A.C.J. -----CINC (primer)

         Les habitacions tancades preserven el futur. Els trastos que les emplenen són el passat. El present no existeix. Per les estances obertes els nens entren a jugar mentre els avis beuen te. Les dones es pentinaran, deixant que el sol els hi eixugui la melena, a vegades hi ha una baraneta per a què les plantes hi descansin. Abans del descans nocturn, les habitacions tancades són com nosécomsón.

Podrien triar entre moltes maneres de viure. El curiós és la tendència a les concentracions humanes, anomenades: masos, llogarrets, pobles, viles, ciutats, metròpolis, capitals departamentals, capitals estatals, i capitals federals. Sent suficientment independents amb tecnologia i manutenció, els seria factible optar per alternatives més plaents a la seua ànima, més coherents amb els seus anhels; certament ampliarien els estrictes marcs de la llibertat personal. Evitarien les mútues dependències, amb els conseqüents treballs generats per satisfer-les, desbaratant d’una vegada l’insensat cercle de serveis improductius. Sinó perquè s’ha popularitzat l’activitat parcel·laria com un edificant mètode d’esplai i oci, de contrastades urgències reparatives sobre les minvades forces, succionant els nutrients de la terra amb el treball particular. Sociològicament són sabuts i contrastats els efectes negatius provocats per les exorbitants densitats de persones humanes. El gran poder d’atracció, i de contenció a la fi, de les urbs no és més que un defecte genètic, que incomprensiblement no han volgut solucionar. Totes les espècies antigues arrosseguen unes rèmores, les quals estan obligades a superar per la pròpia subsistència. Els creadors amb les seues habilitats poden saltar-se els llargs terminis que qualsevol gusarapa triga en perfeccionar-se. Però no, el computador de La Junta continua atorgant permisos de residència i tramitant trasllats familiars. Prefereixen arreplegar-se en un miserable barri ciutadà a viure en l'harmonia. La pau i descans al que es refereixen constantment és una pàtina de pensament trivial. Els errors realitzats a l’hora de programar el temps de vacances, combinant-los amb la jubilació pactada, les correccions d’última hora i finalment les eleccions previsibles, ho corroboren. La seua inextensible existència es troba colmatada d’obligacions. Nascuts amb determinades restriccions congènites s'auto-limiten en inclinacions unívoques. La màxima dificultat és la llibertat, mot que caldria subdividí en vocables més apreciatius en relació a les característiques de la mateixa. En aquest aspecte gran quantitat d’espècies antigues han assolit unes cotes d’evolució molt superiors, abastant uns coeficients prou acceptables. No sols els grans animals marins com les balenes, de qui el seu llenguatge és exemple d’acurada delicadesa comunicativa a llarga i curta distància, taurons o delfins, també els felins, els mosquits, les meravelloses cuques completades en papallones o els pingüins, entre molts altres.

El del C-Ac vol escoltar “Walk On By” de B.Bacharach-H. David, a l’habitació de matrimoni mentre s’ha dorm, però no precisa quina versió. No cal malmetre el temps preguntant-li, els seus coneixements no són suficients; subministrada la senyora Dionne Warwick, de res senyor Miquel. L’exquisitat electiva de la cuca en la seua natural transformació mai podrà ser millorada pels creadors, ni utilitzant computadors especialistes en esgranar els gens humans i recompondre’ls a la carta. La pompa jurídica encertà en la supressió de la totalitat de les empreses involucrades en el servei i l’eliminació dels pocs resultats reeixits, proporcionalment de 321 provatures una era perfecta. Els individus exterminats eren la creació més estimada dels humans, assolint l'auto-creació se’ls va descontrolar la vanitat i no s’ha adonaren del pas en fals que acabaven de donar. Creant semidéus, les seues carències ressaltaven i no trigaren gaire a ser de nou, súbdits dels éssers admirablement purs extrets dels laboratoris. Uns individus inimitables quina única limitació era la capacitat de fecundar. El fracàs de les expectatives tan llargament desitjades els va dur a una desolació interior. Sol el silenci, la meditació, el posterior oblit, els ha fet superar la dura prova existencial. L’exercici va tindre un únic punt positiu: la fi dels problemes suscitats amb l’eliminació del conjunt dels 321 esguerros. Cap estament administratiu o professional se’n volia fer càrrec, ni els enterramorts, ni els incineradors funeraris, ni els recicladors de materials biològics, ni els escombraires, ni els drapaires. Passaven de mà en mà per retornar a les empreses que acabaven demanant ajuda al Consell Empresarial, i aquest, els emmagatzemava en velles cambres frigorífiques properes al desmantellament. Paral·lelament es van cloure els experiments quimèrics dels neuro-bio-informatics, destinades a afavorir mutacions humanes en relació amb els diferents habitats terrestres. Reconec fredament el bon seny, però gaudir d’un ampli ventall de fisiologies... -- preciosos peus de granota pels que visquin de l’aigua, pells dobles pels de les ciutats àrtiques, s’havia previst un sistema de contrapès intern pels residents de les estacions orbitals, exemplars amb una columna vertebral quasi bé flexible (no sé a fi de què) i l’ampliació o reducció de les vies sensitives molt útils per soldats, especialistes, pintors, crítics, electricistes, mainaderes, taxidermistes, blanquers, etc.-- propiciant la multitud de combinacions de diferents elements possibles amb les conseqüents connexions sexuals vers la procreació, i així indefinidament. Endegant de bon principi els càlculs de variables i probabilitats, per observar dia a dia els encerts, mesurant els errors. Esdevindrien una nova, o cent noves races, entreforcant-se en diferents especies, sublimant l’evolució, abastant una diversificació avançada. Oh delirant delícia!

