dimecres, 20 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (setè)




Uns operaris esperen a la porta sud de la urbanització. Com cada setmana l’Ernest ja té preparats els paquets en l’ordre establert.
-- Em disculparà senyor Ernest, que em permeti recordar-li que els membres de la N.C.T. no tenen permesa l’entrada a les nostres instal·lacions.
Obra la comporta i la passarel·la del camió penetra en la sala des-classificadora de brossa. Els fardells, acuradament etiquetats, llisquen per la cinta transportadora. El xofer, un home gros de galtes plenes, fuma un caliquenyo repenjat al mur d’obra de la urbanització. Quan l’Ernest surt a l’exterior intercanvien unes rutinàries paraules, mentre els operaris en un parell de minuts enllesteixen el trasllat. Són dos renatos vells i un de menys vell. Un dels vells és el “Feo”, conegut rival futbolístic de l’Ernest. Amb el temps, l’aspecte dels renatos pren uns trets més feréstec: se’ls endureixen les ungles --que sempre porten mal tallades--, les dents és tornen groguenques, la musculatura pren una textura acerada amb unes venotes que els cavalquen per les articulacions, els cabells d’habitual curts, pareixen crins i els ulls que s’enfonsen sota unes fosques ulleres. No se’n surten en neteja’ls, sempre es veuen bruts. Llavors són destinats a feines de poc contacte amb el vius. Manifesta és la intenció del gènere humà d’afinar-se i polir-se perennement, i d’oblidar o arraconar qualsevol espècimen que els pugui recordar el seu passat fer.
El “Feo” és un veterà, es mira a L’Ernest però no gossa a atansar-se-li, fins que li dirigeix la paraula. En aquest moment ostenta una posició de supremacia, ja que el seu equip està matemàticament classificat per a disputar la fase final de la competició. En canvi a l’equip de l’Ernest li resten un parell de partits decisius per poder-hi entrar, sinó cauran a l’apatia dels partits amistosos amb equips amb formació, com el del Jean Jacques. Un d’ells el tenen pràcticament perdut, s’enfronten amb el millor combinat de la lliga, el campió dels dos anys que s’ha jugat. Se'n surt amb un comentari ben intencionat sobre què li agradaria tornar a jugar contra ell a la següent fase. L’altre li contesta que si així fos no ho tindrien tan fàcil, ja que podrien contar amb tot l’equip complert. Tot i amb això els van aguantar la primera part, assevera l’Ernest, amb anti-joc li replica el “Feo”, acabant per fer-li saber la seua teoria del partit: quan els mitjos enganxosos es van quedar sense esme per fer-los més faltes al mig del camp, llavors van vertebrar el seu joc directe i espectacular. Conclou dient-li que faci arribar les seues felicitacions al porter, després li desitja sort pel partit d’avui, l’equip del Feo també juga aquesta tarda, però ell ja es reserva pels partits de la segona fase, la bona, a començar en dos setmanes.
El conductor s’acomiada l’Ernest:--Fins la setmana que ve, si és que un renato d’aquests no em fot la feina. Jo ja ho sé, que no tindré tanta sort com tu maricón.— Pujant els estreps de la cabina segueix maleint la seua existència: --Tota la puta vida al camió, i això és l’únic que em deixen fer, i encara gràcies.--- Els operaris s’aposenten a les banquetes exteriors, sembla que enraonin entre ells, però el soroll no permet sentir la conversa. Total, deuran fer alguns comentaris futbolers d'escàs interès, que confondran a uns i als altres; un parla del partit jugat ahir al vespre i per l’altre és com si li parles del partit de fa dos mesos.