dimarts, 2 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-dosè)











La llei de l’hospitalitat dicta repòs i restauració, abans d’importunar als invitats amb qualsevol mena de pregunta. Així va ser, que aquella nit el grup expedicionari, després de prendre un bany, fou obsequiat amb un copiós sopar, al que no van poder fer-li els honors, perquè qui més qui menys, s’adormia entre plat i plat.
No va ser fins a l’endemà a l’esmorzar quan mig poble s’aplegà a la fonda. El cap del poble, representant del govern de la Vall, els saludà un per un, tot pronunciant un discurset incomprensible, tant per ells com pels seus propis conciutadans. La multitud rondinava, els volien sentir als nouvinguts, no a l’orelles del Representant, que desvariava amb allò de què la gent de bona fe viu lluny del soroll de l’aigua... En aquestes, va arribar el recol·lector amb un carro tirat per un parell de matxos, fent-se lloc a la sala convidant a la gent de la Contrada a pujar-hi. Suposo que també va agrair als vilatans totes les atencions prestades, però és que tenien què marxar aviat si volia arribar al mercat de la capital, encara que fos a última hora de la tarda, sinó perdria tota una setmana, o en el pitjor dels casos tot l’hivern congelat, fins el proper dia gran de mercat.
Mal que bé la gent ho va acceptar, lamentant-se amb resignació de la seua perifèria, que els comportava, malgrat ser protagonistes de la noticia, que es tindrien d’assabentar del que realment succeïa pels romancers de la capital, d’altra banda molt inconstants en les seues visites al poble, fora de les dates celebrades, de les que podien traure algun guany. Per allí només s’hi atansaven gent de mala vida o muntaners antipàtics. Els rics comerciants de les terres baixes no passaven de la capital, i la gent fina compraven una casa als pobles d’aigües calentes del final de la Vall; inclús les cases de meditació havien perdut practicants en benefici de les vistes panoràmiques dels llacs septentrionals. A fi de mal, el poble encara retenia la principal serradora de la Vall, i amb això, el guano, i els fruits del bosc, es guanyaven la vida força bé.