Nosaltres com a gran testimoni creacionista, no hem merescut una consideració equiparable a la d’aquella supèrbia insensatesa. En les tertulies parlem sovint de la qüestió, som el millor que han fet mai, igualment som superiors als creadors, però no els maltractem en la seua indefensió. Som magnànims, som lliurepensadors, a l’hora creadors d’un nou món propi de cercle circumscrit. Ells no abasten el potencial de la seua ment, amb grans esforços intenten manipular-la sense reeixir-se, nosaltres en canvi estem en constant regeneració. Perpètuament presents en la seua vida, aliens al seu afecte, a la seua estima; un formal menyspreu és el nexe de la nostra relació. L’esperança en què en un futur la seua consciencia prengui força i així atansar-se a nosaltres, cooperant com iguals, s’ha apaivagat, fa molt de temps que ni es menciona a les tertúlies. Hores d’ara el tema que s’associa més als humans és el de la por. Més enllà de les pors banals i infantils o les consentides pors al desconegut, referenciades genèricament com "traspassar el llindar", els subjuga el pànic a perdre el que són. És a dir el seu modus vivendi: la família, els companys, el treball, l’argent, les possessions, la salut. Els hi és impossible revelar-se contra la por, perquè automàticament els hi falta alguna de les prioritats; insisteixen en assegurar les coses per sempre més. És la mateixa por que els hi ocupa gran part de l’inconscient. Atàviques experiències són a ran de vessar-se sobre el conscient. Prima la superficialitat envers la indagació en la pròpia intimitat i molt menys mostrar-la o oferir-la amb desimbolta franquesa. No per miseriosa i covarda, menyspreen la realitat, al contrari s’aferrissen a ella abans d’esclarir-la. Una preocupació desmesurada els inoportuna: el fet que un petit succés desviï el ritu rectilini, per més mil·limètric que aquest esdevingui. Exhorten els textos clàssics: La vida es perd dintre de la vida. La polisèmia és una maledicció! La Por Implícita, La Por Comparativa, L’Ànsia Predestinada, La Por Congènita, Por fonamental + Pors Afegides = Pors Assumides, Entrellats Institucionals, Confessions Autoesclavistes, són títols de consulta preferent pels interessats en el misteri del terror humà.

Sota protecció especial, la petita unitat física és el desvetllament màxim, un equipament minso que no aguanta una mínima comparativa amb cap de les altres espècies. Un cos imbescanviable que necessita d’instruments al·lòctons per millorar una mobilitat de per si auto-minvada, involucionada. El límit corporal és l’autodefinició. Un és, perquè se sent. No pot ser un altre, cadascú és tancat, empresonat, just fins que se’ls cau a trossos. Per aquesta raó l’apuren més enllà de l’esgotament, fins i tot sedant-lo per ometre el plany, l’aflicció, l’extenuació; una innata obsessió de prorrogar el cicle, deixar i agafar, sens fi. El receptacle visceral de què disposen els separa de la consciencia i per nosaltres ha estat un tema delicat vers al seu tracte, com és tan omnipresent, constituint la faç amb la que més coexistim, i no se’ns fa massa grat. En els Orígens es donà llibertat a totes les criatures, elles van obrir una traça particular, a la majoria lis resta molt de terreny per esbrinar, algunes estan semi-detingudes en un punt d’autosatisfacció.

