Uns operaris esperen a la porta sud de la urbanització.
Com cada setmana l’Ernest ja té preparats els paquets en l’ordre
establert.
-- Em disculparà senyor Ernest, que em permeti
recordar-li que els membres de la N.C.T. no tenen permesa l’entrada
a les nostres instal·lacions.
Obra la comporta i la passarel·la del camió penetra en
la sala des-classificadora de brossa. Els fardells, acuradament
etiquetats, llisquen per la cinta transportadora. El xofer, un home
gros de galtes plenes, fuma un caliquenyo repenjat al mur d’obra de
la urbanització. Quan l’Ernest surt a l’exterior intercanvien
unes rutinàries paraules, mentre els operaris en un parell de minuts
enllesteixen el trasllat. Són dos renatos vells i un de menys vell.
Un dels vells és el “Feo”, conegut rival futbolístic de
l’Ernest. Amb el temps, l’aspecte dels renatos pren uns trets més
feréstec: se’ls endureixen les ungles --que sempre porten mal
tallades--, les dents és tornen groguenques, la musculatura pren una
textura acerada amb unes venotes que els cavalquen per les
articulacions, els cabells d’habitual curts, pareixen crins i els
ulls que s’enfonsen sota unes fosques ulleres. No se’n surten en
neteja’ls, sempre es veuen bruts. Llavors són destinats a feines
de poc contacte amb el vius. Manifesta és la intenció del gènere
humà d’afinar-se i polir-se perennement, i d’oblidar o arraconar
qualsevol espècimen que els pugui recordar el seu passat fer.
El “Feo” és un veterà, es mira a L’Ernest però
no gossa a atansar-se-li, fins que li dirigeix la paraula. En aquest
moment ostenta una posició de supremacia, ja que el seu equip està
matemàticament classificat per a disputar la fase final de la
competició. En canvi a l’equip de l’Ernest li resten un parell
de partits decisius per poder-hi entrar, sinó cauran a l’apatia
dels partits amistosos amb equips amb formació, com el del Jean
Jacques. Un d’ells el tenen pràcticament perdut, s’enfronten amb
el millor combinat de la lliga, el campió dels dos anys que s’ha
jugat. Se'n surt amb un comentari ben intencionat sobre què li agradaria
tornar a jugar contra ell a la següent fase. L’altre li contesta
que si així fos no ho tindrien tan fàcil, ja que podrien contar amb
tot l’equip complert. Tot i amb això els van aguantar la primera
part, assevera l’Ernest, amb anti-joc li replica el “Feo”,
acabant per fer-li saber la seua teoria del partit: quan els mitjos
enganxosos es van quedar sense esme per fer-los més faltes al mig
del camp, llavors van vertebrar el seu joc directe i espectacular.
Conclou dient-li que faci arribar les seues felicitacions al porter,
després li desitja sort pel partit d’avui, l’equip del Feo també
juga aquesta tarda, però ell ja es reserva pels partits de la segona
fase, la bona, a començar en dos setmanes.
El conductor s’acomiada l’Ernest:--Fins la setmana
que ve, si és que un renato d’aquests no em fot la feina. Jo ja ho
sé, que no tindré tanta sort com tu maricón.— Pujant els estreps
de la cabina segueix maleint la seua existència: --Tota la puta vida
al camió, i això és l’únic que em deixen fer, i encara
gràcies.--- Els operaris s’aposenten a les banquetes exteriors,
sembla que enraonin entre ells, però el soroll no permet sentir la
conversa. Total, deuran fer alguns comentaris futbolers d'escàs
interès, que confondran a uns i als altres; un parla del partit
jugat ahir al vespre i per l’altre és com si li parles del partit
de fa dos mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada