protecció únicament comparable al secular perill a una nova macro-crisi mundial, que els pugui sumir en la devastació, tal com la denominada Catàstrofe del Bromur, que no va ser prevista pels economistes i agafà amb les calces brutes a les grans patums del periodisme com a la resta del guardians guardonats, duien directament de la misèria i a la tomba a milions de persones. Una tragèdia dels pares dels rebesavis del sr. Toribio, estudiada i analitzada encara en els anuaris i tesines actuals, entestats com estan en preservar la civilització.

L’amor en canvi els hi és vital, tenen camp obert per interactuar en ell. Els descontrols de la indomable fluctuació repercuteixen socialment, esquitxant tota funcionalitat humana.

Faules contra muricecs

                       LES SEQÜELES

    
       Les millors mangranes són les que resten a l'arbre, ben bé fins que les fulles engrogueixen .

Elàstics grocs porta el meu enamorat, elàstics rojos del ben cagat. Escarransit, acollonit, ara ni la vanagloria l'obnubila, ni la vanitat l'entorpeix. Cagarro de paio, dies i dies, setmanes entaforat al cau, arraulit sense forces, com si fos el primer cop que la vida el maltractés. De l'hòstia que li van fotre amb una granera al bell mig de l'estiu, encara no se'n ha sortit; temorós es rebrega per marges i cairats. 
Passada tota la dolça tardor sense aconseguir recompondre's completament, ni carregar prou el pap, se'n ha vist amb la presa i obligació de cercar un nou cau. Del marfull estant albirava un millor raser, a la fi s'ha trobat el què ha trobat. Enyora l'escalfor d'antics esculls, penjat d'una biga de formigó abandonada en una nau a mig fer. Com estació intermitent, com un interludi entre dos peces, a quina més patètica. S'auto-enganya, creu propera l'espera definitiva pel sojorn del fosc hivern, entre tant cantusseja: "Oh que llarga que és fa sempre l'espera, quan s'espera que vindrà el pitjor i que trista..."
Una revolada cercant els darrers insectes voladors de temporada i tancar-se un altra vegada, escodrinyant un jaç encisador, enrecordant-se del darrer hivern ben escalfant a les entranyes de mama terra.

Il·lús, babau cagaelàstics, li sembla que tot tornarà ser com abans, com si d'abans fossi tant generós, tan excepcional... les vegades que ha penat tant com ara, o més, estant sa com una mangrana. Sembla que no tingui memòria, o que igualment danyada per la garrotada només funcioni selectivament, tràngol esgarrifós per qualsevol quiròpter.

Observem al nostre personatge: el Myotis, passar-les magres. Amb una llarga fama d'arrauxat, que ens semblava força contrastada, fins i tot respectada, reculant a l'hora de la veritat, però no s'ho veia venir? No veia que se li anava la pell!
           Eixelebrat de boca en fora, prudent en demesia de gola endins, ara l'hem ben clissat i sembla que no podrà assumir tot aquest desori. 
           Molt em penso que quan arribi el proper abril, no es podrà permetre ni una mísera astènia primaveral.