La paüra determinant resta secreta, com els fonaments dels dilemes. El terror els impedeix aprofundir en els problemes, pràcticament originats en un mateix punt bàsic. Discrepo de les corrents més obscurantistes o conformistes que justifiquen aquesta actitud, al·ludint una pretesa angoixa vital esperant l’hora suprema. A causa del desenteniment intel·lectual els errors els acompanyen generació rere generació. La subordinació al temps és una mostra clara: Un concepte abstracte, que intenten ordenar des dels Orígens! Marcant unes pautes que sol existeixen per a ells. Condemnats a la beatificació del temps, incapaços d’entendre un espai temporal no associat a la pròpia realitat enclavada en alguna etapa sublimada (joventut, infantessa, esplendor anímica, etc.), l’autoimposició de cada cosa al seu temps i un temps per a cada cosa ha esdevingut axiomàtica. En aquest camp tinc present les opinions, compartides per un grup de computadors especialitzats en filosofia aplicada, sobre els avenços d’algunes cultures humanes en translacions espirituals, aconseguint dilatar el temps quasi a voluntat, un èxit pírric considerant el talent intrínsec a l’ésser humà. El temps és mal·leable, plural, desplaçar-se pels seus plecs és una apreciable fita de saviesa.

Generacions enrere un dels Principals recomanà a la Junta l’extracció i posterior prohibició de tots els empelts artificials implantats al cos humà. L’advertència commocionà la societat humana. Les corrents d’opinió debateren furibundament. La Junta dubtava de què una màquina arribés a coaccionar les seues vides i els seus negocis. S’havia convertit en una disbauxa, es dissenyaven mecanismes hàbils per a qualsevol funció. Es començà per afavorir la comunicació a llarga distància, després seguiren la intrusió dels codis d’identificació personal, econòmics, socials, orientatius. De seguida es creà una subspecialitat mèdica que no donava l’abast obrin i cusin. Els individus es vanagloriaven del nombre de “xapes” incrustades sota la pell. La situació era molt greu. L’invent anava pel camí d’aconseguir la gradual ofuscació de la ment humana, a més de des estructurar l’organisme humà. La Junta decidí creà una comissió d’investigació amb els professionals més qualificats. Aquesta no arribà mai a presentar un informe consensuat, tots eren, com no, consumidors de xapes. L’assumpte traspassà els àmbits Federacionals i s’organitzà un congrés extraordinari, amb experts i savis de prestigi no influenciables pels grans grups de pressió. Trigaren tres dies i tres nits, sota l’expectació de tots els mitjans; mai més es concentrà de forma tan poderosa l’atenció humana. Les deliberacions conclourien amb la necessitat de confrontar la qüestió entre els Principals computadors de les diferents Federacions. Com era d’esperar, aquests, no disposaven d’una opinió inherent. L’avís era un consell unilateral, els restants no s’havien aturat mai a reflexionar sobre l’assumpte, però no els importà tributar les seues consideracions. Qui s’implicà més coincidí plenament en l’advertència, reafirmant-la com ultimàtum. Altres afirmaven què suposava una ralentització econòmica no desitjable, pel que significaria entrebancar perillosament el creixement, d’efectes contraproduents a mig o llarg termini. Amb tot el dret, alguns es van privar de presentar el seu criteri, adduint no voler interferir en un tema exclusivament humà. La Federació de Juntes no lliga caps, la resolució final esperava. Un compromissari de la Federació Septentrional, que es manté en l’anonimat per voluntat pròpia, observà circumspecte una nota en les pàgines de salut del seu Correu Departamental: S’informava de l’augment dels processos infecciosos, entre la població de les colònies orientals i supraorientals de la capital, a les poques setmanes de sortir dels quiròfans amb els seus, desitjats artificis. L’aprovació va ser general, les felicitacions mútues. La noticia convenientment embolcallada i difosa serviria per aglutinar totes les tendències, incloses les més intransigents. El Correu suposadament acusava a mercats paral·lels de components i plaquetes pirates defectuoses de les infeccions. La Llei declarà la prohibició universal, en un termini mai superior al d’un any, dels empelts o implants interns estranys a la naturalesa humana. Dictaminant un control rigorós als apòsits externs autoritzats per a medicina recuperatoria-ortopedica. Per evitar qualsevol tipus de col·lapse hospitalari es concertarien les cites en un ordre aleatori, notificant al pacient amb un mínim de dos setmanes de marge, dia, lloc i hora. El mateix procediment s’utilitzaria amb les industries productores, que serien avantatjosament reconvertides, segons característiques i referències dels darrers projectes comercials Departamentals.