Els articles de consum es concentren en una sala oblonga
sense sortida a l’exterior. Les suaus ratlles de pintura crema, de
tonalitats quasi similars, confonen als daltònics que ho veuen tot
igual, parets, prestatges i enrajolat. És un punt de trobada pels
residents, que a força de coincidir entaulen incipients amistats. La
cafeteria ocupa un cilindre envidrat que supera el nivell del
supermercat, un sòl de cristall opac per sota, permet observar la
sala de jocs dels més petits. Tot el conjunt és orientat per a què
en un hora com aquesta, els rajos solars tenyeixi l’ambient d’una
càlida llum carabassa que tamisa els contorns. Tenen una excel·lent
carta de gelats i batuts, i no és gens d'estrany que els dies de
cada dia es conrei una intensa vida social. Els caçadors com el
Marcel ho saben. Aquest vespre té sort, l’Estela s'hi ha atansat
per comprar-se un catàleg de pintures i unes pinces de mà. No és
el que diríem una presa fàcil, però als grans caçadors d’alçada
els hi agraden els desafiaments. El diverteix com se li endureix la
cara quan li demana per la Isabel, el bombó de la Isabel, la pell
més delirant a cent quilòmetres a la rodona, l’única concubina
que el Marcel satisfaria. Una peça que està en tren de treballar-se
i que aviat no trigarà a beure de la seua mà. El Marcel la segueix
amb la mirada des de què ha arribat, --És una “belle diabolique"—
pensa, però la Isabel és una altra cosa, és una bogeria de dona, i
el cervell acostumat a la cacera i a no desaprofitar cap presa,
aparta les motivacions estrictament eròtiques. Pensa una pràctica
estratègia que pugui doblegar a l’Estela, la governanta, i de
passada obrir el camí vers la Isabel. Aquesta mena d'empaitadors
centra tots els seus esforços en la caça, obviant tots els detalls
personals, que fan gaudir de la seducció a les personalitats menys
extremes. El Marcel pertany a la classe dels depredadors que
utilitzen les arts del mimetisme, es confon amb l’entorn i en
aquest indret es mou com peix a l’aigua. Saluda a un, saluda a
l’altre, sense perdre la presa de vista, afable i simpàtic amb
tothom. Mestre de la paraula, sempre llest per captivar per uns
segons als seus interlocutors, hipnotitzant-los amb el seu encantador
somriure, i quan s’apropa a l’objectiu, ho fa com si fos una
persona més.
--Bones tardes Estela, com va la vida a una de les meues
dones preferides, la melena castanya més arravatadora de la casa.
Deixem dir abans de res, que aquest nou tall de cabell t’escau de
meravella, entre sofisticat i clàssic, per com et deixa la cara de
neta i resplendent.
--Hui, Marcel si que has tornat afalagador, no sé si
preguntar-me a què es deu tant de compliment.
--No cal que engeguis a treballar una ment mal pensada,
és simplement cordialitat de veí, i encara que no t’ho creguis,
sempre m’alegra veure’t, la teua ment ha de tenir mires més
elevades, més cultivades, i per la teua compra veig que no
m’equivoco pas.
--Sí, és un catàleg d’una exposició que no crec
que arribi aquí, en aquesta ciutat sempre estem mancats d’actes
culturals rellevants.
-- Amb aquest cas, crec que et podria ser de gran ajuda,
en els meus viatges faig escala en els aeroports més destacats, on
es poden trobar aquesta mena de catàlegs d’art a preus molt
interessants, fins i tot molt abans que la seua distribució els faci
accessibles al public general.
--Gracies Marcel, però no sé...
--A mi no em costaria res, i així em distrauria durant
les hores d’espera i a més m’aniria bé per recuperar el fil de
l’art, que últimament tinc una mica des-tibat. Sol caldria que em
fessis un llistat de les publicacions que més t’interessin i ja
està, així de senzill. La vida no ha de ser tan complicada Estela.
--No sé que dir-te Marcel, se’m fa una mica estrany,
tampoc tenim una relació tan bona com per prendre’m massa
confiances.
--Res Estela, ja és hora que enterrem vells recels i
mals entesos i encetar una franca reconciliació que en serà més
profitosa per a tots.
--Et veig molt conciliador aquest vespre Marcel, portem
una estona parlant i encara no m’has preguntat per la Isabel.
--També l’interessa l’art a la Isabel?
--No, està bé Marcel potser tens raó, aquesta nit
mateix escriure la llista, que ja la tinc més o menys al cap i demà
mateix té la dono.
--No tinguis presa Estela, encara m’hi estaré un
parell de setmanetes per aquí. Ara m’encantaria tornar-te a
veure’t demà, és clar, si tu vols.
--Hauria de ser després de dinar Marcel, et va bé a
les dos aquí a la cafeteria.
--Perfecte.
I és que no falla mai, la qüestió és tractar a les
amigues com a putes i a les putes com amigues, un axioma tan fàcil
d’aprendre i que estigui tant en desús. Infeliços ells, suplicant
contínuament la misericòrdia femenina per tal de què siguin
acceptats dintre del precari radi d’acció de les femelles, i quan
finalment les aconsegueixen, després de rebaixar-se fins al punt
d’embrutar-se els calçotets: les avorreixen; ja és massa tard,
però. Ara els veig aquí, vulgars i barroers, com gossos ensumant
rastre de figa calenta.
Es guardarà el lector de prendre de les depravades
reflexions d’un personatge com el Marcel, com una representació
fidedigna dels mascles joves benestants de l’època. No insistirem
en les peculiaritats específiques del subjecte en qüestió, ni amb
les de la resta de personatges masculins de la narració, per a què
es pugui fer una idea general de les inquietuds que governen la vida
de la societat descrita, d’anhels més plurals dels que s’aprecien
simple vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada