A,C.J. -----TRES (segon)

No s'hi veu al pis nou, li comenta a l’Engràcia; el que li agrada més: sortir a passejar amb la seua besnéta pels acurats jardins, ja camina la mar de bé. Sí, el matrimoni de la neta gran va durar, el que va trigar el fulano a trobar una polleta a la qui enredar en un fraudulent negoci de representacions empresarials. La polleta li va dir que sí, però en les seues condicions, a més del contracte contrastat per l’advocat, incloïa un llit confrontat per un capellà, o per un jutge en el seu defecte. La petita és un cel, menjadora, riallera, la més bonica de tota la urbanització. L’Engràcia se’n alegra molt, demanant-li que la porti un dia, ella somriu satisfeta. Quan és trobés millor, una tarda de festa a la llar d’infants, totes tres anirien a donar una volta pels carrers nous i més tard la convidaria a conèixer la urbanització, que com li agrada dir: era una cosa digna de veure’s

Amb el que va arreplegar de la planta baixa, el gendre va tenir suficient per pagar la reserva i l’entrada del pis nou, endeutant-se amb el banc pel que li resta de vida. Totes les dones li treballen, tot i amb això amb prou feines paga la hipoteca mensual. Molt feliç era ell vivint a cal sogres,”a pan y cuchillo”, ara ja s’ho troba, estirant més el braç que la màniga. No es permet ni un capritx, i el seu caràcter i la seua salut es ressenten. La filla gran crema el poc que guanya amb roba i potingues, i que no l’expliquessin res amb ella; els diners que li passa l’ex, són per la petita. De la pensió de la sogra mengen, les seues les dediquen a roba, manutenció de la llar, despeses varies i si sobra alguna quantitat, encomanen un sopar al restaurant car de la urbanització, més que res per cultivar en lo possible la seua vida social. La filla soltera no dona un cèntim a casa. Dels dos sous del matrimoni, després de pagar al banc i la inferior de les quotes veïnals, els hi resta un mínim pel manteniment del cotxe. El Cels i la Carme són una parella que manlleva l’existència.

El Marià és la mar de content, la seua mare ha recuperat la gana, i això és el símptoma més fiable de la seua milloria. Du sa mare del bracet cap a la taula parada. Té preparades unes verduretes amb trumfes noves i una gran truita de carxofes, si no se l’acabaven tota, se l’endurà pel ressopó de les dos del matí. La senyora Medea comenta la vida al “poble” nou, ella va venir a la ciutat amb el seu home i veia com si hagués, ara ja de gran, tornat al poble una altra vegada, un poble per a ricatxos. Lo que li fa més gracia als seus amics era això d’estar tot el dia parlant amb la paret. Aquí, a les cases noves havien vist un servei similar, el que instal·laven actualment per tot arreu, però no era tant impertinent! Es petaven de riure quan els hi contava les dolenteries dels nens des veïnat. Jugen a enganyar-lo, deformant les seues veus cada cop amb més i més histrionisme, ja que cada tonalitat era conseqüentment enregistrada; són tremends. Una tarda després de força intents, a quin més desbarrat, de provocar-li equívocs amb unes ordres allargassades i desmesurades a l’hora que inversemblants, per què el “bitxo” no és pas ximple, i els missatges, en avalua’ls com possibles errors semàntics o lògics, els menysprea en la seua totalitat, però si un colla... aquest és l’engany. Doncs aquella tarda entre mig de totes les poca-soltades, va sentir una que deia una cosa així com que: --La poma blava bellugava la terrassa de l’apartament del sòcol regirat.-- Ells esperaven torn per a veure per on sortiria tot allò, mai no passava res, el computador ni tant sols es molestava en contestar ordres que no processava, o suposava que no anaven a ell destinades.

La casualitat va fer que uns dies abans un apartament del sector blau havia canviat les rajoles de la cuina. Al poc el carrilet dels operaris de manteniment amb la sirena i les llums enceses creuava els mòduls clausurant tot l’entorn proper a la terrassa de l’apartament. Tots els nens corrien darrera del carrilet, els del veí els primers, excitats pel moviment que desordenava la tranquil·litat dels vespres quotidians, convertint-se en una cosa excepcional. Les senyores que tornaven de passeig o de la cafeteria, no podien passar, unes minyones van ser desallotjades i xerraven amb tothom com si la llengua els hi fes nosa closa a la boca. Els homes van arribar de treballar, és que era la pitjor hora!, i les dones els hi demanaven les explicacions. Primer, amb seny i amabilitat un senyor molt atent, que saludava sempre a la senyora Medea quan es creuaven pels passadissos dels patis o per les galeries d’accés (no com la majoria que no diuen ni mu), dialogà amb un operari que li confirmava la imminent arribada dels perits. Però per a què? era la pregunta que es feia la multitud que s’arreplegava darrera de les cintes protectores. Ella, la multitud, era en un “in crescendo” impacient tumultuós. Un home que no havia vist mai, de voltes de parlar amb l’encarregat de manteniment, mà a la perilla emblanquida, referí a la gentada que tot es devia a una ordre d’alarma directament rebuda des del computador central. Això era una altra cosa, la situació era seria de solemnitat. La tensió es va estirar fins al començament de les queixes. Com podia ser una estructura nova, amb tots els certificats del món, i que valia tants “quartos”, fallés d’aquesta manera. Inclús la senyora Medea se sentia apurada. No hi havia dret, no hi havia cap dret a enganyar a unes famílies que havien fet una gran despesa, no sols de diners, si no també d’esperança, confiant el seu futur i el dels seus fills en un projecte de benestar que es desballestava quan tot just havia engegat, i aquesta nit no podrien fer ni el sopar, i a on anirien a dormir? Ja es veien desemparats al mig del carrer. Els mocosos del veí s’ho mirava amb ulls de platet de gelat, tots quatre agafats per les espatlles, fen anar el cap de cantó a cantó, eren els guanyadors del concurs i gaudien de l’espectacle com gran premi, molt millor del que s’havien arribat a imaginar, un èxit magnífic.

Com és clar, les comprovacions dels perits resultaren negatives. El tècnic del gran computador, alarmat especialment per la situació, va prendre protagonisme en qüestionar-li directament la causa del terrabastall organitzat. Ell li contestà senzillament, que via veu humana, havia rebut una informació d’una precisió indubtable, la qual va repetir en veu alta a tots els presents. Els nens no s’aguantaven el riure, tots, no sols els del veí. Finalitzant, el computador recalcà que si tot estava perfectament en ordre arxivaria l’assumpte i cercaria la procedència de la falsa informació. D’aquesta feta va quedar batejat i així li va vindre el mal nom que rebia el gran computador des de llavors, Poma Blava, pel que finalment va ser conegut per totalitat de la comunitat, a pesar de què a ell no li agrada gens. Amb gran cortesia comunica als seus interlocutors que fessin el favor de no esmentar-lo amb aquests mots incongruents. A la senyora Medea li sabia greu i tot, se’l veia molt penat, ella preferia evita qualsevol substantiu, emprant els pronoms en les seues relacions, les mínimes imprescindibles per la seua part.