Per Elsa, la que m’espera:
Tot just llegida la teua carta, i abans d’atrevir-me a
treure’n cap conclusió mínimament encertada, et contesto. Perquè
no vull que esperis més per mi, amor meu.
Primer t’agraeixo la teua sinceritat, per mi la
sinceritat és el més important. La teua m’ha convulsionat tota.
En aquest moment em sento com al final de la corda, en aquell punt
previ a deslligar-me i saltar al buit, de saltar cap a tu. Em trobo
en aquells instants necessaris de reflexió abans d'escometre el salt. Estic així com buida,
tan psíquica com físicament, però creu-me: només tinc ganes de
saltar.
Sempre em dius que admires la meua decisió i concisió,
però me’n adono que només són paraules flonges al costat dels
teus actes.
La nostra relació epistolar ha pres més profunditat
que les simples paraules dites a la babalà, en les que quasi mai ens
reconeixem i no les haguéssim volgut pronunciar mai. Jo no penedeixo
de res del que t'haig escrit Elsa.
Ara em perdonaràs, necessito recollir les madeixes
soltes, però et prometo que no trigaré gaire per carregar-me com
tu, de valentia i definitivament desfer el nus que encara em reté fermada al passat. Espero que
m’entenguis Elsa, només et demano uns pocs dies per completar la
meua transició.
T’estimo, t’estimo, t’estimo.
Alabes les meues cartes, i si ho sabessis? Jo no sóc
res fins que per fi el teu senyal m’arriba. Ho delejo tant!
. . . . .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada